Festa de les escoles d'acollida de Barcelona

Escola d'Acollida de l'Ateneu Montserrat

Publiquem a continuació un resum de la comunicació realitzada per Susana Sánchez, professora jubilada, formadora voluntària, de l’Escola d’Acollida de l’Ateneu Montserrat. Aquesta comunicació va presentar-la a la Trobada convocada per Compromiso por Asturias el 30 de novembre de 2015 a Oviedo. El títol del seu text va ser: Acogida de la población inmigrante en Barcelona. Un estudio de caso: el Ateneo Montserrat. Publiquem el resum en castellà, que és la llengua en la qual es va presentar.

L'autora d'aquest text, Susana Sánchez, en una classe

La sociedad actual se enfrenta a transformaciones constantes a nivel planetario entre las que se encuentra, sin duda, el fenómeno migratorio y su creciente celeridad.

Para los países receptores ello supone nuevos retos de enorme importancia, entre los que destaca la integración cultural de colectivos formados por personas de distintos orígenes, culturas y características. Convivir con la interculturalidad y a la par crear estrategias que faciliten tanto la integración social de los inmigrantes y su inserción entre la población autóctona, ha propiciado que diferentes ONG, entidades asociativas y algunas Administraciones, estén creando ámbitos de trabajo muy diversos: docente, jurídico, sanitario, de acogida, etc.

Barcelona cuenta con una “Red de Acogida y Acompañamiento” para atender a los colectivos inmigrantes ya sean legales o en situación irregular, y recoge toda una normativa que desarrolla la estrategia para poder atender las diferentes necesidades. Se trata de poner en combinación las actuaciones de los servicios municipales con las acciones que se llevan a cabo en los diez distritos de la ciudad y con las tareas de las diferentes y muy numerosas entidades privadas. El objetivo es triple: favorecer la cohesión social, la convivencia en la ciudad y asegurar la integración. Un pilar básico de estas políticas de acogida es el aprendizaje de las lenguas cooficiales, ya que conocerlas facilita un verdadero proceso de integración a la par que amplía las posibilidades a la hora de encontrar trabajo. 

La Red de Acogida y Acompañamiento nació de la necesidad. En cada barrio fueron apareciendo entidades del tercer sector, tanto civiles como religiosas, muy preocupadas por la gran cantidad de inmigrantes que de forma creciente iban asentándose como podían en los distintos barrios. Ofrecerles acogida, orientarles y atender a sus necesidades puso pronto en evidencia la necesidad de una coordinación, y es entonces cuando se le pide al Ayuntamiento que mire de institucionalizar este trabajo voluntario. 

Alumnat de l'Escola d'Acollida

Dentro del organigrama aparece la “Coordinadora de la Lengua” que agrupa a asociaciones, entidades e instituciones que ofrecen clases de castellano, catalán, alfabetización, conversación…. En la actualidad son 178 las entidades agrupadas que ofrecen clases de ambos idiomas, casi todas de forma gratuita y que se encuentran repartidas por los distritos, especialmente en los del extrarradio.

Entre las 178 entidades está el “Ateneo Montserrat de la Fundación Cultural Hostafrancs” situado en el barrio de Hostafrancs del distrito de Sants-Monjuic.

Este Ateneo tiene su origen en 1904 como centro de acogida para niños y jóvenes pobres del barrio, el Centre Montserrat Xavier, en un barrio obrero que entonces tenía una población que en su mayoría, un 66%, era analfabeta. El objetivo era ofrecer no sólo un espacio de recreo y catequesis sino también una educación a los niños que no podían recibirla. Llegó a acoger más de 100 niños y, además del personal voluntario, contó con la ayuda desinteresada de jóvenes provenientes de familias ricas de Barcelona.

