Exposició Educar per acollir. No te la perdis!

Després de mesos de treball i de la consolidació de la Xarxa Educativa de Sants-Montjuïc en suport a les persones refugiades, formada per diversos centres educatius del territori i Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta, la Xarxa inaugura una exposició el dimarts 9 de maig a l’Auditori de les Cotxeres de Sants amb el material sobre refugi que han fet els infants i joves del territori (murals, cartes, banderoles, treballs...).

Aquests mateixos infants i joves hi realitzaran activitats diverses a partir del treball que han fet als diferents centres i es projectaran fotografies i vídeos perquè no ens perdem cap detall! Al matí (10-13 h) l’exposició estarà oberta pels centres educatius i el jovent del territori, que realitzaran i podran gaudir de les diferents activitats. A la tarda (15-19.30 h), l’exposició estarà oberta al públic en general i a les 17.30 h Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta farà una visita guiada per a públic familiar.

Obertura i lloc exposició:
dimarts 9 de maig, 10-13 h i 15-19.30 h.

Auditori de les Cotxeres de Sants

C/ Sants, 79.



Activitats:

10 h Lectura del conte “Viatge de Samira” de l'Elena Portella.

10.30 h Lectura de cartes que van intercanviar infants del territori amb infants siris (anglès). Lectura del conte "El pitjor de la meva vida".

11 h Joc “Si fos una persona refugiada com seria la meva vida”.

12 h Lectura del poema “Podries”, de Joana Raspall.

17.30 h Visita guiada a l’exposició.


No us la perdeu!


Stop Mare Mortum Sants, Hostafrancs i la Bordeta

Rescatemos #NuestroMediterráneo

L'1 de setembre la CEAR (Comisión Española de Ayuda al Refugiado) va presentar aquest vídeo per sensibilitzar la població sobre les morts de refugiats a la Mediterrània, més de 15.000 els darrers 6 anys. Davant la passivitat dels governs europeus cal impedir que la Mediterrània continuï sent un mar de mort.

Més informació: CEAR

Nosaltres també vàrem ser refugiats. Conversa amb Amada Pedrola

Venim d’uns dies convulsos. Sembla que el Regne Unit marxarà de la Unió Europea tenint com a màxima motivació dels qui ho han votat vetar l’arribada d’estrangers. Tot i això, la Unió Europea tampoc és que hagi estat un exemple d’humanitat pel que fa el tracte als refugiats. Avui dia, s’estan incomplint molts acords internacionals que garantien que els nostres països vetllessin pel benestar de les víctimes de la guerra i la por i per tant s’estan incomplint escandalosament els Drets Humans a casa nostra. En moments com aquests recordem la visita que ens va fer l’Amada Pedrola el 12 de maig a la nostra escola per parlar amb alguns alumnes de 4t d’ESO després d’haver estudiat la Guerra Civil.

L’Amada parla català amb un exquisit accent francès. És una dona que passa ja de la vuitantena. Mai va conèixer el seu pare, ja que va morir a la guerra abans que ella nasqués. De ben petita va haver de creuar la frontera cap a França amb milers de refugiats republicans. Ella, també va ser una refugiada.

Els nostres alumnes van escoltar-la embadalits mentre explicava com va viure el rebuig d’uns i la solidaritat dels altres al país que esdevindria la seva llar i el país dels seus fills i néts. Ens va explicar, que a l’Ateneo Republicano de Limoges, del qual n’és la presidenta, tots recorden el calvari d’haver de marxar de casa per por a la guerra i les represàlies i se’ls trenca el cor veient la fredor amb què els refugiats de l’actualitat són tractats. Fins ara sempre s’havia recordat el tracte als exiliats republicans com una de les grans injustícies de la història, però ells mateixos creuen que el que està passant ara és encara més flagrant. Sempre és dolorós deixar els teus amics, la teva llar, i alguns dels nostres alumnes ho saben. Però quan ho fas sabent que deixes enrere el teu país arrasat i patir pel futur incert de la teva gent, el que esperes, el que et mereixes, és trobar algú que et recolzi, que t’escolti i t’ajudi. Els desplaçats forçosament, ja sigui per la guerra, la injustícia o la pobresa, tant els d’ara com els del 1939, el que menys es mereixen és trobar-se amb filferrades, dormint sota la pluja i ofegant-se enmig del mar davant la mirada freda, quan no de rebuig, de qui és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Amada Pedrola, amb el Director de l'escola, Víctor Ranera, i el professor Dani Cortijo.

Dani Cortijo

Professor C. Socials

Grup UNESCO

Escola Joan Pelegrí

Obriu fronteres, volem acollir!

Diumenge 19 de juny, en motiu del dia internacional de les persones refugiades, Stop Mare Mortum ha convocat a la plaça Universitat de Barcelona a les 18h una manifestació unitària. Aquest n'és el manifest.

El 19 de juny sortirem al carrer per denunciar públicament la irresponsabilitat, la negligència i l’hostilitat dels representants polítics de l’estat espanyol i de la resta dels estats europeus davant l’èxode de persones desplaçades que cerquen un lloc segur.

Sortirem al carrer per denunciar les vulneracions dels drets humans comeses pels governs i els seus còmplices, que tanquen les portes a dones, homes i infants que necessiten protecció. Negant-los el dret a la lliure circulació i a les vies legals existents, se’ls obliga a quedar exposats al negoci impune del tràfic de persones, a fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors i a arriscar la seva vida constantment.

El 19 de juny ens unirem per denunciar l’abandonament per part dels nostres governants de la seva obligació d’activar les imprescindibles accions de rescat, ajuda i protecció humanitària. No oblidem les més 36.000 persones que, des de l’any 2000, han perdut la vida al Mediterrani.

Ens unirem per exigir a l’estat espanyol i a tots els estats de la Unió Europea que apliquin les vies segures previstes, perquè totes les persones que han hagut de deixar el seu país, pels motius que siguin, puguin sobreviure, i viure dignament, en comptes d’haver de deixar-hi la vida. I també perquè les lleis ja incloses en els tractats internacionals d’Asil i de Drets Humans s’apliquin immediatament.

El 19 de juny sortirem al carrer per denunciar l’acord immoral per a la deportació dels refugiats entre els estats de la Unió Europea i Turquia, un país que vulnera sistemàticament els Drets Humans. Les forces de seguretat turques han disparat, ferint i assassinant persones que intentaven creuar les seves fronteres. Turquia no és un país segur, ni per als refugiats, ni per als kurds, ni per a la ciutadania turca que s’oposa al seu govern.

Denunciarem també les accions policials dels estats europeus o els règims que treballen al seu servei contra les persones desplaçades: les càrregues amb gasos lacrimògens,la repressió del voluntariat, la dispersió violenta i els trasllats, contra voluntat o a través de falses informacions, a centres de detenció; on les condicions sanitàries, alimentàries i mèdiques són deplorables, i se’ls impedeix l’accés a l’ús legítim dels recursos i drets legals.

El 19 de juny expressarem també el nostre suport a tots els pobles que pateixen la guerra i a la seva lluita per la llibertat i la justícia social contra el seus règims i les intervencions estrangeres: a Síria, l’Iraq, el Kurdistan, l’Afganistan, Eritrea o Somàlia… principals fonts d’expulsió de refugiats.

Certament és una crisi humanitària, però té causes morals, polítiques i econòmiques i evidencia una greu crisi de fons: una crisi de les polítiques europees de control de fronteres. Els representants institucionals posen per davant de la vida humana el manteniment de privilegis econòmics.

I per això el 19 de juny sortirem al carrer: per reclamar consciència social, compromís i voluntat política. Per actuar junts amb valors humans, amb respecte, responsabilitat, solidaritat, esforç i empatia. Som aquí per transformar les fronteres que existeixen entre nosaltres. Encara que sigui difícil, un món millor és possible!

L’actual govern espanyol ha dimitit de les seves responsabilitats morals i legals, i col·labora amb el blindatge d’Europa amb les tanques de Ceuta i Melilla i amb els CIEs. Exigim al futur govern espanyol:

· Que aculli els refugiats i refugiades i garanteixi el dret d’asil a totes les persones

· Que deixi de bloquejar les iniciatives d’acollida

· Que revisi la llei d’asil espanyola, que és absolutament restrictiva i injusta

Exigim al futur govern espanyol i a la resta de governs de la UE:

· La revocació immediata del pacte immoral entre la UE i Turquia i de tots els acords d’externalització de fronteres.

· La fi dels acords de militarització de les fronteres i la destinació d’aquests fons al rescat, l’acollida i l’ajuda humanitària. Reclamem també la protecció del voluntariat.

· “L’immediat i fàcil accés a vies legals d’asil i vies segures per a totes les persones que han hagut de deixar enrere casa seva.

· La fi de les polítiques que donen suport al manteniment de dictadures, i participen en la destrucció d’altres països, amb intervencions militars, venda d’armes, espoli de recursos naturals i explotació humana.

· El respecte al dret d’asil i la fi de les polítiques que destrueixen la vida -sempre la vida del poble, mai dels poderosos- i l’aplicació immediata d’aquelles polítiques que la protegeixen!

Perquè “Tota persona té dret a la vida, a la llibertat, a la seguretat i a la lliure circulació”. Cap persona no és il·legal.

Obriu les fronteres, volem acollir! 

L’alumnat de 5è al Premi Drets Humans

Com els darrers anys l’alumnat de 5è de Primària de l’escola va participar en l’acte de lliurament dels Premis Drets Humans de Secundària.

L’alumnat de 5è hi va prendre part exposant els treballs realitzats en motiu de la celebració del DENIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau).

A l’escola van treballar la situació de les persones refugiades a partir d’un informatiu de l’Info-K i intentant imaginar-se quina mena de sentiments poden tenir, en van elaborar un llistat i van justificar-ne l’elecció.

A més, van llegir el conte infantil El monstre de colors d’Anna Llenas, del qual van treure la idea de posar, en els pots específics de diferents sentiments, unes imatges de vivències seves, cosa que els va fer fer una associació amb els sentiments de les persones refugiades, o bé una imatge que havien vist que els ho va fer relacionar. A cada imatge del pot hi havia l’explicació del perquè l’havien triada.

Per acabar l’acte, dotze alumnes de 5è, en representació del grup, van pujar a l’escenari a llegir i ensenyar el conte El monstre de colors. Van ser Alba Cadenas, Àlex Cordón, Carla Roig, Gabriel Calvo, Íker Bayo, Joan López, Laia Queral, Marta Comellas, Mercè Manciñeiras, Miquel Cardona, Núria Tévar i Robert Carbajal.

 

¿Queremos erradicar el terror?

Després dels atemptats de París de divendres 13 de novembre, Jordi Armadans, director de FundiPau, va publicar en el seu bloc personal el text que reproduïm a continuació on reflexiona sobre els fets i sobre la resposta adequada des d’una cultura de pau.

Si voleu més informaciói sobre el mateix tema, també podeu llegir el Manifest publicat per Fundipau titulat: Contra la violència, construïm la pau

París. Viernes por la noche. Un nuevo zarpazo de barbarie. Seis ataques coordinados, disparos indiscriminados, 129 muertos, 300 heridos, 99 en estado crítico. Desolación. Impotencia. Terror.

Lo primero que hay que hacer es llorar las víctimas. 129 personas han visto truncadas sus vidas y sus esperanzas. Y solidarizarse con sus seres queridos: centenares de familiares y amistades estarán sufriendo el sinsentido de una muerte criminal.

No le pongamos peros. Esos ciudadanos de París han muerto salvajemente, injustamente, en manos de gente enloquecida por el fanatismo y la ignorancia. No debería haber sucedido, bajo ninguna circunstancia. Ninguna razón, sea la que sea, puede justificar un acto criminal así.

Debemos hacer todo esto. Pero también algo más.

Nos toca pensar y analizar. Determinar y proponer. Evaluar y actuar. Mirar de entender porque estas barbaridades se producen. Procurar actuar de manera que no vuelvan a producirse. Dejar de hacer lo que puede alimentar que se reproduzcan. No hacer lo que el terrorismo yihadista busca que hagamos.

El terrorismo yihadista (primero Al Qaeda, luego Estado Islámico –Daesh de ahora en adelante- y multitud de otros colectivos) lleva años creciendo en número de grupos, acciones, nivel de brutalidad y facilidad para conseguir nuevos adeptos. Crece su importancia y, sobretodo, su impacto e influencia.

Sin duda, el principal alimento del yihadismo es el discurso del odio. Por ello, sacrificar -por una supuesta lucha más efectiva contra el terrorismo- los valores del diálogo, la paz, la tolerancia y los derechos humanos, sería un grave error. Y la primera victoria del yihadismo.

Daesh busca que el virtual choque de civilizaciones se haga realidad. Y para ello es fundamental que la delicada cohesión de las sociedades europeas salte por los aires. La islamofobia, además de una respuesta absurda (la mayoría de víctimas de Daesh son otros musulmanes) sería la segunda victoria del yihadismo: precisamente es lo que busca, que muchos ciudadanos europeos de ascendencia musulmana vean el extremismo como única salida.

Decenas de miles de personas se sienten atraídas por esos discursos extremistas y, sobretodo, por la expectativa de nueva realidad que le ofrece Daesh. Es vital cortocircuitar esa conexión. Pero no siempre nos damos cuenta que el desastre, la injusticia y el caos de este mundo –del que participamos y sacamos tajada- pueden ser factores que faciliten el tránsito de mucha gente hacia el extremismo violento.

Condenamos el sectarismo, la intolerancia y el racismo existente en el discurso y la práctica de Daesh. Pero a veces nos olvidamos que en toda Europa las proclamas xenófobas, simplistas y que criminalizan al inmigrante y al diferente encuentran cada vez más eco social. Y que muchos partidos e instituciones, para mirar de contener ese crecimiento, copian y reproducen esos discursos, dándoles así aún más credibilidad, legitimidad y resonancia.

Nos extraña que haya gente que no encuentre otra salida que el extremismo violento. Pero no nos damos cuenta de que, a veces, nuestras políticas exteriores no dejan demasiadas salidas: dejamos pudrir situaciones de tensión, damos apoyo a regímenes impresentables, intervenimos en conflictos con intereses cortoplacistas y nos desprecoupamos del inmenso drama que generan a miles, centenares y a veces a millones de personas que los sufren. Y, finalmente, cuándo vienen a nuestras fronteras, huyendo de la violencia, les cerramos las puertas.

Condenamos la extrema violencia de Daesh, pero participamos de una cultura de la violencia que implica un gasto militar desorbitado y ofrecer respuestas militares, a menudo con estúpida sobreactaución, a problemas que demandan soluciones políticas.

Nos preocupamos de la pujanza de Daesh pero mantenemos como aliados a regímenes que han tolerado, facilitado y permitido el desarrollo económico, armado y reclutativo de Daesh. Regímenes que hacen políticas represivas y discriminatorias, que cortan todas las salidas de expresón política, que discriminan a colectivos y que frustran los anhelos de mucha gente joven.

Nos extrañamos de que Daesh disponga de suficientes recursos económicos e incluso comercie, pero olvidamos que vivimos en un mundo que permite, tolera y practica laeconomía criminal y los paraíses fiscales.

Abominamos de las atrocidades cometidas con armas pero hemos tardado 20 años a adoptar un Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) que, de cumplirse, debería impedir el acceso al mercado de armas por parte de criminales, genocidas, regímenes represivos y grupos terroristas.

Llevamos 15 años alarmados por el terrorismo yihadista pero no nos damos cuenta quela ‘guerra contra el terror’ solo ha conseguido incrementar el volumen y la virulencia terrorista.

Nos da mucho miedo Daesh pero no acabamos de comprender que nos debería dar más miedo muchas de las decisiones políticas, económicas y sociales que hacen este mundo como es. La dramática verdad es que Estados y líderes políticos mundiales no tienen una agenda sincera y honesta en favor de la paz, los derechos humanos, la democracia y la justicia. Si miramos Siria (lugar dónde Daesh se ha desarrollado e implantado aprovechando el caos y zona de origen de la mayoría de refugiados del mundo) deberemos constatar que las actuaciones de las potencias mundiales (Estados Unidos, Rusia, China, Europa) y de las potencias regionales (Irán, Arabia Saudí, Turquía, etc.) han actuado en ese país siguiendo muchos intereses y prioridades pero, nunca, el de preocuparse por la suerte de la población siria y una solución justa al conflicto.

Seguramente, ni procurando hacerlo todo bien podríamos evitar totalmente el azote de la violencia. Pero si no nos tomamos en serio el fomento de la paz, la defensa de los derechos humanos y la promoción de la justicia, es seguro que deberemos aprender a convivir con altas dosis de violencia, caos y barbarie.

Jordi Armadans

Enllaç: Bloc de Jordi Armadans

La patata calenta d’Europa

Europa afronta la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Darrere aquest titular ordenat i clar trobem la realitat, que no es pot expressar en paraules; i que exposo de la millor manera que puc en aquest text.

Els refugiats sirians emigren, escapen, fugen de la seva terra, que els hi vol ser presa, deixant-ho tot enrere. Tot? Quin tot tan abstracte. La contrarietat que Europa no entén. Com pots deixar enrere el que no tens? Deixen el temor constant, el conflicte sagnant, el futur incert i fràgil... però, què troben? L’esquena d’Europa cap al sentit comú.

Ells, els denominats refugiats, que cal fer memòria i recordar que no són més que éssers humans com nosaltres, arriben a les illes gregues, a territori Europeu. D’aquí viatgen a terra ferma, on cal emprendre el viatge cap a una vida millor, o simplement cap a una vida. Com si d’un joc d’obstacles es tractés, Europa es converteix en el tauler, on els emigrants han de superar les dificultats i obstacles del camí, fins arribar a la meta, a Alemanya. I per què aquesta i no una altra? Grècia els envia a Sèrbia, passa la pilota. El país receptor prova de fer el mateix, i així successivament, com si d’una patata calenta es tractés, la qual pot explotar en qualsevol moment, però ningú no vol ser l’encarregat de netejar-ho tot. Però això no és tan senzill. Un cop arriben a la frontera amb Hongria comença a sortir la cara d’Europa. Hongria, la qual és dirigida per un partit conservador, entén la crisi com una amenaça, tal com afirma el primer ministre hongarès Viktor Orbán: “De sobte, veurem que som una minoria al nostre propi continent”. I, com si de bèsties es tractessin, es troben darrere una tanca. Hongria se sent superior, actua com a tal. Però els sirians no volen quedar-se en un país hipòcrita que tanca els ulls a la veritat, que només veu animals amb fam. I sí, la tenen. Tenen fam de supervivència. Ells no volen ser registrats, és més, fan tot el possible perquè no els vegin creuar el territori hongarès per arribar a Àustria. Això és perquè, si els identifiquen, segons la normativa europea, poden ser retornats a aquest país en ser el primer Estat europeu en el qual ha quedat constància del seu pas. D’aquesta manera, amb la resistència que els militars hongaresos apliquen sobre ells, Budapest es converteix en una amarga casella de trànsit. Si aquesta es supera i no es cau abans en un camp de refugiats, els jugadors faran tot el possible per arribar al seu objectiu. Un cop allà podran demanar asil i, si els en concedeixen, hauran guanyat la partida. Però no acaba aquí, un altre joc comença, el joc del reconeixement de drets, dels drets humans.

De tota manera, mai podrem finalitzar la partida si ens limitem a recollir els refugiats, els fruits de la guerra. S’ha d’eliminar l’arrel del problema, s'ha d'acabar amb el conflicte a Síria.

Anna Vidal Portolés

1r D Btl.

Especial refugiats

Davant la crisi de refugiats que estem vivint actualment us proposem mirar el següent vídeo del programa Món 324 titulat " El naufragi europeu davant la crisi de refugiats" del 15 de setembre del 2015. El programa ofereix reportatges temàtics des d'Hongria, reflexions profundes des de les vies del tren de Macedònia i una xerrada amb el director de metges sense fronteres per analitzar els rescats marítims que fan al Mediterrani central.