"Tot va començar en una manifestació contra la guerra, quan va caure la primera granada. Van llançar gasos lacrimògens i tot seguit van començar a cremar cases.Tots creiem que duraria pocs dies, però el conflicte es va anant allargant..."
.
La Sifa és una dona forta, lluitadora, però alhora sensible
i compromesa. És originària d’Srebrenica, una ciutat de Bòsnia on l’11 de
Juliol de 1995 les tropes de l'Exèrcit
de la República Sèrbia sota el
comandament del general Ratko Mladic, seguint les ordres polítiques
de Radovan Karazdic van perpetrar l’assassinat de 8.372 homes i nens musulmans,
la tristament coneguda matança o genocidi d’Srebrenica, durant la guerra dels
Balcans. Avui ha deixat per unes hores la seva
feina per visitar-nos a l’escola en el marc de la Setmana d’Accions Educatives
pel Dret a Migrar i explicar-nos la seva experiència com a refugiada. Ens
captiva amb el seu relat, ens emociona i ens fa sentir empatia cap a les
persones que com ella, senten l’obligació de migrar, sovint degut a una guerra.
Ens diu que se sent orgullosa de ser musulmana europea i se sent plenament
integrada a la cultura catalana i a la ciutat on actualment viu amb els seus
dos fills, Sant Celoni. Aquest és el seu relat...
El meu veí em va
ajudar, ja que no hi havia menjar. Ell tenia una vaca i em donava llet. Jo
estava sola a Sarajevo, la ciutat estava assetjada. Només tenia 20 anys i una
criatura malalta. La meva família estava Srebrenica, sense noticies meves, el
meu marit, lluitant al front. Jo havia marxat a la capital en busca d’atenció mèdica
i medicaments per la meva filla. El meu veí també em va ajudar a pujar a un
dels últims autobusos que van poder fugir del setge i sortir de la ciutat, cap a
Macedònia.
La meva filla Azra,
de tres mesos, tenia Tos ferina molt forta i gràcies a això vam poder passar l’últim
checkpoint que ens quedava abans de
creuar la frontera. La nena no parava de tossir, i aquest fet va cridar
l’atenció del militar serbi que havia pujat a l’autocar i ens va deixar passar.
La resta de viatgers em deien que la meva filla els havia salvat la vida,
havíem creuat la darrera frontera limitava Bòsnia amb Sèrbia camí de Macedònia.
Teníem constància que als dos autocars precedents els havien aturat i fet
baixar i els havien afusellat. Els feien cavar les seves pròpies tombes i
després els disparaven.
Van passar vuit
mesos des de que vaig sortir d’Srebrenica, voltant per Macedònia, fins que vaig
poder arribar a Vitòria, ja que acollien alguns refugiats i les dones amb nens
petits teníem preferència. No coneixia l’idioma, no tenia documentació, només
el paper de l’hospital del naixement de la nena, no tenia diners ni recursos.
La gent es va portar molt bé, em va ajudar.
Després d’uns
quants mesos, em vaig assabentar de que algunes famílies de Catalunya acollien
a refugiats amb nadons, vaig decidir d’anar-me’n cap allà i em van acollir amb
la meva filla.
Però... i la
meva família? Què va passar amb ells?
Bé, la meva mare i la
meva germana van fugir fins a la fàbrica de bateries de Potočari on hi havia els cascos blaus
holandesos de l’ONU cercant la seva protecció. Els serbis humiliaven, denigraven,
amenaçaven i violaven a les dones. La
meva mare havia sentit de la meva àvia que durant la II Guerra Mundial les
dones es feien passar per embarassades posant-se roba o coixins a la panxa, per
evitar ser violades, i així ho van fer. Respecte al meu pare i els meus dos
germans, ells van patir pitjor sort: van fugir per les muntanyes, que estaven
minades, plenes de paranys i trampes, constantment bombardejades, amb les fonts
d’aigua enverinades i sense menjar. Els van matar pel camí. Al meu germà petit,
de només 15 anys, vam poder enterrar pràcticament el cos sencer, trobat a una
fossa comuna. Del meu pare, enterrat fa un parell d’anys, només van trobar 2 o
3 ossos, que és el que vam enterrar. Al meu altre germà encara no l’han trobat.
Quin sentit té
tornar? Està tot destruït. No hi ha futur, no hi ha esperança...
La gent que
decideix tornar es troba la seva casa completament destruïda, cremada, o bé ocupada
per una altre família. Els teus veïns ja no hi són, han fugit, han mort, i els
nous veïns són aquells que un dia van fer-te fora. Ja no queda res, només
records, i és molt trist.
