Conferència de Jordi Miralles (EUiA)

(Jordi Miralles i Conte (Barcelona, 27 d'abril de 1962 -Castelldefels, 14 d'octubre de 2015)

Ens ha semblat que la millor manera de recordar Jordi Miralles -exalumne, llicenciat en història contemporània, carter, polític i, en l’actualitat,  Tinent d'Alcalde  de Castelldefels- era reproduir un escrit publicat a la revista de l’escola, Calaix de Sastre, amb motiu de la conferència que va fer a l’alumnat de 2n de Batxillerat  el 15 desembre de 2006, per commemorar el Dia dels Drets Humans.

Foto: gentilesa de Línia Barcelona (Les Corts i Sants-Montjuïc)

Jordi Miralles, militant d’Esquerra Unida i Alternativa i actual diputat del Parlament de Catalunya en representació de la coalició parlamentària dels partits Iniciativa per Catalunya - Verds i Esquerra Unida i Alternativa, membre de la Mesa del Parlament. Va viure molts anys al barri i és ex alumne de l’escola.

Va oferir una conferència a la sala d’actes de la nostra escola emmarcada en la celebració anual del Dia Internacional dels Drets Humans, que té com a data de commemoració el 10 de desembre, per parlar dels drets de les persones, de la política social i de la participació de la ciutadania en la política.

La trobada, a més de conèixer trajectòria personal del conferenciant i la seva opció política, pretenia obrir els ulls als joves davant del panorama polític que de vegades ens sembla tan complicat, i que ens porta a dir que no hi estem interessats i que tots els polítics són iguals. Un dels principals objectius de l’acte fou desmentir aquesta convicció, i parlar de les diferents opcions polítiques en relació als drets de les persones.

Abans de l’intervenció de Jordi Miralles, el nostre professor d’història, Joan Camós, va oferir un breu repàs sobre la trajectòria política i personal del diputat, que va ser alumne de l’escola. Així, doncs, vam saber que estudià a l’Escola Joan Pelegrí; era veí d’Hostafrancs. Posteriorment cursà la carrera d’Història Contemporània. Abans d’endinsar-se en el panorama polític va treballar com a carter. El 1976, s’afilià a les Joventuts Comunistes i més tard al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PSUC i el Partit Comunista són el que actualment representen ICV-EUiA.

El primer que Miralles explicà és que actualment és diputat del Parlament de Catalunya i treballa en àrees principalment de serveis socials, immigració i radiotelevisió. Per introduir el tema dels drets humans, ens parlà de conflictes internacionals com el de la presó de Guantánamo, centre de tortures dels Estats Units, o l’absència de llibertat de premsa als països àrabs. Però ens va explicar que no calia anar tan lluny per trobar conflictes del dia a dia en els quals també calia garantir els drets humans, els drets de les persones.

Els drets de les persones

Aquest va ser el primer pilar important de la conferència: els drets de les persones. Aquests drets, que són els que una persona necessita per viure en condicions acceptables, han d’estar garantits per l’Estat i reconeguts per les administracions i les legislacions vigents. L’habitatge, l’educació, la salut són alguns dels exemples.

Polítiques socials

El segon pilar fou defensar que no tots els polítics són iguals ni totes les opcions polítiques són, al capdavall, el mateix. Aquest pensament és una visió pessimista del panorama polític que provoca una desconnexió del ciutadà amb el món de la política, però es tracta d’una visió equivocada. Ens parlà de les diferents postures davant de l’educació, per exemple, comentant que durant el govern de CiU hi havia 7 escoles privades per a classes benestants especialment beneficiades, algunes d’elles de l’Opus Dei (integrisme religiós) i en les quals separaven els nens de les nenes. Aquesta situació la comparà amb el govern d’Entesa, que segons Jordi Miralles prioritza l’escola pública per a tothom i qui vulgui una privada, que se la pagui.

A continuació, posà més exemples sobre discrepàncies entre les polítiques de la dreta i de l’esquerra, és a dir, entre conservadorisme i progressisme. Un govern conservador anteposa la sanitat privada a la pública, en contra d’un govern progressista. El mateix passa amb el medi ambient, un govern de dretes potencia la construcció mentre que un govern d’esquerres potencia el transport públic i el desenvolupament sostenible. Un govern de dretes defensa la propietat privada en la vivenda mentre que un govern d’esquerres vol potenciar el lloguer i, sobretot, garantir el dret a l’habitatge.

Ens posà com exemple la Llei de l’Habitatge recentment aprovada al Parlament, en la qual ICV - EUiA ha tingut un paper cabdal, i ens explicà la reacció de la dreta davant de la llei, que ha estat tatxada de comunista pel fet de garantir que no quedin pisos buits. També afegí com a mostra la campanya que llançà el Partit Popular del Baix Llobregat discriminant els immigrants: “Menos inmigrantes, más parkings”.

Democràcia no és només anar a votar

El tercer pilar de la conferència fou que la política i la democràcia no es limiten a anar a votar, però que l’abstenció no és la causa, és la conseqüència d’un joc polític desgastat. Cal animar la gent a votar perquè cal participació social. “Podem passar de la política, però la política no passarà de nosaltres”, afirmà Miralles. Un exemple d’aquesta necessitat de participació en política és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), aprovada recentment al Parlament amb l’únic vot en contra del PP, que diu que amb 50.000 signatures de majors de 16 any es pot presentar al Parlament una petició per obtenir una dotació econòmica per a realitzar un projecte urbanístic o social.

Finalment va resumir aquestes tres columnes bàsiques de debat i donà la paraula als assistents per a formular les nostres preguntes i plantejar-li qualsevol inquietud. Va participar força gent tot i que al principi costà d’arrancar el torn de preguntes, però quan començà el debat aparegueren temes molt interessants com l’aplicació de la Llei de l’Habitatge, els recents desallotjaments de centres socials okupats o el preu abusiu que dificulta l’accés als usuaris joves a xarxa de transport públic. Jordi Miralles respongué a les preguntes sobre les que estava informat i va prometre remetre les nostres observacions a altres comissions de treball del Parlament per a tractar els temes en els quals no tenia competència.

David Belzunce

(2nA Batxillerat, curs 2006-2007)

Publicat a: Calaix de Sastre, pp. 29-30, n. 34, març 2007


Canal Parlament: Retrat del Diputat Jordi Miralles

Un petit somriure

El 26 de març de 2014 Irma Borges, coordinadora artística de la ONG Pallapupas i Núria Bonet, fundadora de l’associació de musicoteràpiaRessò, van fer una xerrada als alumnes de 1r de Batxillerat de la nostra escola explicant les activitats que duen a terme i animant els alumnes a participar-hi.

Com que l’escola pertany a la Xarxa d'Escoles Associades a la UNESCO de Catalunya, cada any es fa una xerrada relacionada amb la cooperació internacional (Tercer Món) o bé sobre entitats més properes al nostre entorn, ara molt relacionades amb la crisi. Dues de les entitats escollides aquest any són: Pallapupas i Ressò.

Pallapupas és una organització sense ànim de lucre que posa el teatre al servei de la sanitat per ajudar les persones que estan als hospitals contribuint a la humanització dels processos hospitalaris. Proposen l’humor com a eina fonamental per poder fer front a les situacions adverses que es viuen al voltant de l’hospital i la malaltia que pateixen els pacients. Creuen que el riure ajuda a canalitzar la tensió, la por i l’ansietat que moltes persones pateixen davant d’aquesta situació.

Va ser fundada per Angie Rosales, arran d’un viatge que va fer a Mallorca on va ser testimoni d’una actuació de pallassos d’hospital en una UCI pediàtrica que va transformar la seva vida. Com ella diu:

“Ser testimoni del canvi que sofria un espai tan hostil i feixuc, com una UCI, en un espai alegre, dinàmic i ple de vida que permetia l’entrada d’un alè positiu  va ser una experiència meravellosa.”

Treballen a Sant Joan de Déu, però també a altres hospitals de nens. La seva tasca principal és que els nois s’oblidin de la malaltia que pateixen i que es sentin més nens. Van passar un vídeo on es pot veure tot el que els voluntaris i professionals fan i treballen perquè els infants puguin viure més feliços i tinguin una millor qualitat de vida.

El projecte quiròfan és el més important que estan duent a terme en aquest moment. Això consisteix en fet que un pallasso abans d’entrar al quiròfan, està amb l’infant i així agafa confiança i durant l’anestèsia juguen. El nen es relaxa, no pateix i així el personal  sanitari  pot treballar millor. Quan acaba la intervenció i el nen es desperta, el pallasso torna amb el nen perquè no es senti estrany i  s’oblidi de l’operació. Aquest projecte és pioner a Europa.

La gent no és conscient dels beneficis clínics i econòmics que la seva tasca té als hospitals i  la importància que tenen per als pacients i la família, però la veritat és quela seva activitat s’ha fet imprescindible als hospitals on treballen ja que col·laboren amb l’equip mèdic, donant-los suport i recolzant-los en la seva tasca.

L’altra associació, Ressò, es dedica a la musicoteràpia, un camp encara bastant desconegut per a moltes persones, però a la vegada molt interessant. Atenen persones malaltes a través de la música, la dansa i l’art, amb l’objectiu d’aportar-los una millora física o psicològica.

Un dels projectes que duen a terme és “Música a l’Hospital”, que es desenvolupa a l’Hospital Sant Joan de Déu i a altres hospitals. Va dirigit des de nens acabats de néixer fins a qualsevol edat. Sempre col·laboren amb les famílies, amb les quals a vegades no es té en compte i també pateixen molt.

Per exemple, van passar un vídeo on sortien nadons acabats de néixer a qui no donarien l’alta fins als 3 mesos, i es podia veure clarament com als pares els canviava l’expressió de la cara i  somreien gràcies a la música. La música els aporta relaxació i tranquil·litat, ells mateixos reconeixen que els ajuda molt la tasca de Ressò.

L’associació també ajuda a oncologia, un dels espais més durs, però a la vegada on la música es sent amb més intensitat i alegria. La seva tasca aquí consisteix a reunir tots els infants en una sala i els fan tocar instruments, cantar i moure’s.

Aquestes dues associacions estan fent una gran tasca oferint ajuda als hospitals i a grups de persones que ho necessiten, no només donant un cop de mà als pacients o malalts, sinó també implicant-se amb les famílies i el servei sanitari.

Però ells també necessiten un cop de mà. T’hi apuntes?

Miriam Millan

1r Batxillerat D

Per pensar-hi

L’11 de desembre del passat 2013 Arcadi Oliveres, economista i activista dels Drets Humans, va fer una xerrada als alumnes de 2n de batxillerat de la nostra escola per commemorar el dia Internacional dels Drets Humans.

Els Drets Humans són les bases de convivència que es van establir després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu que es deixessin de violar els Drets Humans degut a conflictes o que tinguessin finalitats negatives.

Arcadi Oliveres realitza xerrades a infants, joves, adults i gent gran de la mateixa manera i amb la mateixa finalitat: fer reflexionar i conscienciar la població. En tots aquests casos ho fa amb un to clar, entenedor i contundent, per a alguns fins i tot massa. Explica diversos fets de la nostra societat global que en un principi sobten però que, en realitat ho vulguem negar o no, la majoria ja sabem. Parla sobre els Drets Humans i responsabilitats que tenim cadascun de nosaltres per a que aquests drets es compleixin i dóna propostes per fer-ho.

Primer de tot va fer referència al fet d’estar ben informats, és a dir, que la societat estigui ben informada per saber què és i què no és just. El món està mal informat encara que ens facin creure que no. Els mitjans de comunicació ens enganyen, ja que estan al servei dels propietaris i dels anunciants, no pas de la informació cap als ciutadans. Actualment podem ser interactius i contrastar la informació de molts diaris i revistes. Un exemple que va donar va ser la revista Opcions que pretén aportar nous recursos molt més reals que d’altres, orientar i sobretot fer reflexionar.

Tot seguit va parlar sobre el ser privilegiats i les responsabilitats que comporta això. Ho va fer primerament dient que de mitjana els europeus disposem de 85 vegades més diners que Bolívia i més tard comparant litres d’aigua que gastàvem per dia i país. La veritat és que les dades van ser força xocants. Com pot ser que els Estats Units i Canadà gastin 550 litres/dia, Europa 350 litres/dia exceptuant Espanya que en gasta 200 mentre a l’Àfrica només en gasten 8? La veritat és que n’abusem sense cap mena de control i el pitjor, inconscientment. Mentre nosaltres obrim l’aixeta i raja tanta aigua com vulguem, segons l’ONU les noies de l’Àfrica passen 6 hores al dia anant a buscar aigua, cosa que els pren temps per l’educació que acabaria amb moltes mancances. El cas és que l’ONU també va calcular quin seria el preu necessari per a que arribés aigua a tots els poblats africans i va demanar als països amb recursos la seva intervenció, però mentre deien que no en tenien, anaven rescatant bancs irrescatables.

Més tard, va explicar per què les migracions afavoreixen i no perjudiquen. Això és degut al fet que, encara que per a molts sembli mentida, afavoreix l’economia i òbviament aporten riquesa a la cultura. No hi ha cap raó moral per posar fronteres. És vergonyós pel que han de passar les persones que volen una vida mínimament digna fora del seu país.

També va fer referència, ja que estem en temps de crisi, a l’atur i la manera d’eradicar-lo o com a mínim pal·liar les seves conseqüències. A França fa uns anys es va intentar. Els que treballaven més van rebaixar les seves hores laborables per deixar-les lliures per a persones a l’atur. D’aquesta manera tothom va poder treballar i les hores no treballades de la persona treballadora, es compensaven amb hores cobrades de l’atur. Tothom se sentia útil i tothom hi sortia guanyant.

D’altra banda i també fent referència a la crisi, però ara donant-li més pes a l’economia en sí va comentar que Espanya gasta més diners dels que té. Espanya hauria de cobrar els impostos per acabar amb el frau fiscal. Aquests impostos provenen principalment dels grans bancs com Santander i Bilbao que tenen diners amagats en paradisos fiscals, grans empreses com Google, Amazon i Samsung que estafen el 90% d’usuaris i d’altres fortunes com la d’Amancio Ortega. Si s’acabés amb el frau fiscal es podrien pujar les pensions fins un 80%. Una altra sortida seria canviar les despeses espanyoles deixant de gastar-les en alguns sectors. Aquest últim any es van abaixar els pressupostos un 4% incloent sanitat i educació mentre que el de defensa va pujar un 28%. Realment és absurd, ja que cap país ens amenaça ni tenim cap necessitat de malbaratar els diners que tant es necessiten en molts altres àmbits. Tot i això, Espanya és un dels països capdavanters en fabricació d’armament per a guerres africanes. Les armes es fabriquen al nord i es pateixen al sud mentre que s’intercanvien per drogues que es fabriquen al sud i es pateixen al nord. En part, podem aportar el nostre granet invertint els nostres diners a la Banca Ètica que et diu què fa amb els teus diners sense gastar-los per al mal aliè o no invertint diners en grans empreses o multinacionals per a que les riqueses es compensin.

Per acabar, va parlar sobre la responsabilitat que tenim amb el medi ambient. Des del 1960 la societat ha passat de ser autosuficient fins a l’actual 2014 a ser una societat del consum. La qüestió està que el consumir no aporta felicitat, la felicitat te l’aporten altres coses i aquesta és una mala interpretació. La dura realitat és que hem acabat amb molts dels recursos que ens aportava la Terra. Un exemple és el petroli que l’hem exhaurit en un 70% i només en queda pels 40 anys següents. Per pal·liar-ho es van buscar alternatives al petroli i es van trobar amb el blat de moro substituint el gasoil per un producte ecològic, però tot té els seus inconvenients i encara que no els haguem notat, altres els pateixen: als països subdesenvolupats aquest producte bàsic ha augmentat el seu preu un 90%.

No és vergonyós tot plegat? Reflexionem i actuem.

Maria Ortiz López
2 BTL. C

Conferència d'Arcadi Oliveres

La xerrada sobre Drets Humans que va fer Arcadi Oliveres el passat dimecres, 11 de desembre, a la Sala d'Actes de l'Escola va ser seguida, igual com l'any passat, amb molt d'interès per l'alumnat de 2n de batxillerat. 

Arcadi Oliveres, professor d'Economia de la UAB i president de Justícia i Pau, va parlar durant gairebé una hora sobre "Drets humans i responsabilitats personals".

Finalment, hi va haver una estona de preguntes i respostes, que es va allargar a micròfon tancat.

Properament, penjarem al bloc una crònica més detallada amb el contingut de la xerrada i la gravació o part de la gravació de l'acte.

Xerrada d'Arcadi Oliveres amb motiu del 65è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans

Guarjila, un petit poble d'El Salvador

Dimarts 13 de març, a la sala d’actes, hi va haver una exposició sobre les vides de les persones de Guarjila i l’experiència de dos voluntaris que van ser els encarregats de l’exposició, M. Antònia Cuscó i Aleix Cunillera, professors de l'Escola Joan XXIII de Bellvitge.

La M. Antònia ens va explicar que Guarjila és un petit poble d’El Salvador, que va ser un dels pobles amb més morts durant la guerra civil d’El Salvador. Segons va dir, a partir de la fi del conflicte es va començar a repoblar i es va fer una organització per poder retrobar els desapareguts durant la guerra. Ara la gent viu en unes condicions humils: tenen cases no tenen aigua corrent i utilitzen latrines. A tot aquest context hem d’afegir que l’educació es troba limitada a primària i secundària (només per a alguns); i tots aquells que vulguin estudiar més o tenir un “millor progrés”, se’n van cap als EUA amb un “coyote” que costa 6000$ (evidentment, de manera il·legal). Tots aquests factors creen una gran diferència social entre els que tenen o no parents als EUA.

Tot i això vam poder observar, per les seves experiències, que els pobladors són persones alegres i confiades (en el bon sentit de la paraula) que busquen poder rebre els seus convidats amb el màxim confort que puguin oferir-los. La gent es basa en un sistema col·lectiu on tots col·laboren i ajuden.

Ells ens van explicar com, a la seva estada a Guarjila, van ajudar en l’organització de la clínica del poble, on es fa tot tipus de medicina preventiva, i en la creació d’un club de futbol amb ajuda de diverses organitzacions per tal que els nens es puguin entretenir després de classe.

Amb el projecte d’aquest any del grup UNESCO s’espera que millorin encara més les seves condicions amb la rehabilitació de l’escola i la construcció d’unes latrines noves.

César J. Enríquez

1rC Batx.

LA POCA VERGONYA

Ja som als inicis del 2013, i al 10 de desembre se celebrarà el seixanta-cinquè aniversari de la creació de la Declaració Universal dels Drets Humans. Haurà plogut molt, des de llavors.

L’any de la seva creació, el 1948, feia tres anys que havia finalitzat la Segona Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial ha estat un dels episodis més tràgics i cruels de la història de la humanitat. Per això ens hem d’assegurar que no es torni a repetir mai més, i per aquesta raó es varen crear els drets humans. Els drets humans són una declaració, no una llei, sinó uns desitjos i voluntats que té la humanitat. N’hi ha de tres tipus: els drets i llibertats civils i polítics, els drets econòmics socials i culturals, i els drets del respecte del medi ambient, a l’autodeterminació, a la homosexualitat i a la intimitat.

El dia 11 de desembre del 2012, el senyor Arcadi Oliveres i Boadella va fer una xerrada als alumnes de Batxillerat de l’Escola Joan Pelegrí. Arcadi Oliveres és un economista atípic, capaç de fer que els qui l’escolten enteguin les seves paraules; és un inconformista amb la manera com està plantejat el món. Ens va explicar moltes coses en poc temps, i als pocs minuts d’haver començat la xerrada, la commoció que van causar les seves paraules feia que a la sala regnés un silenci absolut, penetrant, esglaiador. Jo mateixa no podia creure el que estava dient, era massa horripilant, massa real. Vaig comprendre llavors que negant-me a creure-ho no guanyaria res, de manera que vaig decidir escoltar-lo amb les orelles ben obertes, per poder escriure i transmetre el que ell ens va explicar i que hauria de saber tothom.

Segons Arcadi Oliveres, els polítics i els mitjans de comunicació ens fan creure que som una societat avançada, moderna (potser per la presència de les noves tecnologies), però ens enganyen. Som humanament i moralment endarrerits. Al món existeixen tres grans problemes i ni tan sols els escoltem una vegada a la setmana.

El primer gran problema del món és la fam. És increïble que en un món on hi ha avenços científics de gran importància, no s’hagi trobat la manera de solucionar un problema pel qual cada dia moren unes cent mil persones. Però en realitat, la raó és ben senzilla.  Als qui estan al poder els interessa que la gent es mori de gana, no tan sols les persones que viuen a l’Àfrica o a l’Índia, sinó també la gent del nostre país. No cal que fixem la vista tan lluny: pels carrers podem veure gent pobra, sense feina, sense casa, sense poder menjar, gent que se suïcida... Si els qui tenen el poder permeten que es mori el seu poble, com els ha d’importar que la gent que viu en altres països deixats de la mà de Déu també mori? Els diners arriben a corrompre tant a una persona, que arriba un moment que fa que deixi de ser humana i que es converteixi en un monstre. Això es reflecteix ben bé en el fet que si tots els països que han anat injectant liquiditat als bancs a raó de la crisi haguessin destinat aquests diners per lluitar contra la fam, aquesta ja s’hagués eradicat 92 vegades. No és que falti menjar, de fet en sobra, però no es reparteix bé.

El segon gran problema és la guerra. Sembla que les horroroses experiències de la Primera i la Segona Guerra Mundial no hagin servit per a res. Els països desenvolupats continuen permetent, i en ocasions participant, en guerres d’arreu del món. No té gaire importància saber la quantitat de gent que mor, la quantitat de famílies destrossades, la quantitat de persones traumatitzades per la resta de la seva vida. La resposta al perquè es deixa que ocorrin aquestes tragèdies és la mateixa d’abans: els qui tenen poder els interessa que la gent mori, perquè com més guerres hi hagi, més diners podran obtenir en la venda d’armes. Espanya mateix n’és un exemple, ja que tot i no tenir cap enemic a la vista, està en la sisena posició de venda i fabricació d’armes a nivell mundial.

El tercer gran i més important problema és el medi ambient. Estem destrossant i explotant a marxes forçades el nostre planeta, casa nostra. No ens adonem que si matem la Terra, ens estem matant a nosaltres mateixos. El dia que ens adonem que estem en un punt de no retorn, serà molt, molt tard. Ho és ara i cada cop ho serà més. Tots som responsables de la degradació de la Terra, però què pot fer el poble, ignorant, ignorat i amb poc poder, per poder canviar la situació? La protecció del medi ambient hauria de ser present i en primer lloc a la llista d’objectius dels partits polítics. Però la qüestió segueix sent la mateixa: explotar el petroli i altres recursos per fer diners i més diners.

Ens tapen els ulls i ens oculten la veritat, i quan algú és capaç de treure’ns la bena que dificulta la nostra visió, quedem escandalitzats. No ens entra al cap com després de tants anys, es segueixen violant els Drets Humans com si no hi fóssin. No podem comprendre com estem permetent totes aquestes bestieses i barbaritats, si teòricament som una societat moderna i avançada. És tan trist, tan vergonyós, que es permeti i que permetem tot això... la situació està molt pitjor del que ens podem arribar a imaginar. La pregunta de com o què hem de fer per poder arreglar les coses cada cop és més freqüent i mai obté resposta suficient. Tots aquests fets porten a pensar que el món estaria molt millor sense nosaltres. Però no som tan dolents. Hem fet moltes coses bones i hi ha gent que és bona persona. El primer pas que cal fer és conscienciar-nos de veritat i actuar d’acord, per demostrar al món que podem conviure junts. Hem trencat el seu equilibri i és la nostra tasca fer el que sigui possible per retornar-lo. No serà fàcil, perquè hem de lluitar contra la corrupció sense corrompre’ns. Convindria recordar que moltes coses que es creien impossibles es van poder realitzar.

La salvació de la Terra i de la Humanitat no ha de ser una excepció.

Laia Anducas i Comas

(2nE Batxillerat)

Interesant xerrada sobre Drets Humans

La xerrada sobre Drets Humans que va fer Arcadi Oliveres ahir a la Sala d'Actes de l'Escola va ser seguida amb molt d'interès per l'alumnat de 2n de batxillerat. Quan a 2/4 de 3 es va donar per finalitzada encara hi havia molts braços alçats, demanat la paraula, per fer preguntes al conferenciant.

Arcadi Oliveres, professor d'Economia de la UAB i president de Justícia i Pau, va estructurar la seva intervenció en tres parts: breu panoràmica dels Drets Humans, exposició d'alguns drets i de les violacions que pateixen i la nostra responsabilitat en algun d'ells.

Finalment, hi va haver una estona de preguntes i respostes, que es va allargar a micròfon tancat.

Properament, penjarem al bloc una crònica més detallada amb el contingut del que va explicar Arcadi Oliveres.

XERRADA D'ARCADI OLIVERES A 2n BATXILLERAT

En motiu del DIA DELS DRETS HUMANS us convidem a la XERRADA:

“Drets humans i responsabilitats personals”

A CÀRREC

D’ARCADI OLIVERES

Professor d'economia a la UAB i president de Justícia i Pau

Escola Joan Pelegrí, Consell de Cent 14 (Sala d’Actes)
DIMECRES 12 DE DESEMBRE A LES 13.15H

Adreçada a l’alumnat de 2n Batxillerat

HI ESTEU TOTS/TES CONVIDATS! US HI ESPEREM!

Xerrada sobre finances ètiques

El passat dijous 29 de novembre a les 19.00h es va celebrar, a l'antiga capella de l'escola, la xerrada "Finances ètiques: una alternativa per fer front a la crisi". Els conferenciants van ser en  Martí Boneta d'Oikocredit i la Isabel Fernández de Triodos Bank que ens van parlar sobre aquest model de banca ètica que cada dia té més clients al nostre país. Van assistir-hi unes 30 persones, entre les quals hi havia personal de l'escola, pares i mares i alumnat del Cicle Formatiu de Grau Superior d'Administració i Finances de l'escola.

Va ser una xerrada molt interessant on vam poder comprovar que el concepte Banca Ètica no és un oxímoron sinó una realitat a l'abast de tothom.

Per als que no hi vau poder assistir i  us agradaria tenir-ne informació trobareu tríptics informatius de les dues entitats al taulell de consergeria de l'edifici  de Secundària.

Xerrada sobre Banca Ètica

REBEL•LAR-SE EN FRONT DE LA VIOLÈNCIA

[El text que es reprodueix a continuació és la transcripció de la xerrada que Tica Font va fer el 14/12/11 a la Sala d'Actes de l'escola adreçada a l'alumnat de 2n de Batxillerat i que aviat apareixerà reproduída al Calaix de Sastre]

“No hi ha camí per la pau; la pau és el camí”. Gandhi.

“Mai no ha existit una guerra bona o una pau dolenta” Benjamin Franklin

El 14 de desembre va tenir lloc a la Sala d’Actes la xerrada sobre Drets Humans als alumnes de 2n de Batxillerat, activitat que se celebra a l’escola des del 1998. La conferenciant va ser la Sr. Tica Font, presidenta de l’Institut Català Internacional per la Pau de Catalunya (ICIP).

La xerrada es va estructurar en una primera part més teòrica i una segona on es van presentar alguns casos interessants de lluita noviolenta per la pau.

1. LA VIOLÈNCIA

Segons Tica Font, tenim una idea prèvia, un estereotip, que defineix la pau com el contrari de la guerra, el contrari de la violència. Ara bé, què entenem per violència? La violència és l’actitud o comportament que constitueix una violació o una privació a l’ésser humà d’una cosa que li és essencial com a persona (integritat física, psíquica, moral, drets,  llibertats...)

Podem distingir tres tipus de violència: la directa, l’estructural i la cultural.

La violència directa suposa  una agressió física o psicològica: assassinat, tortura, maltracte, mutilació, assetjament...

La violència estructural forma part de l’estructura social i impedeix cobrir les necessitats bàsiques: atur, malnutrició, baixa esperança de vida, manca de sanitat i educació bàsica.

La cultural (religió, cultura, llengua, art...) és la violència que s’utilitza per justificar o legitimar la violència estructural o directa.

2. EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE PAU.

En segon lloc, va parlar sobre el concepte de pau. La pau és un concepte complex, que evoluciona amb el temps, i per això cal veure el concepte en el seu sentit històric.

A l'antiga Grècia eirene volia dir estat de tranquil·litat, serenitat, absència d’hostilitats entre ciutats. També significava harmonia interior i social.

A Roma la Pax Romana tenia un sentit més jurídic, la pau era sinònim d'absència de rebel·lions violentes a l'interior de l'imperi, o sigui el manteniment de la llei i l’ordre establert. El que garanteix la pau és l'aparell militar, que es pot resumir en la frase: “si vols la pau prepara’t per a la guerra”.

Molt més tard, el 1969, Johan Galtung, investigador i politòleg noruec, va crear el concepte de pau negativa i positiva. La pau negativa significava la no existència de guerra, i la pau positiva la no existència de violència estructural.

Entre els trets que defineixen la pau positiva trobem que és més que una mera absència de guerra, és un procés dinàmic, en constant construcció que es va fent de manera gradual i permanent i que es basa en el criteri d'assaig i error.

La pau positiva és un ordre social basat en la justícia. També es caracteritza per una absència de condicions no desitjables (fam, marginació, desigualtats...) i, a la vegada per la presència de condicions desitjables (treball, habitatge, salut...)

No pot existir pau positiva si hi ha relacions caracteritzades pel domini, la desigualtat, tot i que no hi hagi cap conflicte. Aquestes serien impediments per aconseguir la pau. Per aquesta raó, és evident que construir la pau comporta crear unes relacions basades en la cooperació, el suport mutu, la col·laboració i la creació de condicions de confiança mútua.

La pau és un procés gradual i permanent que fa la societat dia a dia, en el qual de mica en mica anem instaurant el que anomenem justícia.

La pau és un camí que estarà ple d’errors, estarà ple d’assajos, de cercar respostes i accions transformadores que volen superar el present i anticipar-se al futur. Hem de pensar en la pau no com quelcom perfecte, acabat, perpetu, sinó com un procés imperfecte, inacabat i sempre en transformació.

3. ALGUNS EXEMPLES PRÀCTICS SOBRE PAU POSITIVA.

Tica Font va explicar l’existència d’exemples de treball a favor d’una pau positiva i va mostrar algunes webs on es poden trobar aquestes experiències.

Un cas es pot veure a la pàgina Breaking the Silence (http://www.breakingthesilence.org.il/), on podem trobar testimonis de soldats israelians, que expliquen als palestins què fan com a soldats en els territoris ocupats, quines ordres han rebut, etc. No tracten qüestions polítiques, només expliquen què han fet i com se senten quan han cedit a valors morals.

Pels seus testimonis en aquest web, els soldats israelians s’arrisquen a perdre feina i amics. Sovint són acusats de traïdors, criticats i rebutjats.

Tica Font va explicar que aquests soldats segueixen una estratègia femenina: donar-se suport mútuament.

El segon cas es titula The Parents Circle (http://www.theparentscircle.com/), on israelians i palestins, víctimes del conflicte, expliquen “el patiment comú” que sofreixen. Formen parelles mixtes per trencar estereotips i van junts d’aquesta manera a llocs on expliquen el dolor patit. Mostren així una visió no política del conflicte i construeixen ponts de pau.

Un cop acabada la intervenció de Tica Font, es va dur a terme un torn de preguntes on l’alumnat va demanar la seva opinió sobre el premi Nobel de la Pau concedit ara fa un any a Obama, sobre la possibilitat d’un conflicte armat entre Israel i els Estats Units amb Iran, i sobre si hauria utilitzat o no la violència en el supòsit imaginari que el 1940 hagués tingut d’aquesta manera l’oportunitat d’aturar Hitler.

Acabat el torn de preguntes i respostes es va donar l’acte per finalitzat.

Alan Malla

Grup UNESCO