Xerrada d'Arcadi Oliveres

El passat dimecres dia 10 de desembre va assistir a la nostra escola l’Arcadi Oliveres, economista i reconegut activista de Justícia i Pau, una organització per la promoció i defensa dels Drets Humans. Aquesta xerrada commemorava que el 10 de desembre de 1948 va ser signada la Declaració Universal dels DretsHumans a París. Per desgràcia, avui en dia aquests drets no són respectats.

Segons va començar a explicar, de drets, n’existeixen molts, però caldria dividir-los en el que ell va anomenar tres generacions de drets. La primera generació la formaven els drets civils, polítics, etc. que són aquells que inclouen els drets a la llibertat d’expressió, el dret a la sindicació, el dret a manifestar-se, entre d’altres. Seguidament va parlar de la segona generació de drets humans: els DESC (drets econòmics, socials i culturals), on s’engloben els drets més fonamentals que formen un individu, com per exemple, el dret a l’alimentació, a l’habitatge, a la sanitat, etc. En paraules de l’Arcadi “aquests drets són aquells que fan dels individus persones a terme complet”.

“Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, així com a la seva família, la salut, el benestar, i especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, l'assistència mèdica [...]”

(Article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans)

I finalment, també s’han de tenir presents, una tercera generació de drets, que no van ser redactats el 1948 ja que eren impensables en aquell temps, com són els drets medi ambientals.

Després d’aquesta introducció va passar a parlar de les violacions que avui dia es produeixen d’aquests drets. La primera va ser una relacionada amb els DESC, concretament aquell que parla del dret a l’alimentació que tenen totes les persones. Segons xifres que va donar, al món hi ha 7500 milions de persones, doncs d’aquestes, al voltant d’unes 1200 milions pateixen fam. A més, d’aquests 1200 milions, 50.000 persones moren de fam cada dia, una xifra alarmant. Per a que ens féssim una idea, aquest número equivaldria a omplir la meitat del camp Nou. Després d’aquests números tothom es pregunta quin és el problema, així només caldrà solucionar-lo i problema resolt. Doncs la veritat és que no existeix cap raó objectiva que justifiqui la mort d’aquest número tan elevat de gent que mor cada dia, ja que ara mateix al món hi ha aliments suficients per alimentar tota la població del planeta. Llavors ens va plantejar: quin és l’origen del problema? La resposta és ben fàcil, no es tracta d’un problema de producció, sinó d’un greu problema de distribució. Mentre que als països desenvolupats es produeix un malbaratament massiu d’aliments i hi ha cada vegada més gent que pateix obesitat, la realitat en uns altres països no tan afortunats, com són els anomenats “Països del Tercer Món”, és ben diferent, on una de les principals causes de mort és la fam. Resolt l’origen del problema, algú pensarà, ja ho tinc: si el problema recau en la distribució, per què no enviar els aliments sobrants dels països rics als països més desfavorits? Doncs aquesta no és la solució, és més, així provocaríem altres problemes. Tal com explica l’Arcadi, això provocaria un canvi en l’alimentació de les persones, a més que la majoria dels aliments arribarien caducats i fets malbé al seu destí, ja que la majoria d’aliments es fan malbé en un període curt de temps i l’esforç no hauria valgut per a res. Després de totes aquestes consideracions, l’Arcadi va dir que l’única solució real i viable per acabar amb la fam al món d’una vegada per totes seria que cada país per ell mateix produís la quantitat necessària d’aliments per abastir la seva població, sense la necessitat d’ajudes externes. Davant d’aquesta situació, l’organisme internacional de l’ONU, el juny del 2008 a la conferència de Roma, va concloure que per a eradicar el greu problema de la fam es necessitarien 50.000 milions de dòlars durant 6 anys, diners que es destinarien a la inversió en granges, tractors, animals, maquinària agrícola, formació tècnica i professional, entre d’altres mesures, que facilitarien als països pobres arribar a l’objectiu d’arribar a produir els seus propis aliments.

Davant d’aquesta xifra els països rics s’hi van oposar i van fer una contraoferta de 12000 milions de dòlars. L’ONU accepta, ja que és millor això que res.

El 15 de setembre de 2008 es pot considerar l’inici de la crisi econòmica que va esquitxar el món. Aquest dia es produeix la fallida de l’important banc nord-americà Lehman Brothers, caiguda que arrastrarà a tothom.

A partir d’aquest moment, el sistema bancari de molts països comença a fer fallida, però ràpidament s’inicia un pla d’acció impulsat pels governs per tal de rescatar els bancs amb diners de tots. Japó, Gran Bretanya, Estats Units, Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, França només són alguns dels noms que s’inclouen a la llarga llista de països que van seguir aquesta estratègia que en total va recaptar un total de 4 bilions 600 milions de dòlars, una xifra desorbitant amb la qual s’hauria pogut eradicar la fam al món 92 vegades. Com va dir l’Arcadi, “això és una violació dels drets humans en tota regla”.

D’aquesta violació, va passar a una altra, de la primera generació, dels drets civils i polítics, i que inclouen la lliure circulació de les persones. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen en unes condicions de vida molt precàries i només aspiren a una vida millor. L’única opció que els queda és marxar i anar-se’n a un altre país, però això no és gens fàcil. Segons xifres que va donar l’Arcadi: en els darrers 5 anys, 29.000 persones han mort ofegades quan intentaven assolir el somni de viure una vida millor. L’Arcadi va dir: “Això és un crim. Ja que ningú té dret a posar fronteres a ningú”. Diu que les migracions no són un problema, com popularment es creu, sinó al contrari, són un tresor que enriqueix la cultura.

Si ens fixem en la història, la gent ha emigrat sempre. Per citar alguns exemples: al segle XIX a Irlanda, va marxar el 90% de la població als Estats Units, a Massachusetts. També al segle XIX, a Itàlia, el 50% de la població va marxar als EEUU, a Nova York, i a Argentina, a la ciutat de Buenos Aires. L’Arcadi va explicar una anècdota que un cop quan ell va viatjar a Menorca, va veure una placa commemorativa dedicada a Algèria, en què s’exposava l’agraïment dels menorquins cap als algerians, ja que en el passat havien anat a menjar a Algèria quan ells no tenien aliments suficients. A més, si ens fixem en la demografia, ara mateix tenim una de les poblacions més envellides del món.

Això vol dir que hi ha una franja d’edat on falta gent. Si sortim de la crisi, Espanya necessitaria l’arribada d’immigrants per poder pagar les pensions.

L’Arcadi ens va donar una tasca per difondre: “Els immigrants no fan perdre diners al govern”. Per una banda, cotitzen a la Seguretat Social, paguen els impostos (IVA, etc.). De l’altra banda, reben educació, sanitat, beques, ajudes... Si es tenen en compte les entrades i les sortides de diners, els càlculs donen una xifra de 6.000 milions d’euros de superàvit. A més hem de tenir en compte que la nostra cultura és fruit de totes les migracions que ens han arribat: "Ser català és ser una mica magrebí, una mica fenici, una mica jueu, una mica romà, una mica àrab..." Com bé diu l’Arcadi: “El món és de tots”.

Després va parlar de la tercera generació de drets, els drets mediambientals. Fa 50-60 anys que el consum no para d’expandir-se a un ritme molt elevat. A més, les reserves de petroli s’esgotaran d’aquí 35 anys. Una manera de substituir el petroli és mitjançant la utilització de biocombusibles. Però, d’on provenen els biocombustibles? S’aconsegueixen del blat de moro, fet que segons l’Arcadi és una aberració. M’explico: s’utilitza menjar per alimentar els cotxes. Això provoca que els aliments que contenen blat de moro s’encareixin, ja que tota la producció va destinada a la formació de biocombustibles, fet que fa que a les persones pobres cada vegada els costi més alimentar-se.

A més, s’està produint un canvi climàtic en què la temperatura global s’estima que pujarà 1ºC per any, la qual cosa està provocant el desglaç de moltes zones polars. N’és un exemple Groenlàndia, on una gran part de les zones gelades ja no existeixen. Això provoca un augment del nivell del mar que en un futur farà que països molt plans, com les Maldives, estiguin en alerta de perdre territori a causa de la pujada del mar i, fins i tot, puguin acabar amb els anys desapareixent.

Un altre problema que afecta el medi ambient i esgota els recursos naturals és el consum descontrolat. En paraules de l’Arcadi: “Hem de vigilar el nostre consum” i intentar canviar els nostres hàbits. Per exemple, per Nadal un nen petit de mitjana rep uns 12 regals en total, però estudis demostren que d’aquests 12 regals després el nen només juga amb 2.

Un altre exemple el protagonitzen els telèfons mòbils. Segons el que diu l’Arcadi: “El telèfon mòbil s’hauria de canviar cada 6 o 7 anys.” Es preguntarà molta gent que això per què, doncs la resposta és senzilla. Els filaments que fan que els mòbils funcionin estan fets de “columbita-tantalite” (abreviat: coltan) un mineral que podem trobar el 10% a Austràlia, un altre 10% a Rwanda i el 80% restant al Congo.

La seva explotació a l'Àfrica ha estat, i està, lligada a conflictes bèl·lics per aconseguir el control d'aquest material, condicions d'explotació en règim de semiesclavitud, desastres mediambientals amb gravíssimes repercussions en la fauna local d'espècies protegides (goril·les, elefants), i fins i tot a greus problemes de salut associats amb els arcaics i infrahumans mètodes d'explotació. De fet, fa 15 anys que utilitzem els telèfons mòbils, doncs en aquest període de temps al Congo han mort 5 milions de persones a causa de les guerres.

Una altra qüestió que va tractar va ser el tema de la guerra. El lloc on hi ha més guerres és a Àfrica, però qualitativament és a Àsia. Tothom sap que les guerres es fan amb armes. Però també sabem que Àfrica no produeix armes: els les venen. Qui? Els països exportadors d’armes, entre els quals es situa Espanya que es troba entre 6è-9è venedor d’armes del món. Referint-se al tema l’Arcadi ens va explicar una anècdota de l’any 2013 quan va anar a La Marató de TV3, una marató extraordinària contra la pobresa on ell participava com a portaveu de l’organització Justícia i Pau. Abans de tancar, li van preguntar què li havia semblat, ja que s’havien recollit uns 5.000.000€. Ell va felicitar a tothom per la feina que havien fet, però va recordar que mentre allà es recaptava tota aquesta quantitat de diners per una bona causa com és la pobresa, Espanya gasta 52 milions d’euros de pressupost a preparar la guerra. Segons l’ONU, amb la despesa destinada a conflictes bèl·lics cada any al món, es podria eliminar la fam al món 34 vegades.

Per acabar la xerrada va posar molt èmfasi que ens informem bé, ja que els mitjans de comunicació ens enganyen i, a més, ens distreuen. Va posar un exemple actual com havia sigut la malaltia de l’Ebola. Se li havia donat molta publicitat, però des que va començar el brot havien mort 6000 persones contagiades d’Ebola, en front de 110.000 persones mortes en el mateix període de temps a causa d’altres malalties com són la malària o la sida. Ens va recomanar que el millor que podem fer és mantenir la TV tancada el 95% del temps, ja que tot el que ens diu són mentides i, a més, és un intent per idiotitzar la població.


text: Miriam Millan Ruiz
2n Batxillerat D

fotografies: Roser Gamonal

Enyorança de la meva terra després de la catàstrofe

El dia 11 de març de 2011 érem a casa d’una amiga a Calella. Era la setmana blanca i vam decidir passar-la a prop de la platja. Malauradament, però, va ploure tota la setmana i vam haver de passar gairabé tots els dies dintre de la casa. Estava preparant l'esmorzar quan vaig sentir el meu fill des del menjador:

- Mamà, hi ha hagut un terratrèmol al Japó.

- A on del Japó?

 Havent crescut al Japó, els terratrèmols no eren per a mi cap desastre devastador. Molt sovint fèiem simulacres i pensava que hi estàvem preparats. No em va afectar gaire la primera notícia. Sense preocupació, vaig seure al sofà al menjador per mirar els telenotícies. Les imatges de la pantalla del televisor, però, eren una cosa que mai havia vist. Una onada gegantina d'aigua bruta devorava cases, cotxes i tot el que trobava... Era un terratrèmol de 8,9 a l’escala sismològica, el més potent sofert al Japó fins la data. El primer tsunami va arribar uns quaranta minuts després. Els tsunamis de més de deu metres d’alçada van venir a partir d’aleshores, algun dels quals va assolir als quaranta metres quan arribava a la costa.    


Bocabadada, vaig llegir les lletres japoneses a la pantalla, eren els llocs afectats: Tohoku, Miyagui, Iwate... i Fukushima. A Fukushima! Ho vaig dir cridant. Feia només un any que hi havíem visitat la meva amiga. Ella hi vivia al costat d’una preciosa platja amb la seva mare, els seus dos fills i un gos. Era una casa d'estil japonès molt gran amb un jardí espaiós...


