dilluns, 19 de desembre del 2016

Un minut de silenci a l'aula pel dret a migrar

El dia 16 de desembre, a les 12 del migdia, hem fet un minut de silenci per lluitar a favor del dret a migrar. 
Primer ha sonat una primera senyal acústica que ens ha indicat que havíem de començar a fer silenci. Després, el grup classe,  hem fet una reflexió sobre com ajudar-los, del perquè d’aquesta gran injustícia o de qui i què ho està provocant aquesta situació.

Aquí deixo una petita reflexió per acabar la setmana:

“En diem Refugiats”

Refugiats. Diem refugiats a persones que fugen dels seus països d’origen a causa de les guerres, diem refugiats a gent que ho ha perdut  tot, diem refugiats a aquelles persones que pugen a barques en mal estat per  buscar una vida millor, que estan esperant que algú els acollieixi a casa seva... Només busquen viure. 
Creieu que són refugiats? Jo crec que podríem dir que són supervivents, que potser han fet milers de quilòmetres fugint de les guerres dels seus països per arribar a les nostres fronteres  buscant ajuda. I que s’han trobat aquí? Doncs les fronteres tancades i  les mentides de les institucions polítiques. 
Arriben aquí sense absolutament res, amb un neguit dintre seu, pensant amb el que deu estar passant en aquell mateix moment al seu país,  a casa seva, a la gent que s'ha quedat allà lluitant. Alguns dels que es van quedar a lluitar han mort, han fugit per les muntanyes sense saber on anar o alguns, que encara segueixen vius,  lluitant per sobreviure.
Són persones com nosaltres, però amb una gran diferència: a ells els han destrossat les vides. Amb un segon els hi ha canviat la vida. Alguns cuinaven, altres estaven jugant a fet i amagar, altres treballant a l’hort... I de cop, res. La primera bomba ja havia caigut, i així van començar la majoria de guerres. Amb un mal entès o una opinió diferent sobre alguna cosa.
Pensem en el que hauríem fet nosaltres en el seu cas, ens hauríem quedat allà com un dia normal? Hauríem mirat per la finestra veient tothom corrents com si miréssim la pluja caure? Jo crec que no. I doncs, perquè no els volem acollir perquè deixin de sentir-se sols?

                                                                                                           Guillem Ortega     3r E  
                                                                                                 Escola Joan Pelegrí 

divendres, 16 de desembre del 2016

TALLER DE BANDEROLES "VOLEM ACOLLIR" "OBRIU FRONTERES"






Aquest passat dimecres dia 14 de Desembre per la setmana pel dret a migrar, els l'alumnat UNESCO hem realitzat un taller per realitzar les banderoles amb el lema "Volem Acollir". 

Vam quedar a les 17.15 i vam començar a retallar tota la roba que teníem. Hi havia roba de tot tipus i en vam poder fer més de 30. Amb la pintura i el corró vam estampar les plantilles de les lletres de volem acollir i el dibuix de les 3 persones fugint a sobre les teles. Un cop fetes bastantes banderoles, les vam posar a la corda que anteriorment vam anar a comprar. Vam baixar la corda amb les banderoles per les escales fins al vestíbul, on les vam penjar de la finestra del director fins a la porta tensant per no fer molta corba. Llavors se'ns va acudir que podíem fer una segona tira de banderoles per omplir més. La vam fer i la vam penjar. Amb l'excusa de posar a assecar les banderoles, ja tenim decoració pel vestíbul!


Ha sigut el meu primer projecte amb l'Alumnat UNESCO i m'ha encantat fer-ho, repeteixo segur!
                                                                                                      






                                                                                                      Guillem Ortega 
                                                                                                       3r E 
                                                                                                       Escola Joan Pelegrí

Sifa Ademović. Refugiada. Supervivent d’Srebrenica.


"Tot va començar en una manifestació contra la guerra, quan va caure la primera granada. Van llançar gasos lacrimògens i tot seguit van començar a cremar cases.Tots creiem que duraria pocs dies, però el conflicte es va anant allargant..."

. 

La Sifa és una dona  forta, lluitadora, però alhora sensible i compromesa. És originària d’Srebrenica, una ciutat de Bòsnia on l’11 de Juliol de 1995 les tropes de l'Exèrcit de la República Sèrbia sota el comandament del general Ratko Mladic, seguint les ordres polítiques de Radovan Karazdic van perpetrar l’assassinat de 8.372 homes i nens musulmans, la tristament coneguda matança o genocidi d’Srebrenica, durant la guerra dels Balcans. Avui ha deixat per unes hores la seva feina per visitar-nos a l’escola en el marc de la Setmana d’Accions Educatives pel Dret a Migrar i explicar-nos la seva experiència com a refugiada. Ens captiva amb el seu relat, ens emociona i ens fa sentir empatia cap a les persones que com ella, senten l’obligació de migrar, sovint degut a una guerra. Ens diu que se sent orgullosa de ser musulmana europea i se sent plenament integrada a la cultura catalana i a la ciutat on actualment viu amb els seus dos fills, Sant Celoni. Aquest és el seu relat... 



El meu veí em va ajudar, ja que no hi havia menjar. Ell tenia una vaca i em donava llet. Jo estava sola a Sarajevo, la ciutat estava assetjada. Només tenia 20 anys i una criatura malalta. La meva família estava Srebrenica, sense noticies meves, el meu marit, lluitant al front. Jo havia marxat a la capital en busca d’atenció mèdica i medicaments per la meva filla. El meu veí també em va ajudar a pujar a un dels últims autobusos que van poder fugir del setge i sortir de la ciutat, cap a Macedònia.

La meva filla Azra, de tres mesos, tenia Tos ferina molt forta i gràcies a això vam poder passar l’últim checkpoint que ens quedava abans de creuar la frontera. La nena no parava de tossir, i aquest fet va cridar l’atenció del militar serbi que havia pujat a l’autocar i ens va deixar passar. La resta de viatgers em deien que la meva filla els havia salvat la vida, havíem creuat la darrera frontera limitava Bòsnia amb Sèrbia camí de Macedònia. Teníem constància que als dos autocars precedents els havien aturat i fet baixar i els havien afusellat. Els feien cavar les seves pròpies tombes i després els disparaven.

Van passar vuit mesos des de que vaig sortir d’Srebrenica, voltant per Macedònia, fins que vaig poder arribar a Vitòria, ja que acollien alguns refugiats i les dones amb nens petits teníem preferència. No coneixia l’idioma, no tenia documentació, només el paper de l’hospital del naixement de la nena, no tenia diners ni recursos. La gent es va portar molt bé, em va ajudar.

Després d’uns quants mesos, em vaig assabentar de que algunes famílies de Catalunya acollien a refugiats amb nadons, vaig decidir d’anar-me’n cap allà i em van acollir amb la meva filla.

Però... i la meva família? Què va passar amb ells?
Bé, la meva mare i la meva germana van fugir fins a la fàbrica de bateries de Potočari on hi havia els cascos blaus holandesos de l’ONU cercant la seva protecció. Els serbis humiliaven, denigraven, amenaçaven i violaven a les dones. La meva mare havia sentit de la meva àvia que durant la II Guerra Mundial les dones es feien passar per embarassades posant-se roba o coixins a la panxa, per evitar ser violades, i així ho van fer. Respecte al meu pare i els meus dos germans, ells van patir pitjor sort: van fugir per les muntanyes, que estaven minades, plenes de paranys i trampes, constantment bombardejades, amb les fonts d’aigua enverinades i sense menjar. Els van matar pel camí. Al meu germà petit, de només 15 anys, vam poder enterrar pràcticament el cos sencer, trobat a una fossa comuna. Del meu pare, enterrat fa un parell d’anys, només van trobar 2 o 3 ossos, que és el que vam enterrar. Al meu altre germà encara no l’han trobat.

Quin sentit té tornar? Està tot destruït. No hi ha futur, no hi ha esperança...

La gent que decideix tornar es troba la seva casa completament destruïda, cremada, o bé ocupada per una altre família. Els teus veïns ja no hi són, han fugit, han mort, i els nous veïns són aquells que un dia van fer-te fora. Ja no queda res, només records, i és molt trist.

Però això no ho és tot, hi ha màfies que t’enganyen amb la il·lusió de que els teus familiars estan encara vius, reclosos. Jo hi vaig caure en un d’aquests enganys. Et truquen per telèfon, no saps com ni d’on han tret el teu número, et diuen que els teus familiars estan vius, i et donen esperances, et demanen 8000 marcs alemanys pel seu rescat dels camps de concentració. Reculls com pots els diners, pagues, i ja no tornes a obtenir respostes. Es lucren del patiment, fan negoci del dolor.

Ara que visc a Sant Celoni, treballo de cuinera, tot i que jo vaig estudiar comerç. El meu fill ha nascut aquí, no té la nacionalitat espanyola ni tampoc la bosniana. La meva filla tampoc en té cap de les dues, només visats de residència. Ha acabat els estudis de Traducció i Interpretació i no troba feina, com la majoria de joves. Estem en tràmits, no sabem que passarà. Jo només tinc la nacionalitat bosniana perquè no he pogut obtenir la Espanyola, en tot cas, si l’obtingués, perdria la bosniana, no hi ha acords entre països, això a Alemanya no passa.

Durant tres anys que va durar la guerra, vaig estar patint. Patint per la meva família, perquè no sabia res d’ells, ni ells de mi. Gràcies a uns contactes i vàries gestions, vaig poder establir contacte amb la meva mare i la meva germana. Durant les vacances puc visitar-la. Ara viu a Sarajevo. Però segueixo sense trobar el cos del meu germà. Sé que està mort, probablement enterrat a una fossa comuna a Kamenica. I només tinc tres ossos enterrats del meu pare.

Tot això ens explicava la Sifa el dimecres 14 de desembre (aquell mateix dia, el 1995, es signaven a París els Acords de Dyton que posaven fi a la guerra de Bòsnia) durant la Setmana d’Accions Educatives pel Dret a Migrar promoguda per l’associació Casa Nostra Casa Vostra que té com objectiu sensibilitzar l’alumnat de les escoles catalanes del que està passant en aquells països en guerra.

Després de que vingués la Sifa a explicar-nos la seva experiència durant la guerra al seu país i tot el que va viure com a refugiada, t’adones de les coses que et poden arribar a passar sense ser culpable de res ni haver fet mai res dolent. Penses que tot això et podria haver passat a tu i que hauries pogut morir i que avui dia encara ho està patint molta gent, i sovint, mirem cap a un altre costat. De les injustícies que hi ha al món i del poc que es fa per subsanar-les.

Quan va acabar la seva explicació i va dir si algú tenia alguna pregunta, tothom es va quedar mut, amb la mirada perduda o fixada en ella, en silenci. Segurament, teníem molts dubtes sobre la seva història, moltes preguntes a fer, curiositats... però no sabíem què dir després de tot el que ella acabava d’explicar-nos.


Amb algunes de les coses que ens explicava, molt dures, s’emocionava i es notava que encara li afecten, però ella, impassible al dolor que segur estava sentint, ho explicava i ho compartia amb nosaltres. Estem molt agraïdes, perquè no ha de ser gens fàcil.

Ha de ser molt dur viure sense saber de la teva família, de la teva mare i germana. Tenint la inseguretat de que els teus germans o el teu pare estan morts, o segueixen vius, i algú se’n vol aprofitar del teu dolor, del teu patiment. Et fa reflexionar que en qualsevol moment, sense esperar-ho, la teva vida, de cop, pot canviar per complet pel simple fet de que hi hagi una guerra entre països veïns, o dintre del propi país, perdre casa teva, la teva família i haver de fugir cap a un altre país per no perdre la vida i en el que probablement no seràs benvingut. A les guerres, com estem veient a Síria i com ens ha explicat la Sifa, els que més pateixen som la població civil.

No podrem mai ni tant sols arribar a imaginar tot el que la Sifa ha passat, perquè mai ho hem viscut, i deu haver estat especialment dur haver-ho passat tot això sola, però sentim un enorme respecte, empatia i estimació cap a la Sifa per haver-se obert a nosaltres i haver dedicat el seu temps, venint des de Sant Celoni, per compatir la seva història amb nosaltres.






Ana Cruz
Ariadna Garcia

3r E d’ESO de l’Escola Joan Pelegrí

dimecres, 14 de desembre del 2016

PLORA EL MAR, Joan Dausà

Cançó de Joan Dausà per a la Campanya Casa Nostra, Casa Vostra.


Xerrada de l'Arcadi Oliveres "Drets Humans i responsabilitat personal"

El passat 14 de desembre els alumnes de segon de batxillerat vam tenir el privilegi d’assistir a una xerrada de l’Arcadi Oliveres. El discurs de caràcter pedagògic de l’Arcadi en contra del militarisme, del subdesenvolupament, de les desigualtats i la injustícia de les relacions econòmiques entre països; va captar, evidentment, l’atenció de l’auditori.

Mitjançant dades va donar peu a un seguit de reflexions marcades, sens dubte, pel seu compromís amb qüestions com la necessitat d’incrementar l’ajut al desenvolupament, l’aposta pel consum responsable, la crítica contra la recerca i despesa militar; entre d’altres temes relacionats amb la cultura de la pau i la justícia social. Sense anar més lluny, en referència al tema esmentat amb anterioritat, va afirmar que Espanya es troba entre el lloc 20 i 25 pel que fa a desenvolupament, mentre que en exportacions armamentístiques es troba entre el 6 i el 8. Va afirmar també que l’estat espanyol ha proporcionat armes a països com Turquia, Líbia, Afganistan, Qatar, Egipte, Algèria i Jordània; aquestes transaccions han anat de la mà, evidentment, de “Juancar” i els seus.

Es va parlar també sobre el greu problema del coltan i el maquiavèl·lic comportament de grans multinacionals com ara Bayer i Samsung.

Pel que fa a la immigració va aportar tot un seguit de xifres a favor de l’acollida de persones provinents d’altres regions. Va defensar l’efecte positiu que aquesta provoca tant en el reemplaçament poblacional i el conseqüent augment de població activa, com en l’enriquiment cultural que genera tot exposant l’origen d’algunes tradicions catalanes.

En acabar la seva intervenció va deixar un temps per preguntes de l’auditori. L’alumnat va preguntar sobre diferents temes, però es va centrar essencialment en la millor manera d’ésser informats. L’Arcadi va senyalar la dificultat per fer-ho de manera òptima; va exposar que per exemple, el principal accionista de Le Figaro, un dels diaris més venuts a França, és també un gran accionista en la indústria armamentística. Encara així va senyalar la qualitat d’un altre tipus de premsa, on trobaríem la Marea, Opcions o portals web de diferents organitzacions no governamentals.

Van sorgir preguntes també relacionades amb l’ètica empresarial.

 Sens dubte xerrades com aquesta són immensament profitoses pel desenvolupament d’una consciència que en els nostres dies és més necessària que mai. Per altra banda la qualitat d’aquestes xerrades s’eleva exponencialment si es tracta de persones amb la trajectòria de l’Arcadi.




Martí Ariza
2n de Batxillerat B
Escola Joan Pelegrí

dilluns, 12 de desembre del 2016

INICIEM LA SETMANA D'ACCIONS EDUCATIVES PEL DRET A MIGRAR

Iniciem la SETMANA D'ACCIONS EDUCATIVES PEL DRET A MIGRAR a l'Escola Joan Pelegrí: