dimarts, 28 d’abril de 2015

Somriures de Bombai ens visita



El passat dia quinze d’abril, l’ONG Somriures de Bombai va venir a visitar-nos en relació amb la Campanya del Grup UNESCO de la nostra escola amb aquesta entitat.

Aquesta ONG, fundada a Barcelona per Jaume Sanllorente, té com a objectiu transformar la realitat social existent a les comunitats menys afavorides de Bombai, de manera que es pugui garantir l’accés als drets humans més fonamentals, i centra els seus projectes en el marc de l’educació, la salut i el desenvolupament socioeconòmic. Concretament, han desenvolupat un projecte anomenat Balwadi , guarderies, pel qual s’han creat un seguit d’escoles destinades als menors amb menys recursos, s’han ajudat noies, sense possibilitat de pagar-se els estudis, en la formació professional, i s’han format mestres, en la tasca educativa, per tal de millorar l’educació que reben els seus alumnes. També han desenvolupat projectes dintre de l’àmbit sanitari, enviant metges als slums, els barris més pobres, per tal de combatre la lepra, i, a més, s’ha finançat l’estada als hospitals de joves malalts.

Durant la xerrada al nostre centre, la tutora UNESCO de l’escola, Judith Casadesús, va informar-nos del lema de la campanya d’enguany Sumant Somriures que pretén conscienciar l’alumnat sobre les vulneracions de drets i l’exclusió que milions de persones pateixen als slums de Bombai. L’explicació de José Mansilla, membre de Somriures de Bombai, va anar acompanyada d’unes imatges a través de les quals vam poder comprovar que Bombai és una ciutat de múltiples contrastos, ja que, al costat d’un gratacels podem trobar una petita barraca, és a dir, que l’abisme entre rics i pobres és molt accentuat.

En definitiva, a Bombai trobem una sèrie infinita de desigualtats i injustícies que fan necessària la nostra conscienciació i sobretot ajuda material per sostenir els projectes que ja s’estan desenvolupant com els de Somriures de Bombai o d’altres amb possibilitat de desenvolupar-se en el futur.



Helena Ramada Vilas

1rD Batxillerat

dimecres, 22 d’abril de 2015

La nostra responsabilitat en la mort dels immigrants a la Mediterrània



La desaparició de 1000 persones o més en els naufragis de vaixells de la setmana passada a la Mediterrània amb immigrants africans a bord ens fa plantejar la nostra responsabilitat en aquests fets.

Alguns mitjans de comunicació els han presentat gairebé com un accident (“El Mar de la Mort”) o com un problema aliè (bàsicament culpa dels traficants).

L’alcaldessa de la ciutat italiana de Lampedusa, Giusi Nicolini, principal destí de molts d’aquests vaixells, fa anys que denuncia aquest fet. Fa poc, en un tuit, deia: “Quants morts més, encara, abans d’adonar-nos que amb ells mor també la nostra civilització”?

La mateixa alcaldessafa gairebé tres anys, davant de la mort d’onze immigrants ofegats, va escriure una carta oberta, de la qual són els paràgrafs següents:

“Podria fer moltes preguntes avui, però ho resumiré tot en una: fins quan caldrà que ampliem una vegada i una altra el cementiri de la meva illa?

No entenc que una tragèdia com aquesta algú la pugui considerar normal. Com és possible no obsessionar-se amb la mort d'aquesta gent? Avui han estat onze persones, entre les quals vuit dones joves i dos nens, d'onze anys i tretze. Tots morts durant un viatge que havia de ser l'inici d'una nova vida.

M'indigna aquest sentiment de quotidianitat que sembla haver-se instal·lat al món. M'escandalitza el silenci d'una Europa que ha rebut el premi Nobel de la pau i és capaç de restar callada davant una tragèdia que ja ha fet més morts que la majoria de les guerres.

Estic cada cop més convençuda que la política d'immigració europea considera aquest balanç de vides humanes com una manera de moderar el flux migratori, fins i tot com un mitjà de dissuasió.

El viatge amb vaixell d'aquestes persones és la seva única esperança. I crec que per a Europa la seva mort és un motiu de vergonya i deshonor.

Per això vull que tothom sàpiga que a Lampedusa, a nosaltres, ens correspon el deure de tractar aquestes persones amb dignitat i així donar una mica de dignitat al nostre país i a tot Europa.”


dimarts, 14 d’abril de 2015

23a CAMPANYA UNESCO: SUMANT SOMRIURES


EN LA MORT D’EDUARDO GALEANO



Ha mort, als 74 anys, Eduardo Galeano, periodista i escriptor uruguaià, veu del Sud, des d’Amèrica Llatina.

Periodista, sempre compromès amb la realitat del seu país, del seu continent i de la lluita contra l’opressió a tot el món, la seva escriptura combinava el reportatge amb la ficció, l’anàlisi política junt amb la referència històrica.

Dotat de gran lucidesa, els seus textos busquen la crítica a través de la paradoxa.

La memòria i les causes sobre les quals va escriure Galeano continuaran vives mentre hi hagi lectors i lectores que les facin seves.


GALEANO, Eduardo. Patas arriba. Madrid: Siglo XXI, 19994.

“La publicidad manda consumir y la economía lo prohíbe. Las órdenes de consumo, obligatorias para todos pero imposibles para la mayoría, se traducen en invitaciones al delito.” (p. 25)

“Países en desarrollo es el nombre con que los expertos designan a los países arrollados por el desarrollo ajeno.” (p. 37)

“‘La justicia es como las serpientes: solo muerde a los descalzos.’ (Monseñor Óscar Arnulfo Romero).” (p. 79)

“Según confiesan los datos del US Public Health Service, son blancos ocho de cada diez consumidores de drogas, pero sólo hay un blanco cada diez presos por drogas.” (p. 133)

“La verdad está en el viaje, no en el puerto. No hay más verdad que la búsqueda de la verdad.” (p. 336)


GALEANO, Eduardo. Ser como ellos. Madrid: Siglo XXI, 1992.

“’Detrás de todo gran hombre, hay una mujer.’ Frecuente homenaje, dudoso elogio: reduce a la mujer a la condición de respaldo de silla.” (p. 10)

“En cambio, ¿quién conoce, en los Estados Unidos, a Charles Drew? No es que la historia lo haya olvidado: simplemente, nunca lo conoció. Sin embargo, este científico salvó muchos millones de vidas humanas desde que sus investigaciones hicieron posible la conservación y transfusión del plasma. Drew era director de la Cruz Roja de los Estados Unidos. En 1942, la Cruz Roja prohibió la transfusión de sangre de negros. Entonces Drew renunció. Drew era negro.” (p. 12)

“Vinieron. Ellos tenían la Biblia y nosotros teníamos la tierra. Y nos dijeron: ‘Cierren los ojos y recen’. Y cuando abrimos los ojos, ellos tenían la tierra y nosotros teníamos la Biblia.” (p. 23)


GALEANO, Eduardo. Las palabras andantes. Del Chanchito, 1993

“Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.”