Però això no ho
és tot, hi ha màfies que t’enganyen amb la il·lusió de que els teus familiars
estan encara vius, reclosos. Jo hi vaig caure en un d’aquests enganys. Et
truquen per telèfon, no saps com ni d’on han tret el teu número, et diuen que els
teus familiars estan vius, i et donen esperances, et demanen 8000 marcs
alemanys pel seu rescat dels camps de concentració. Reculls com pots els
diners, pagues, i ja no tornes a obtenir respostes. Es lucren del patiment, fan
negoci del dolor.
Ara que visc a
Sant Celoni, treballo de cuinera, tot i que jo vaig estudiar comerç. El meu
fill ha nascut aquí, no té la nacionalitat espanyola ni tampoc la bosniana. La
meva filla tampoc en té cap de les dues, només visats de residència. Ha acabat
els estudis de Traducció i Interpretació i no troba feina, com la majoria de
joves. Estem en tràmits, no sabem que passarà. Jo només tinc la nacionalitat bosniana
perquè no he pogut obtenir la Espanyola, en tot cas, si l’obtingués, perdria la
bosniana, no hi ha acords entre països, això a Alemanya no passa.
Durant tres anys que va durar la guerra, vaig estar
patint. Patint per la meva família, perquè no sabia res d’ells, ni ells de mi.
Gràcies a uns contactes i vàries gestions, vaig poder establir contacte amb la
meva mare i la meva germana. Durant les vacances puc visitar-la. Ara viu a
Sarajevo. Però segueixo sense trobar el cos del meu germà. Sé que està mort,
probablement enterrat a una fossa comuna a Kamenica. I només tinc tres ossos
enterrats del meu pare.
Tot això ens explicava la Sifa el dimecres 14 de desembre (aquell mateix dia, el 1995, es signaven a París els Acords de Dyton que posaven fi a la guerra de Bòsnia) durant la Setmana d’Accions Educatives pel Dret a Migrar promoguda per l’associació Casa Nostra Casa Vostra que té com objectiu sensibilitzar l’alumnat de les escoles catalanes del que està passant en aquells països en guerra.
Després de que vingués la Sifa a explicar-nos la seva experiència durant la guerra al seu país i tot el que va viure com a refugiada, t’adones de les coses que et poden arribar a passar sense ser culpable de res ni haver fet mai res dolent. Penses que tot això et podria haver passat a tu i que hauries pogut morir i que avui dia encara ho està patint molta gent, i sovint, mirem cap a un altre costat. De les injustícies que hi ha al món i del poc que es fa per subsanar-les.
Quan va acabar la seva explicació i va dir si algú tenia alguna pregunta, tothom es va quedar mut, amb la mirada perduda o fixada en ella, en silenci. Segurament, teníem molts dubtes sobre la seva història, moltes preguntes a fer, curiositats... però no sabíem què dir després de tot el que ella acabava d’explicar-nos.
Amb algunes de les coses que ens explicava, molt dures, s’emocionava i es notava que encara li afecten, però ella, impassible al dolor que segur estava sentint, ho explicava i ho compartia amb nosaltres. Estem molt agraïdes, perquè no ha de ser gens fàcil.
Ha de ser molt dur viure sense saber de la teva família, de la teva mare i germana. Tenint la inseguretat de que els teus germans o el teu pare estan morts, o segueixen vius, i algú se’n vol aprofitar del teu dolor, del teu patiment. Et fa reflexionar que en qualsevol moment, sense esperar-ho, la teva vida, de cop, pot canviar per complet pel simple fet de que hi hagi una guerra entre països veïns, o dintre del propi país, perdre casa teva, la teva família i haver de fugir cap a un altre país per no perdre la vida i en el que probablement no seràs benvingut. A les guerres, com estem veient a Síria i com ens ha explicat la Sifa, els que més pateixen som la població civil.
No podrem mai ni tant sols arribar a imaginar tot el que la Sifa ha passat, perquè mai ho hem viscut, i deu haver estat especialment dur haver-ho passat tot això sola, però sentim un enorme respecte, empatia i estimació cap a la Sifa per haver-se obert a nosaltres i haver dedicat el seu temps, venint des de Sant Celoni, per compatir la seva història amb nosaltres.
Ana Cruz
Ariadna Garcia
3r E d’ESO de l’Escola Joan Pelegrí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada