7è Concert per la pau: The Sey Sisters

FundiPau, amb qui l’escola fa anys que tenim bona relació, organitza un concert Per la pau i el desarmament que enguany arriba a la setena edició. Us animem a participar-hi. El concert se celebra divendres 5 de maig a les 20:30 a la Basílica de Santa Maria del Pi, a Barcelona.

En el concert, The Sey Sisters presentaran Let Freedom Ring. The Sey Sisters – l’Edna, la Yolanda i la Kathy- són tres germanes d’origen ganès que formen un dels conjunts vocals més emblemàtics d’aquests moments. En els seus espectacles conviden a un viatge musical que va del gospel fins la música africana en uns cants que transmeten l’emoció que sorgeix de la lluita contra la injustícia, la defensa dels drets humans i l’esperança en el futur.

Els beneficis es destinaran a la tasca per la pau i el desarmament de FundiPau.

The Sey Sisters – 7è concert ‘Per la pau i el desarmament’

Divendres, 5 de maig a les 20:30

Lloc - Basílica de Santa Maria del Pi (Plaça del Pi, 7, Barcelona)

Preu de l’entrada: 15 €

Entrades anticipades a www.fundipau.org i al 93 302 51 29 i el mateix dia Santa Maria del Pi de 10-18 h.

Acte de lliurament del 27è Premi Drets Humans

El 9 de febrer de 2016 es va lliurar el 27è Premi Drets Humans al qual es presentaven treballs realitzats el curs 2014-2015 per l’alumnat d’ESO i Batxillerat.

Els treballs estaven dividits en tres categories: plafons realitzats per l’alumnat de 3r d’ESO, powerpoints fets per l’alumnat de 4t d’ESO (Premi Ciberacció) i treballs de recerca de l’alumnat de 2n batxillerat (Premi UNESCO). Aquest any es va lliurar, també, el tretzè Premi Eantopia destinat a premiar el treball que, en qualsevol de les categories, mostri de forma més clara la idea que “Un món millor és possible”. A més, enguany es va lliurar per divuitena vegada el Premi Joan Pelegrí, destinat a l’alumnat que ha treballat continuadament en relació als Drets Humans i no han estat premiats en ocasions anteriors o bé a persones de l’entorn de l’escola que han destacat pel seu suport als Drets Humans.

L’acte es va dur a terme a la Sala Víctor Trías –sala d’actes de l’edifici de Secundària- amb l’assistència de l’alumnat finalista, professorat i altres persones vinculades a l’escola i a la Fundació Cultural Hostafrancs. Era present a l’acte, com els anys anteriors, l’alumnat de 5è de primària, dels quals hi havia exposats uns treballs sobre la pau que havien confeccionat amb motiu del DENIP. Destaquem, també, la presència del Sr. Joan Sanromà, conseller d’Educació i Gent Gran del Districte Sants-Montjuïc, i de la Sra. M. Dolors Martínez, inspectora de l’ escola.

Va conduir l’acte Mònica Pardo, professora de Secundària de l’escola, que va explicar el sentit dels premis, va tenir un record pel drama dels refugiats, la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, va presentar els membres del Jurat que ella presidia i va explicar l’ordre de l’acte. Va fer esment d’Alfons Banda, a qui el premi d’enguany feia un petit homenatge. D’ell va recordar que l’any 1983 va crear, junt a un petit grup de persones, la Fundació per la Pau, actualment FundiPau amb l’intenció de treballar a favor d’una cultura de la Pau, i també que fou inspirador de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Admirador de Gandhi, seva és l’afirmació “el nostre objectiu és l’eradicació de tota violència sociopolítica, independentment de qui la practiqui, perquè ja és hora de reconèixer que és absolutament impossible construir un món més humà sense renunciar a la violència com a element modificador o constructor de realitats socials”.

A continuació va intervenir Jaume Sanllorente, president de l’ONG Sonrisas de Bombay. Jaume Sanllorente va començar agraint la seva participació com a membre del Jurat pel fet d’haver pogut valorar treballs com els finalistes i va felicitar l’escola pel fet de promoure els valors que hi ha en els Drets Humans entre l’alumnat.

Va explicar que porta més de 10 anys treballant a l’Índia, a Bombay. Va fundar Sonrisas de Bombay davant del sentiment d’injustícia en veure com els Drets Humans es vulneraven de forma agressiva, una ciutat on més de la meitat dels seus 20 milions d’habitants viuen en extrema pobresa en la zona dels slums, zones de barraques, on les famílies viuen privades dels drets més bàsics, com l’educació, la salut i la vivenda. La feina és també molt precària i sovint, si té sort, consisteix a recollir escombraries per després revendre-les a empreses de reciclatge, i si no, a treballar per màfies que els utilitzen per obtenir diners o són venuts per ser explotats.

Sonrisas de Bombay, com a resposta a tot això, ha implementat programes d’educació, salut i desenvolupament socioeconòmic. Van començar en un petit orfenat amb 40 nens, ara dóna feina a 150 persones i ha donat sortida a 8000 persones a través d’aquests projectes.

Jaume Sanllorente va acabar animant els presents a desenvolupar la seva responsabilitat per fer que el món sigui un lloc millor.

Posteriorment, Àngels Puig, del Departament d’Administració de l’escola, com a secretària del Jurat, va procedir a la lectura del veredicte del Premi -que reproduïm a continuació - i es va dur a terme el repartiment de diversos objectes procedents de comerç just als premiats/des en les diverses categories.

Com a cloenda, Mònica Pardo va felicitar els guanyadors i finalistes i va explicar l’origen dels objectes que es van donar com a premi. També, com a primícia, va anunciar que aquest any l’escola cooperaria amb el Centre de Serveis Canpedró.  Finalment, i per acabar l’acte, uns representants de l’alumnat de 5è van llegir el conte El monstre de colors, que formava part del treball realitzat sobre els sentiments que els produïa la situació de les persones refugiades.

Relació de treballs i d’alumnat premiat:

27è Premi DRETS HUMANS (ex aequo)

Encadenades de Maria Rodríguez, Marina Morgado i Judith Navarro

No hi ha dret! de Clàudia Martí, Preeti Ramchandani, Aylén Curbelo i Ànnia Adsuar

8è Premi CIBERACCIÓ

Consumim el món poc a poc de Manuel Barba i Martín Ferrer

24è Premi UNESCO

Jo també sé riure, em va dir en Manel de Sara García

13è Premi EANTOPIA

Micromasclismes de Alba Hermoso, Aina Mariné, Ariadna Moreno i Aitana Pérez

18è Premi JOAN PELEGRÍ

Èlia Pons

Fotografies: Jana Pérez

¿Queremos erradicar el terror?

Després dels atemptats de París de divendres 13 de novembre, Jordi Armadans, director de FundiPau, va publicar en el seu bloc personal el text que reproduïm a continuació on reflexiona sobre els fets i sobre la resposta adequada des d’una cultura de pau.

Si voleu més informaciói sobre el mateix tema, també podeu llegir el Manifest publicat per Fundipau titulat: Contra la violència, construïm la pau

París. Viernes por la noche. Un nuevo zarpazo de barbarie. Seis ataques coordinados, disparos indiscriminados, 129 muertos, 300 heridos, 99 en estado crítico. Desolación. Impotencia. Terror.

Lo primero que hay que hacer es llorar las víctimas. 129 personas han visto truncadas sus vidas y sus esperanzas. Y solidarizarse con sus seres queridos: centenares de familiares y amistades estarán sufriendo el sinsentido de una muerte criminal.

No le pongamos peros. Esos ciudadanos de París han muerto salvajemente, injustamente, en manos de gente enloquecida por el fanatismo y la ignorancia. No debería haber sucedido, bajo ninguna circunstancia. Ninguna razón, sea la que sea, puede justificar un acto criminal así.

Debemos hacer todo esto. Pero también algo más.

Nos toca pensar y analizar. Determinar y proponer. Evaluar y actuar. Mirar de entender porque estas barbaridades se producen. Procurar actuar de manera que no vuelvan a producirse. Dejar de hacer lo que puede alimentar que se reproduzcan. No hacer lo que el terrorismo yihadista busca que hagamos.

El terrorismo yihadista (primero Al Qaeda, luego Estado Islámico –Daesh de ahora en adelante- y multitud de otros colectivos) lleva años creciendo en número de grupos, acciones, nivel de brutalidad y facilidad para conseguir nuevos adeptos. Crece su importancia y, sobretodo, su impacto e influencia.

Sin duda, el principal alimento del yihadismo es el discurso del odio. Por ello, sacrificar -por una supuesta lucha más efectiva contra el terrorismo- los valores del diálogo, la paz, la tolerancia y los derechos humanos, sería un grave error. Y la primera victoria del yihadismo.

Daesh busca que el virtual choque de civilizaciones se haga realidad. Y para ello es fundamental que la delicada cohesión de las sociedades europeas salte por los aires. La islamofobia, además de una respuesta absurda (la mayoría de víctimas de Daesh son otros musulmanes) sería la segunda victoria del yihadismo: precisamente es lo que busca, que muchos ciudadanos europeos de ascendencia musulmana vean el extremismo como única salida.

Decenas de miles de personas se sienten atraídas por esos discursos extremistas y, sobretodo, por la expectativa de nueva realidad que le ofrece Daesh. Es vital cortocircuitar esa conexión. Pero no siempre nos damos cuenta que el desastre, la injusticia y el caos de este mundo –del que participamos y sacamos tajada- pueden ser factores que faciliten el tránsito de mucha gente hacia el extremismo violento.

Condenamos el sectarismo, la intolerancia y el racismo existente en el discurso y la práctica de Daesh. Pero a veces nos olvidamos que en toda Europa las proclamas xenófobas, simplistas y que criminalizan al inmigrante y al diferente encuentran cada vez más eco social. Y que muchos partidos e instituciones, para mirar de contener ese crecimiento, copian y reproducen esos discursos, dándoles así aún más credibilidad, legitimidad y resonancia.

Nos extraña que haya gente que no encuentre otra salida que el extremismo violento. Pero no nos damos cuenta de que, a veces, nuestras políticas exteriores no dejan demasiadas salidas: dejamos pudrir situaciones de tensión, damos apoyo a regímenes impresentables, intervenimos en conflictos con intereses cortoplacistas y nos desprecoupamos del inmenso drama que generan a miles, centenares y a veces a millones de personas que los sufren. Y, finalmente, cuándo vienen a nuestras fronteras, huyendo de la violencia, les cerramos las puertas.

Condenamos la extrema violencia de Daesh, pero participamos de una cultura de la violencia que implica un gasto militar desorbitado y ofrecer respuestas militares, a menudo con estúpida sobreactaución, a problemas que demandan soluciones políticas.

Nos preocupamos de la pujanza de Daesh pero mantenemos como aliados a regímenes que han tolerado, facilitado y permitido el desarrollo económico, armado y reclutativo de Daesh. Regímenes que hacen políticas represivas y discriminatorias, que cortan todas las salidas de expresón política, que discriminan a colectivos y que frustran los anhelos de mucha gente joven.

Nos extrañamos de que Daesh disponga de suficientes recursos económicos e incluso comercie, pero olvidamos que vivimos en un mundo que permite, tolera y practica laeconomía criminal y los paraíses fiscales.

Abominamos de las atrocidades cometidas con armas pero hemos tardado 20 años a adoptar un Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) que, de cumplirse, debería impedir el acceso al mercado de armas por parte de criminales, genocidas, regímenes represivos y grupos terroristas.

Llevamos 15 años alarmados por el terrorismo yihadista pero no nos damos cuenta quela ‘guerra contra el terror’ solo ha conseguido incrementar el volumen y la virulencia terrorista.

Nos da mucho miedo Daesh pero no acabamos de comprender que nos debería dar más miedo muchas de las decisiones políticas, económicas y sociales que hacen este mundo como es. La dramática verdad es que Estados y líderes políticos mundiales no tienen una agenda sincera y honesta en favor de la paz, los derechos humanos, la democracia y la justicia. Si miramos Siria (lugar dónde Daesh se ha desarrollado e implantado aprovechando el caos y zona de origen de la mayoría de refugiados del mundo) deberemos constatar que las actuaciones de las potencias mundiales (Estados Unidos, Rusia, China, Europa) y de las potencias regionales (Irán, Arabia Saudí, Turquía, etc.) han actuado en ese país siguiendo muchos intereses y prioridades pero, nunca, el de preocuparse por la suerte de la población siria y una solución justa al conflicto.

Seguramente, ni procurando hacerlo todo bien podríamos evitar totalmente el azote de la violencia. Pero si no nos tomamos en serio el fomento de la paz, la defensa de los derechos humanos y la promoción de la justicia, es seguro que deberemos aprender a convivir con altas dosis de violencia, caos y barbarie.

Jordi Armadans

Enllaç: Bloc de Jordi Armadans

Concert de FundiPau: Ovidi ³

FundiPau, amb qui l’escola fa anys que tenim bona relació fins al punt d’haver-los convidat a participar a la xerrada de Drets Humans a l’alumnat de 2n de Batxillerat, organitza un concert Per la pau i el desarmament que enguany arriba a la sisena edició. Us animem a participar-hi, més tenint en compte que se celebra ben a prop de l’escola: al Casinet d’Hostafrancs, el 28 de novembre a les 22h.

Hi actuaran Borja Penalba, David Caño i David Fernández que ens oferiran l’espectacle Ovidi ³, un homenatge a la figura i a l’obra d’Ovidi Montllor. En aquesta actuació, el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i exdiputat de la CUP David Fernández, celebren Ovidi Montllor a través de poemes, músiques i reflexions. Dir, cantar, pensar: claus encara de la condició humana.

Els beneficis es destinaran a la tasca de l’entitat.

Ovidi ³ – 6è concert ‘Per la pau i el desarmament’
Dissabte, 28 de novembre a les 22.00 h
Teatre del Casinet d’Hostafrancs (Rector Triadó, 53, Barcelona)

Preu de l’entrada: 15 €

Entrades anticipades a www.fundipau.org, al 93 302 51 29 o al local de FundiPau
(Av. Meridiana, 30 – 32, esc. A, entl. 2a, Barcelona).
I el mateix dia al Casinet d’Hostafrancs des de les 8 de la tarda.

Més informació d’Ovidi3: www.facebook.com/ovidi3

El 27è Premi Drets Humans dedicat a Alfons Banda

El 27è Premi Drets Humans de l’Escola Joan Pelegrí que es lliurarà el 3 de febrer de 2016 estarà dedicat a Alfons Banda.

Nascut a Girona el 1944, estudià Química i la seva trajectòria professional va estar vinculada a l’ensenyament, en la docència i la direcció de centres.

Va començar la seva trajectòria en l’àmbit del pacifisme a la dècada dels setanta al costat de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí o Arcadi Oliveres. A principis dels vuitanta va rebre la influència decisiva de Seán MacBride, Premi Nobel de la Pau i cofundador d’Amnistia Internacional.

L’any 1983, junt a un petit grup de persones, va crear la Fundació per la Pau, actualment FundiPau, que presidí entre 1983-2011, amb la intenció de treballar a favor d’una cultura de Pau. Fou també inspirador de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) del qual fou vicepresident de la Junta de Govern.

“La pau –deia- és una cultura nova, inèdita, que necessita imaginació, tossuderia, coratge i la voluntat de molts”. Conscient de la realitat del nostre món, afirmava: “On hi ha persones hi ha conflictes, i no és el conflicte el que és sempre evitable, sinó la resolució violenta del conflicte”. Admirador de Gandhi, defensava que “el nostre objectiu és l’eradicació de tota violència sociopolítica, independentment de qui la practiqui, perquè ja és hora de reconèixer que és absolutament impossible construir un món més humà sense renunciar a la violència com a element modificador o constructor de realitats socials.”

Alfons Banda va morir dijous 30 de gener de 2014, dia en el qual se celebra el DENIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau) i aniversari de la mort de Mahatma Gandhi.

Abans que a Alfons Banda, el Premi Drets Humans ha estat dedicat a Mahatma Gandhi (2011), Stéphane Hessel (2012) i Aung San Suu Kyi (2013), Nelson Mandela (2014) i Malala Yousafzai (2015).

Acte de lliurament del 26è Premi Drets Humans

Per tal de commemorar la proclamació per part de l’ONU de la Declaració Universal dels Drets Humans que va ser aprovada el 10 de desembre de 1948, a l’escola es va atorgar el dimecres 5 de febrer el 26è Premi Drets Humans, per tal de difondre el seu contingut, sensibilitzar sobre els valors que proclama i, sobretot, promoure la defensa dels Drets Humans que tan sovint es veuen vulnerats.

En l’edició d’enguany, els premis han anat dedicats a Malala Yousafzai, estudiant i activista pakistanesa de només 17 anys, recentment guardonada amb el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita en favor de l'educació dels infants i per la seva dedicació perquè els nens, i sobretot les nenes, puguin tenir dret a rebre una educació.

En aquests premis s’avaluen diferents treballs relacionats amb els Drets Humans que l’alumnat de l’Escola ha realitzat durant el curs 2013-2014, incloent pósters i plafons de l’alumnat de 2n i 3r d’ESO, presentacions en power point de l’alumnat de 4t d’ESO i els treballs de recerca dels alumnes de 2n de Batxillerat. A més, es premia també el treball continu de l’alumnat en matèria de Drets Humans amb el Premi Joan Pelegrí, els treballs que aporten una visió positiva de futur amb el Premi Eantopia i els treballs que fomenten l’ús de les noves tecnologies com a eina de sensibilització i denúncia de les violacions dels Drets Humans, amb el Premi Ciberacció.

Aquest any l’acte ha estat conduït per Anna Riera, professora de Secundària i presidenta del jurat. A més, l’acte ha comptat amb la presència de Dul Vallvé, membre de l'Associació Ressò de Musicoteràpia amb qui l’escola va col·laborar el curs passat, i que ha format part del jurat juntament amb Josep León, membre del Patronat de la Fundació Cultural Hostafrancs, Karina Grau, presidenta de l’AMPA de l’Escola, Pau Vaccaro, exalumne de l’escola i guanyadora del premi Eantopia 2012 i Juan León, tècnic informàtic de l'Escola i que ha actuat com a secretari del jurat.

Finament, quatre dels alumnes de cinquè de primària de l’escola que han assistit a l’acte han tancat el lliurament dels premis llegint una adaptació del conte “El país amb els des- al davant”, del llibre Contes per telèfon de Gianni Rodari, que han treballat a l’aula per inspirar-se i a partir del qual, seguint una proposta de FundiPau, sota el títol Bombes, mai més! van transformar la imatge d’una bomba nuclear convertint-la en alguna cosa pacífica i les han exposat a la mateixa sala d’actes de l’Escola.



Els treballs guanyadors d’aquesta edició han estat en el primer nivell “Uns viuen, uns altres sobreviuen. No som tots iguals?” de Martina Tomàs, Paula Rodríguez, Sofía Orozco, Alejandra Neyra, Berta Ribas i Lucia Collado. En el segon nivell, s’han atorgat dos premis: un accèssit per “Esclavitud” de Lara Aznar, Ariadna Trullols i Anna Vidal, i un primer premi a “El bullying escolar. No callis!” de Clara González, Melany Polo, Alba López i Anna Genís. El Premi Ciberacció ha estat atorgat al treball “Los niños soldados” de Marcia Martínez i Claudia Parisi. El Premi UNESCO ha estat per Queralt Sales i el seu treball de recerca “Darrere les mirades opaques”. El Premi Eantopia ha estat pel treball de Mariona Ávila, Berta Peñas i Meriem Djeddou, titulat “D’Àfrica a Europa clandestinament”. Per últim, el premi Joan Pelegrí va ser per Judit Álvarez, per la seva constància en els treballs sobre Drets Humans.

Roser Gamonal

exalumna

Grup UNESCO

fotografies: Carles Ventura

Je suis Charlie Hebdo

El passat 7 de gener es va produir l'atemptat contra el setmanari satíric francès "Charlie Hebdo". Entre les diverses reaccions escrites reproduïm la que va publicar, el mateix dia, Jordi Armadans, president de Fundipau, en el seu bloc.

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, 

aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.

Jordi Armadans

Bloc de Jordi Armadans

Vídeos dels treballs guanyadors i finalistes del XXV Premi Drets Humans

Enllaç del vídeo publicat al Canal Youtube de l'escola amb els treballs i l'alumnat guanyador del XXV Premi Drets Humans



Enllaç del vídeo publicat al Canal Youtube de l'escola amb tots els treballs finalistes del XXV Premi Drets Humans

Treballs i alumnat premiat al XXV Premi Drets Humans

Relació de treballs i d’alumnat premiat:


XXV Premi DRETS HUMANS
Primer nivell

La guerra no és un joc, cada bala és un mort de Dhurba Khadka, Pau Codina, Pau Gibert i Sandra Alzamora

Segon nivell

La tortura, atemptat contra la vida d’Ana López, Adrià Martín, Valentina Martínez i Katia Moya

VI Premi CIBERACCIÓ

Conseqüències de la guerra de Laura Aresté, Asier Cruz, Adela Quero, Arnau Ruiz i Paula Tàrraga

Premi ESPECIAL XXV Premi Drets Humans

No som idèntics: però som iguals en drets de Roger Sanchez, Adrià Valls, Pau Alquézar

XXII Premi UNESCO

El paper de la dona en la publicitat del segle XXI d’ Elena Aguilar

XI Premi EANTOPIA

Pobresa sí, de prejudicis, d’egoisme, de mandra de Yentl Donate, Hanna Fàbregues, Paula Llosa, Yvonne Mayor i Carla Vallmajó

XVI Premi JOAN PELEGRÍ

Zaira Grave i Roser Gamonal

Acte de lliurament del XXV Premi Drets Humans

 El 5 de febrer de 2014 es va lliurar el XXV Premi Drets Humans al qual es presentaven treballs realitzats el curs 2012-2013 i durant el primer trimestre d’aquest curs per l’alumnat d’ESO i Batxillerat.

Els treballs estaven dividits en quatre categories: pòsters realitzats per l’alumnat de 2n d’ESO, plafons pel de 3r, powerpoints fets per l’alumnat de 4t d’ESO (Premi Ciberacció) i treballs de recerca de l’alumnat de 2n batxillerat (Premi UNESCO). Aquest any es va lliurar, també, l’onzè Premi Eantopia destinat a premiar el treball que, en qualsevol de les categories, mostri de forma més clara la idea que “Un món millor és possible”. A més, enguany es va lliurar per setzena vegada el Premi Joan Pelegrí, destinat a l’alumnat que ha treballat continuadament en relació als Drets Humans i no han estat premiats en ocasions anteriors o bé a persones de l’entorn de l’escola que han destacat pel seu suport als Drets Humans. 

L’acte es va dur a terme a la Sala Víctor Trías –sala d’actes de l’edifici de Secundària- amb l’assistència de l’alumnat finalista, professorat i altres persones vinculades a l’escola i a la Fundació Cultural Hostafrancs. Era present a l’acte, com els anys anteriors, l’alumnat de 5è de primària, dels quals hi havia exposats uns mandalas sobre la pau que havien confeccionat. Destaquem, també, la presència del Sr. Jordi Martí, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i del Districte de Sants-Montjuïc, de la Sra. Núria Izquierdo, consellera d’Educació i Joventut del Districte Sants-Montjuïc, i del Sr. Joan Carles Moreno, coordinador de la Xarxa d’Escoles Associades a la UNESCO de Catalunya (XEAUC), a la qual pertany la nostra escola.

Va conduir l’acte Albert Marzà, professor de Secundària de l’escola, que va explicar el sentit dels premis, va tenir un record pels vint-i-cinc anys del Premi, va presentar els membres del Jurat que ell presidia i va explicar l’ordre de l’acte. Va fer esment de Nelson Mandela, de qui el premi d’enguany volia ser un petit homenatge. D’ell va dir que va ser un lluitador infatigable pels Drets Humans i la dignitat del poble negre sudafricà, ideals que no va abandonar ni després de passar vint-i-set anys a la presó.

A continuació va intervenir Jordi Armadans, director de FundiPau. Jordi Armadans va començar dient què és i què suposa el treball per la pau. En primer lloc va definir la pau no només com a absència de violència, sinó com a afirmació de justícia, de dignitat i de llibertat. Va citar, com a explicació més detallada, la Declaració de la UNESCO sobre la cultura de la pau.

Tot seguit es va preguntar: per què cal treballar per una cultura de la pau? Perquè el món està molt malament, va respondre. I per explicar-ho va posar exemples de l’existència de la violència directa i de la violència estructural.

Després va assenyalar què podem fer per treballar per la pau. En primer lloc, va dir, practicar la pau cada dia. Pot semblar poc, però és en la vida quotidiana on hem de practicar els valors de la pau i la noviolència. Un segon àmbit seria participar en la sensibilització sobre la pau, per exemple, fent educació per la pau. Un tercer estadi seria participar activament com a ciutadans, organitzadament, en campanyes per la pau, pel desarmament o pel control d’armes.

Posteriorment, Reis Masllorens, mestra de Primària de l’escola, com a secretària del Jurat, va procedir a la lectura del veredicte del Premi i es va dur a terme el repartiment de diversos objectes procedents de comerç just als premiats/des en les diverses categories.

En acabar el lliurament de premis, Joan Carles Moreno, coordinador de la XEAUC, va adreçar unes paraules als assistents. En primer lloc, va alertar-nos sobre la vulneració tan freqüent dels Drets Humans i va recordar-nos que tots els drets tenen com a contrapartida uns deures, unes obligacions. Va acabar felicitant l’alumnat pels seus treballs.

A continuació va parlar el Sr. Jordi Martí, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i del Districte de Sants-Montjuïc. Va agrair haver estat convidat a l’acte com a regidor del Districte i com a responsable de cooperació internacional i pau a l’Ajuntament. Va fer esment de la figura de Mandela i va convidar l’alumnat a implicar-se en el treball per la pau.

Com a cloenda, Albert Marzà va felicitar els guanyadors i finalistes i va explicar l’origen de les figures que es van donar com a premi. També, com a primícia, va anunciar que aquest any l’escola cooperaria amb l’ONG Pallapupes i amb el grup de musicoteràpia Ressò. Finalment, i per acabar l’acte, es van projectar dos dels powerpoints premiats.

Grup UNESCO

El 3.cat Portal Notícies Sants-Montjuïc

Ha mort Alfons Banda

Ha mort Alfons Banda, fundador i president de la FundiPau entre 1983-2011, de la qual actualment era membre del patronat i coordinador del Comitè Internacional. També era vicepresident de la Junta de Govern de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau).

Nascut a Girona el 1944 va morir dijous 30 de gener, dia en el qual se celebra el DENIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau) i aniversari de la mort de Mahatma Gandhi.

Era Químic i la seva trajectòria professional l’havia vinculat a l’ensenyament, en la docència i la direcció de centres.

Va començar la seva trajectòria en l’àmbit del pacifisme a la dècada dels setanta al costat de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí, Arcadi Oliveres o Pepe Beúnza. A principis dels vuitanta va rebre la influència decisiva de Seán MacBride, Premi Nobel de la Pau, cosa que el va portar, junt a un petit grup de persones, a crear el 1983 la Fundació per la Pau, actualment FundiPau, amb la intenció de treballar a favor d’una cultura de la Pau.

Sobre aquest concepte, “cultura de Pau”, afirmava que estava fonamentat en tres pilars: “respecte portat a l’extrem, opció pel diàleg i opció per la cooperació”. Per dur-la a terme calia un treball que arribés a tothom. “La Pau”, deia, “reclama la implicació activa de la ciutadania. Els ciutadans formem part de l’eina més poderosa per a la transformació social: l’opinió pública”.

Alfons Banda deia també, en una entrevista concedida a TV3, que el treball per la Pau demanava dos requisits previs: “una actitud de rebel·lió davant d’una situació i l’esperança que les coses poden anar millor”.

Alfons Banda ha estat, en paraules de Federico Mayor Zaragoza, ex Director General de la UNESCO, “una veu ferma i rigorosa en favor de la dignitat humana” i, d’ell, afirma que “el seu exemple continuarà sent una inspiració per a l’acció quotidiana de moltes persones”.

“Accepto que potser no podem canviar el món”, deia Alfons Banda a la presentació del seu bloc, L’ombra de la pau, “però podem viure amb altres prioritats. Això el canviarà. Per millorar el món cal viure com si fos millor”.

Federico Mayor Zaragoza (blog)
La Vanguardia.com