El espíritu de aunar enseñanza y acogida de las personas más vulnerables lo ha mantenido hasta hoy, y por eso, en el momento en que la inmigración empezó a ser un fenómeno creciente, atender a ese colectivo pasó a ser un objetivo más. Respondiendo a ello, en 1996 un grupo de mujeres del Ateneo crearon un espacio de encuentro para mujeres marroquíes a fin de facilitarles una mejor inserción en el día a día de sus nuevas residencias, y lo hicieron a través de clases de cocina, charlas sobre costumbres, compartir la vida del barrio, y conocimientos del idioma. Posteriormente, y debido a una demanda creciente, se abrió un aula para hombres, y se fue trabajando como mejor se pudo hasta el año 2003, cuando el grupo Unesco de la escuela Joan Pelegrí, que utiliza el mismo espacio físico de l’Ateneu, inició un proceso de colaboración con la Escuela de Acogida de Inmigrantes, colaboración que hoy sigue prestando con la ayuda del alumnado de 4Eso que participa llevando a cabo una experiencia de aprendizaje y servicio, y que además cedió, y cede, algunas de sus aulas para que puedan impartirse clases de catalán y castellano. Ambos idiomas los enseñaron durante los primeros años y hasta hace muy poco, un grupo de voluntarios, pero en la actualidad, de la enseñanza de catalán se ocupa el profesorado del “Consorcio para la Normalización Lingüística”, y de la acogida, acompañamiento y enseñanza de castellano se sigue ocupando el grupo de voluntarios. Las clases de catalán se imparten los lunes y miércoles y las de castellano los martes y jueves ambas de de 6 a 8 de la noche. 

Pilar González, professora voluntària, amb un grup d'alumnes

En el presente curso el grupo de voluntarios está formado 22 personas, algunas son antiguos maestros o profesores, hoy jubilados, y otros provienen de muy distintas profesiones, y un grupo de estudiantes de 4deESO, realizan la experiencia de aprendizaje y servicio atendiendo el jardín de infancia mientras sus padres asisten a clase. 

A cada curso escolar asisten unos 300 o más inmigrantes, un centenar cada trimestre. Este primer trimestre los matriculados son de 20 nacionalidades distintas siendo tres los colectivos más numerosos: marroquíes, indios y paquistaníes, que a su vez son los colectivos más numerosos en el barrio. 

Cuando se matriculan por vez primera se les agrupa en función de sus conocimientos y se les asigna uno de los cuatro niveles: Inicial 1, Inicial 2, Intermedio y Superior. Existen dos grupos más, un grupo de Refuerzo individual y otro denominado “ Mujer y cultura” que atiende a las mujeres que prefieren trabajar entre ellas elementos de identidad. 

Todos los alumnos han de asistir a un mínimo de 45 horas de castellano y 45 de catalán para poder obtener un Certificado de Asistencia que les permita conseguir el NIE (Documento de Identidad de Extranjeros) sin el cual no pueden acceder a otros documentos como, por ejemplo, el certificado de residencia. No todos los alumnos están indocumentados, algunos vienen al centro para aprender y otros, que están en paro o buscando un primer trabajo, pueden utilizar el certificado como un mérito mas a la hora de legalizar su situación o solicitar cualquier ayuda. 

Además el Ateneo, dentro del plan de acogida, ofrece cada curso otras actividades como una salida para conocer Barcelona, -la mayoría conocen poco más que su barrio- y charlas dadas por técnicos en acogida y acompañamiento del Ayuntamiento de Barcelona y técnicos del Instituto Catalán de la Salud, sobre temas que puedan ser de su interés.

Alumnat que assisteix a l'Escola d'Acollida

Este ejemplo de buenas prácticas que presentamos está dando muy buenos frutos. No es un camino de rosas, funciona porque hay voluntad, trabajo y esfuerzo, pero ofrece también compensaciones, ninguna monetaria, pero sí muchas afectivas y de satisfacción personal. El alumnado son personas muy respetuosas, interesadas y agradecidas, conscientes de la oportunidad que se les ofrece. En el aula tienen, tenemos todos, la oportunidad de contactar con costumbres, valores y realidades muy diferentes, y todos salimos enriquecidos.

Para terminar permítanme que les muestre una nota que una compañera voluntaria nos remitió cuando por motivos familiares tuvo que dejar el centro: “El tiempo que he compartido con “las mujeres” ha sido muy provechoso, me han enseñado muchas cosas, muchos valores…. Como viven en familia, las ganas de aprender, de vivir. Son fuertes y valientes y a pesar de lo que les pueda costar el cambio no se quejan nunca, siempre están contentas, en definitiva están vivas. Una experiencia del todo muy positiva, tanto para ellas como para mí”.

Susana Sánchez, formadora voluntaria de l’Escola d’Acollida de l’ Ateneu Montserrat

Escola d'acollida de l'Ateneu Montserrat

Un curs més, iniciem l’Escola d’Acollida de l’Ateneu Montserrat en col·laboració amb el CNL.

L’Escola d’Acollida ofereix cursos de 45 hores de castellà i de 45 hores de català que acrediten un coneixement bàsic de les llengües i el curs Dona i Cultura de 135 hores que acredita un coneixement dels costums, llengua i cultura de Catalunya, repensant: d’on venim? on estem? i com vivim?

Animem a les famílies d’alumnes (pares, mares...), exalumnes i a l’alumnat de Batxillerat a formar part de la nostra xarxa de voluntariat donant classes als nouvinguts i nouvingudes i a l’alumnat de 3r i 4t d’ESO i Batxillerat a donar atenció als nens i nenes que vénen amb les seves famílies.

Els horaris de les classes són:

Català: dilluns i dimecres de 18h a 20 h o de 20h a 22h.

Castellà: dimarts i dijous de 18h a 20h.

Cultura de Dones: dimarts i dijous de 18h a 20h.

L’inici curs de català serà el dimecres 30 de setembre. El curs de castellà s’inicia el dijous 1 d’octubre i el de Dona i cultura també el dijous 1 d’octubre.

El cursos finalitzaran el 22 o 23 de desembre.

L'escola organitza aquests cursos des de l'any 1996. Ara per ara som un equip de voluntaris i voluntàries format per 18 persones que portem l'administració i l'atenció a l'alumnat. L'escola forma part de la xarxa d'acollida i acompanyament a persones immigrades de Barcelona.

Si necessites més informació, no dubtis en demanar-ho.

Especial refugiats

Davant la crisi de refugiats que estem vivint actualment us proposem mirar el següent vídeo del programa Món 324 titulat " El naufragi europeu davant la crisi de refugiats" del 15 de setembre del 2015. El programa ofereix reportatges temàtics des d'Hongria, reflexions profundes des de les vies del tren de Macedònia i una xerrada amb el director de metges sense fronteres per analitzar els rescats marítims que fan al Mediterrani central.


 

La nostra responsabilitat en la mort dels immigrants a la Mediterrània

La desaparició de 1000 persones o més en els naufragis de vaixells de la setmana passada a la Mediterrània amb immigrants africans a bord ens fa plantejar la nostra responsabilitat en aquests fets.

Alguns mitjans de comunicació els han presentat gairebé com un accident (“El Mar de la Mort”) o com un problema aliè (bàsicament culpa dels traficants).

L’alcaldessa de la ciutat italiana de Lampedusa, Giusi Nicolini, principal destí de molts d’aquests vaixells, fa anys que denuncia aquest fet. Fa poc, en un tuit, deia: “Quants morts més, encara, abans d’adonar-nos que amb ells mor també la nostra civilització”?

La mateixa alcaldessafa gairebé tres anys, davant de la mort d’onze immigrants ofegats, va escriure una carta oberta, de la qual són els paràgrafs següents:

“Podria fer moltes preguntes avui, però ho resumiré tot en una: fins quan caldrà que ampliem una vegada i una altra el cementiri de la meva illa?

No entenc que una tragèdia com aquesta algú la pugui considerar normal. Com és possible no obsessionar-se amb la mort d'aquesta gent? Avui han estat onze persones, entre les quals vuit dones joves i dos nens, d'onze anys i tretze. Tots morts durant un viatge que havia de ser l'inici d'una nova vida.

M'indigna aquest sentiment de quotidianitat que sembla haver-se instal·lat al món. M'escandalitza el silenci d'una Europa que ha rebut el premi Nobel de la pau i és capaç de restar callada davant una tragèdia que ja ha fet més morts que la majoria de les guerres.

Estic cada cop més convençuda que la política d'immigració europea considera aquest balanç de vides humanes com una manera de moderar el flux migratori, fins i tot com un mitjà de dissuasió.

El viatge amb vaixell d'aquestes persones és la seva única esperança. I crec que per a Europa la seva mort és un motiu de vergonya i deshonor.

Per això vull que tothom sàpiga que a Lampedusa, a nosaltres, ens correspon el deure de tractar aquestes persones amb dignitat i així donar una mica de dignitat al nostre país i a tot Europa.”

Enllaç: VILAWEB

Xerrada d'Arcadi Oliveres

El passat dimecres dia 10 de desembre va assistir a la nostra escola l’Arcadi Oliveres, economista i reconegut activista de Justícia i Pau, una organització per la promoció i defensa dels Drets Humans. Aquesta xerrada commemorava que el 10 de desembre de 1948 va ser signada la Declaració Universal dels DretsHumans a París. Per desgràcia, avui en dia aquests drets no són respectats.

Segons va començar a explicar, de drets, n’existeixen molts, però caldria dividir-los en el que ell va anomenar tres generacions de drets. La primera generació la formaven els drets civils, polítics, etc. que són aquells que inclouen els drets a la llibertat d’expressió, el dret a la sindicació, el dret a manifestar-se, entre d’altres. Seguidament va parlar de la segona generació de drets humans: els DESC (drets econòmics, socials i culturals), on s’engloben els drets més fonamentals que formen un individu, com per exemple, el dret a l’alimentació, a l’habitatge, a la sanitat, etc. En paraules de l’Arcadi “aquests drets són aquells que fan dels individus persones a terme complet”.

“Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, així com a la seva família, la salut, el benestar, i especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, l'assistència mèdica [...]”

(Article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

I finalment, també s’han de tenir presents, una tercera generació de drets, que no van ser redactats el 1948 ja que eren impensables en aquell temps, com són els drets medi ambientals.

Després d’aquesta introducció va passar a parlar de les violacions que avui dia es produeixen d’aquests drets. La primera va ser una relacionada amb els DESC, concretament aquell que parla del dret a l’alimentació que tenen totes les persones. Segons xifres que va donar, al món hi ha 7500 milions de persones, doncs d’aquestes, al voltant d’unes 1200 milions pateixen fam. A més, d’aquests 1200 milions, 50.000 persones moren de fam cada dia, una xifra alarmant. Per a que ens féssim una idea, aquest número equivaldria a omplir la meitat del camp Nou. Després d’aquests números tothom es pregunta quin és el problema, així només caldrà solucionar-lo i problema resolt. Doncs la veritat és que no existeix cap raó objectiva que justifiqui la mort d’aquest número tan elevat de gent que mor cada dia, ja que ara mateix al món hi ha aliments suficients per alimentar tota la població del planeta. Llavors ens va plantejar: quin és l’origen del problema? La resposta és ben fàcil, no es tracta d’un problema de producció, sinó d’un greu problema de distribució. Mentre que als països desenvolupats es produeix un malbaratament massiu d’aliments i hi ha cada vegada més gent que pateix obesitat, la realitat en uns altres països no tan afortunats, com són els anomenats “Països del Tercer Món”, és ben diferent, on una de les principals causes de mort és la fam. Resolt l’origen del problema, algú pensarà, ja ho tinc: si el problema recau en la distribució, per què no enviar els aliments sobrants dels països rics als països més desfavorits? Doncs aquesta no és la solució, és més, així provocaríem altres problemes. Tal com explica l’Arcadi, això provocaria un canvi en l’alimentació de les persones, a més que la majoria dels aliments arribarien caducats i fets malbé al seu destí, ja que la majoria d’aliments es fan malbé en un període curt de temps i l’esforç no hauria valgut per a res. Després de totes aquestes consideracions, l’Arcadi va dir que l’única solució real i viable per acabar amb la fam al món d’una vegada per totes seria que cada país per ell mateix produís la quantitat necessària d’aliments per abastir la seva població, sense la necessitat d’ajudes externes. Davant d’aquesta situació, l’organisme internacional de l’ONU, el juny del 2008 a la conferència de Roma, va concloure que per a eradicar el greu problema de la fam es necessitarien 50.000 milions de dòlars durant 6 anys, diners que es destinarien a la inversió en granges, tractors, animals, maquinària agrícola, formació tècnica i professional, entre d’altres mesures, que facilitarien als països pobres arribar a l’objectiu d’arribar a produir els seus propis aliments.

Davant d’aquesta xifra els països rics s’hi van oposar i van fer una contraoferta de 12000 milions de dòlars. L’ONU accepta, ja que és millor això que res.

El 15 de setembre de 2008 es pot considerar l’inici de la crisi econòmica que va esquitxar el món. Aquest dia es produeix la fallida de l’important banc nord-americà Lehman Brothers, caiguda que arrastrarà a tothom.

A partir d’aquest moment, el sistema bancari de molts països comença a fer fallida, però ràpidament s’inicia un pla d’acció impulsat pels governs per tal de rescatar els bancs amb diners de tots. Japó, Gran Bretanya, Estats Units, Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, França només són alguns dels noms que s’inclouen a la llarga llista de països que van seguir aquesta estratègia que en total va recaptar un total de 4 bilions 600 milions de dòlars, una xifra desorbitant amb la qual s’hauria pogut eradicar la fam al món 92 vegades. Com va dir l’Arcadi, “això és una violació dels drets humans en tota regla”.

D’aquesta violació, va passar a una altra, de la primera generació, dels drets civils i polítics, i que inclouen la lliure circulació de les persones. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen en unes condicions de vida molt precàries i només aspiren a una vida millor. L’única opció que els queda és marxar i anar-se’n a un altre país, però això no és gens fàcil. Segons xifres que va donar l’Arcadi: en els darrers 5 anys, 29.000 persones han mort ofegades quan intentaven assolir el somni de viure una vida millor. L’Arcadi va dir: “Això és un crim. Ja que ningú té dret a posar fronteres a ningú”. Diu que les migracions no són un problema, com popularment es creu, sinó al contrari, són un tresor que enriqueix la cultura.

Si ens fixem en la història, la gent ha emigrat sempre. Per citar alguns exemples: al segle XIX a Irlanda, va marxar el 90% de la població als Estats Units, a Massachusetts. També al segle XIX, a Itàlia, el 50% de la població va marxar als EEUU, a Nova York, i a Argentina, a la ciutat de Buenos Aires. L’Arcadi va explicar una anècdota que un cop quan ell va viatjar a Menorca, va veure una placa commemorativa dedicada a Algèria, en què s’exposava l’agraïment dels menorquins cap als algerians, ja que en el passat havien anat a menjar a Algèria quan ells no tenien aliments suficients. A més, si ens fixem en la demografia, ara mateix tenim una de les poblacions més envellides del món.

Això vol dir que hi ha una franja d’edat on falta gent. Si sortim de la crisi, Espanya necessitaria l’arribada d’immigrants per poder pagar les pensions.

L’Arcadi ens va donar una tasca per difondre: “Els immigrants no fan perdre diners al govern”. Per una banda, cotitzen a la Seguretat Social, paguen els impostos (IVA, etc.). De l’altra banda, reben educació, sanitat, beques, ajudes... Si es tenen en compte les entrades i les sortides de diners, els càlculs donen una xifra de 6.000 milions d’euros de superàvit. A més hem de tenir en compte que la nostra cultura és fruit de totes les migracions que ens han arribat: "Ser català és ser una mica magrebí, una mica fenici, una mica jueu, una mica romà, una mica àrab..." Com bé diu l’Arcadi: “El món és de tots”.

Després va parlar de la tercera generació de drets, els drets mediambientals. Fa 50-60 anys que el consum no para d’expandir-se a un ritme molt elevat. A més, les reserves de petroli s’esgotaran d’aquí 35 anys. Una manera de substituir el petroli és mitjançant la utilització de biocombusibles. Però, d’on provenen els biocombustibles? S’aconsegueixen del blat de moro, fet que segons l’Arcadi és una aberració. M’explico: s’utilitza menjar per alimentar els cotxes. Això provoca que els aliments que contenen blat de moro s’encareixin, ja que tota la producció va destinada a la formació de biocombustibles, fet que fa que a les persones pobres cada vegada els costi més alimentar-se.

A més, s’està produint un canvi climàtic en què la temperatura global s’estima que pujarà 1ºC per any, la qual cosa està provocant el desglaç de moltes zones polars. N’és un exemple Groenlàndia, on una gran part de les zones gelades ja no existeixen. Això provoca un augment del nivell del mar que en un futur farà que països molt plans, com les Maldives, estiguin en alerta de perdre territori a causa de la pujada del mar i, fins i tot, puguin acabar amb els anys desapareixent.

Un altre problema que afecta el medi ambient i esgota els recursos naturals és el consum descontrolat. En paraules de l’Arcadi: “Hem de vigilar el nostre consum” i intentar canviar els nostres hàbits. Per exemple, per Nadal un nen petit de mitjana rep uns 12 regals en total, però estudis demostren que d’aquests 12 regals després el nen només juga amb 2.

Un altre exemple el protagonitzen els telèfons mòbils. Segons el que diu l’Arcadi: “El telèfon mòbil s’hauria de canviar cada 6 o 7 anys.” Es preguntarà molta gent que això per què, doncs la resposta és senzilla. Els filaments que fan que els mòbils funcionin estan fets de “columbita-tantalite” (abreviat: coltan) un mineral que podem trobar el 10% a Austràlia, un altre 10% a Rwanda i el 80% restant al Congo.

La seva explotació a l'Àfrica ha estat, i està, lligada a conflictes bèl·lics per aconseguir el control d'aquest material, condicions d'explotació en règim de semiesclavitud, desastres mediambientals amb gravíssimes repercussions en la fauna local d'espècies protegides (goril·les, elefants), i fins i tot a greus problemes de salut associats amb els arcaics i infrahumans mètodes d'explotació. De fet, fa 15 anys que utilitzem els telèfons mòbils, doncs en aquest període de temps al Congo han mort 5 milions de persones a causa de les guerres.

Una altra qüestió que va tractar va ser el tema de la guerra. El lloc on hi ha més guerres és a Àfrica, però qualitativament és a Àsia. Tothom sap que les guerres es fan amb armes. Però també sabem que Àfrica no produeix armes: els les venen. Qui? Els països exportadors d’armes, entre els quals es situa Espanya que es troba entre 6è-9è venedor d’armes del món. Referint-se al tema l’Arcadi ens va explicar una anècdota de l’any 2013 quan va anar a La Marató de TV3, una marató extraordinària contra la pobresa on ell participava com a portaveu de l’organització Justícia i Pau. Abans de tancar, li van preguntar què li havia semblat, ja que s’havien recollit uns 5.000.000€. Ell va felicitar a tothom per la feina que havien fet, però va recordar que mentre allà es recaptava tota aquesta quantitat de diners per una bona causa com és la pobresa, Espanya gasta 52 milions d’euros de pressupost a preparar la guerra. Segons l’ONU, amb la despesa destinada a conflictes bèl·lics cada any al món, es podria eliminar la fam al món 34 vegades.

Per acabar la xerrada va posar molt èmfasi que ens informem bé, ja que els mitjans de comunicació ens enganyen i, a més, ens distreuen. Va posar un exemple actual com havia sigut la malaltia de l’Ebola. Se li havia donat molta publicitat, però des que va començar el brot havien mort 6000 persones contagiades d’Ebola, en front de 110.000 persones mortes en el mateix període de temps a causa d’altres malalties com són la malària o la sida. Ens va recomanar que el millor que podem fer és mantenir la TV tancada el 95% del temps, ja que tot el que ens diu són mentides i, a més, és un intent per idiotitzar la població.


text: Miriam Millan Ruiz
2n Batxillerat D

fotografies: Roser Gamonal

Per pensar-hi

L’11 de desembre del passat 2013 Arcadi Oliveres, economista i activista dels Drets Humans, va fer una xerrada als alumnes de 2n de batxillerat de la nostra escola per commemorar el dia Internacional dels Drets Humans.

Els Drets Humans són les bases de convivència que es van establir després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu que es deixessin de violar els Drets Humans degut a conflictes o que tinguessin finalitats negatives.

Arcadi Oliveres realitza xerrades a infants, joves, adults i gent gran de la mateixa manera i amb la mateixa finalitat: fer reflexionar i conscienciar la població. En tots aquests casos ho fa amb un to clar, entenedor i contundent, per a alguns fins i tot massa. Explica diversos fets de la nostra societat global que en un principi sobten però que, en realitat ho vulguem negar o no, la majoria ja sabem. Parla sobre els Drets Humans i responsabilitats que tenim cadascun de nosaltres per a que aquests drets es compleixin i dóna propostes per fer-ho.

Primer de tot va fer referència al fet d’estar ben informats, és a dir, que la societat estigui ben informada per saber què és i què no és just. El món està mal informat encara que ens facin creure que no. Els mitjans de comunicació ens enganyen, ja que estan al servei dels propietaris i dels anunciants, no pas de la informació cap als ciutadans. Actualment podem ser interactius i contrastar la informació de molts diaris i revistes. Un exemple que va donar va ser la revista Opcions que pretén aportar nous recursos molt més reals que d’altres, orientar i sobretot fer reflexionar.

Tot seguit va parlar sobre el ser privilegiats i les responsabilitats que comporta això. Ho va fer primerament dient que de mitjana els europeus disposem de 85 vegades més diners que Bolívia i més tard comparant litres d’aigua que gastàvem per dia i país. La veritat és que les dades van ser força xocants. Com pot ser que els Estats Units i Canadà gastin 550 litres/dia, Europa 350 litres/dia exceptuant Espanya que en gasta 200 mentre a l’Àfrica només en gasten 8? La veritat és que n’abusem sense cap mena de control i el pitjor, inconscientment. Mentre nosaltres obrim l’aixeta i raja tanta aigua com vulguem, segons l’ONU les noies de l’Àfrica passen 6 hores al dia anant a buscar aigua, cosa que els pren temps per l’educació que acabaria amb moltes mancances. El cas és que l’ONU també va calcular quin seria el preu necessari per a que arribés aigua a tots els poblats africans i va demanar als països amb recursos la seva intervenció, però mentre deien que no en tenien, anaven rescatant bancs irrescatables.

Més tard, va explicar per què les migracions afavoreixen i no perjudiquen. Això és degut al fet que, encara que per a molts sembli mentida, afavoreix l’economia i òbviament aporten riquesa a la cultura. No hi ha cap raó moral per posar fronteres. És vergonyós pel que han de passar les persones que volen una vida mínimament digna fora del seu país.

També va fer referència, ja que estem en temps de crisi, a l’atur i la manera d’eradicar-lo o com a mínim pal·liar les seves conseqüències. A França fa uns anys es va intentar. Els que treballaven més van rebaixar les seves hores laborables per deixar-les lliures per a persones a l’atur. D’aquesta manera tothom va poder treballar i les hores no treballades de la persona treballadora, es compensaven amb hores cobrades de l’atur. Tothom se sentia útil i tothom hi sortia guanyant.

D’altra banda i també fent referència a la crisi, però ara donant-li més pes a l’economia en sí va comentar que Espanya gasta més diners dels que té. Espanya hauria de cobrar els impostos per acabar amb el frau fiscal. Aquests impostos provenen principalment dels grans bancs com Santander i Bilbao que tenen diners amagats en paradisos fiscals, grans empreses com Google, Amazon i Samsung que estafen el 90% d’usuaris i d’altres fortunes com la d’Amancio Ortega. Si s’acabés amb el frau fiscal es podrien pujar les pensions fins un 80%. Una altra sortida seria canviar les despeses espanyoles deixant de gastar-les en alguns sectors. Aquest últim any es van abaixar els pressupostos un 4% incloent sanitat i educació mentre que el de defensa va pujar un 28%. Realment és absurd, ja que cap país ens amenaça ni tenim cap necessitat de malbaratar els diners que tant es necessiten en molts altres àmbits. Tot i això, Espanya és un dels països capdavanters en fabricació d’armament per a guerres africanes. Les armes es fabriquen al nord i es pateixen al sud mentre que s’intercanvien per drogues que es fabriquen al sud i es pateixen al nord. En part, podem aportar el nostre granet invertint els nostres diners a la Banca Ètica que et diu què fa amb els teus diners sense gastar-los per al mal aliè o no invertint diners en grans empreses o multinacionals per a que les riqueses es compensin.

Per acabar, va parlar sobre la responsabilitat que tenim amb el medi ambient. Des del 1960 la societat ha passat de ser autosuficient fins a l’actual 2014 a ser una societat del consum. La qüestió està que el consumir no aporta felicitat, la felicitat te l’aporten altres coses i aquesta és una mala interpretació. La dura realitat és que hem acabat amb molts dels recursos que ens aportava la Terra. Un exemple és el petroli que l’hem exhaurit en un 70% i només en queda pels 40 anys següents. Per pal·liar-ho es van buscar alternatives al petroli i es van trobar amb el blat de moro substituint el gasoil per un producte ecològic, però tot té els seus inconvenients i encara que no els haguem notat, altres els pateixen: als països subdesenvolupats aquest producte bàsic ha augmentat el seu preu un 90%.

No és vergonyós tot plegat? Reflexionem i actuem.

Maria Ortiz López
2 BTL. C

Un nou curs a l’escola d’acollida d'immigrants

El dia 15 d’octubre iniciàvem un nou curs a l’escola d’acollida d’immigrants, els dimarts i dijous de sis a vuit del vespre, amb més d’un centenar d’homes i dones de països llunyans que vénen a la Joan Pelegrí per aprendre alguns conceptes bàsics de català i castellà. Ho necessiten per comunicar-se, per poder obtenir el certificat d’arrelament i és també una manera de conèixer i participar de la cultura del país on han vingut a viure.

En general es tracta de gent que té problemes de papers, de feina i d’habitatge. Si algú pateix la crisi actual són aquestes persones nouvingudes que han deixat els seus països per les pèssimes condicions en què es trobaven i que aquí a Catalunya, malgrat tot, consideren que tenen més possibilitats d’ obrir-se camí.

Es tracta d’un intercanvi ja que nosaltres també aprenem de persones que tenen uns costums i cultura ben diferents de la nostra i, al mateix temps, ells necessiten sentir-se tractats amb absolut respecte a la seva dignitat. Algú ho ha expressat així: com a estrangers, no com a immigrants.

Actualment tenim cinc classes amb uns vint-i-cinc alumnes a cada una. Voldríem ser dos “ensenyants” per aula per poder atendre a tothom de manera personalitzada.

Tot funciona per voluntariat, l’administració i atenció als nous alumnes, el professorat dels quatre nivells d’aprenentatge i l’alumnat de quart d’ESO que es cuida dels nens i nenes mentre els seus pares i mares assisteixen a classe.

A finals de novembre han passat per les nostres aules 175 alumnes,98 homes i 77 dones, és el que es denomina matrícula viva al llarg de tot el curs i cada dia a classe assisteixen més d’un centenar d’ alumnes distribuïts segons interessos i nivell de coneixements de castellà i català.

Per nacionalitats:

Índia: 47 

Nepal:42
Marroc: 34 

Pakistan: 32
Rússia i Ucraïna: 7 

Síria i Egipte: 6
Xina: 2

Altres: 5

Qualsevol persona, sigui alumne de l’escola o de l’associació de pares i mares o altres persones amigues o conegudes poden incorporar-se i participar en aquest projecte. Més persones voluntàries significa la millora de la qualitat de l’ensenyament i el tracte humà.

I què cal fer? Venir un dimarts o dijous a l’aula 110 i parlar-ne. Allí ens trobarem!!!

Professorat de l’escola d’acollida