Era divendres de l’única setmana blanca que vam tenir a Catalunya. Plovia fort. El dia següent vam tornar a Barcelona i em vaig assabentar que s’havia produït una explosió al reactor 1 de la Central Nuclear Fukushima Dai-ichi. Vaig trucar al mòbil de la meva amiga, em va dir que de casa seva, a uns vint-i-cinc quilòmetres de distància de la Central, havien fugit cap a la Ciutat de Iwaki, que era només a vint quilòmetres més de distància i se situava encara dintre de la Prefectura de Fukushima. Hi era amb els seus fills i el gos. Estaven bé, però no sabia si ho estava la seva mare. No tenia cap forma d’informar-se de si l’havien evacuada a la llar d’avis, que estava a vint quilòmetres de la Central. Jo li vaig dir que m’ocuparia de buscar-la per Internet i que s’ocupés només dels seus fills i d’ella mateixa. Sabia que la infraestrutura bàsica, la llum, l’aigua i el gas no s’havien recuperat encara. Ella només tenia el seu mòbil per la comunicació. A més a més, seguien tenint rèpliques sísmiques molt sovint 


A l’altra part del globus, al menjador del meu pis a Barcelona, vaig seure de nou davant de l’ordinador. No sabia per on començar. Per Internet trobava un caos total; a part de lliurar l’informe dels danys causats pel terratrèmol i pels tsunamis, els experts discutien sobre el perquè de l’explosió. Tots parlaven d’una hipòtesi o d’una altra... El govern va ordenar l’evacuació d’una zona d’un radi de fins a deu quilòmetres de la Central.


En primer lloc, vaig escriure un missatge per correu electrònic a la llar, preguntant per la seva mare, i després, vaig trucar a la seu de control de desastres del govern de la Prefectura de Fukushima. Era encara un temps de confusió total; ningú estava segur de què estava passant, tothom buscava la seva família, amics i coneguts. Els telèfons de l’oficina no devien parar de sonar. Sorprenentment, però, sempre em rebien amb molta amabillitat, expressant la pena de no poder ajudar-me, però, tot seguit, em van donar un altre número de telèfon on ells pensaven que podia treure alguna informació. Així, jo continuava trucant a les oficines de la comunitat, dels pobles, al col•legi on es va evacuar tota la funció de l’ajuntament... Alguns dels llocs on jo trucava havien de ser refugis on devia haver-hi gent ferida. Altres podrien estar sense llum, aigua i menjar. Feia fred, nevava en alguns llocs. Hauria sigut normal que em rebessin de manera irritada. El que va passar, però, va ser el contrari; la irritada era jo i eren ells que m’animaven. A l’últim lloc on vaig trucar, era una escola on van ajuntar els refugiats i evacuats. Em va contestar un xicot jove. Quan li vaig dir que trucava des d’Espanya, ell em va dir això amb la veu forta i positiva:


- Ha sigut una gran catàstrofe, però no ens rendirem.

 Mai ho oblidaré.


El dimarts, dia 15, el reactor 3 va explotar. A més a més, als reactors 2 i 4 s’observava un fum i un incendi, que eren conseqüència de dues explosions més.


El dimecres al matí, l’estanc de sota casa meva estava ple de diaris amb les imatges de l’explosió iunla paraula marcada “APOCALIPSI”. Els països estrangers van ordenar l’evacuació de la seva gent de la zona en un radi de vuitanta quilòmetres. Vaig trucar a la meva amiga per dir-li que fugís més lluny. Però ella em va dir que no podia fer-ho perquè no tenia suficient combustible per al cotxe; a més a més, els carrers i les carreteres estaven en condicions molt precàries, amb esquerdes aquí i allà. Totes les botigues estaven tancades. No tenien cap subministrament.


El dijous, dia 17, a la fi em va arribar un correu electrònic, que em va enviar el director de la llar d’avis. Va dir:


- Li escric perquè finalment tenim llum, línia de telèfon i Internet. Tota la gent aquí està bé, però ja queda molt poca aigua i menjar. No sé fins quan aguantarem...

 La residència se situava just a vint quilòmetres dels reactors i al costat hi havia un hospital. Unes cent persones s’havien quedat sense cap subministrament. El dia 12, el govern va donar l’ordre d’evacuació de la zona en un radi de vint quilòmetres des de la Central i el dia 15 una altra ordre perquè la gent de la zona de fins a trenta quilòmetres romangués a casa. A partir d’aleshores molt poca gent va entrar a la zona afectada i els subministraments es van aturar.


A Internet trobava crides de la gent cercant la seva família i els seus amics. Jo hi vaig posar la informació de la llar i de l’hospital després d’haver comunicat amb la meva amiga. Afortunadament, al dia següent uns soldats els van portar aigua i menjar; i dos dies més tard els van evacuar.


Asseguda, davant la pantalla de l’ordinador del meu pis a Barcelona, a uns deu mil quilòmetres del Japó, sentia com si presenciés el pitjor desastre que mai hagués esdevingut; el terrratrèmol, el quart més potent de la història del món des de l’any 1900, els tsunamis que van assolir l’alçada de quaranta metres i l’accident nuclear. Gaudeixo de la nova tecnologia de la informàtica mentre l’altra nova tecnologia, la nuclear, em comença a preocupar. Han transcorregut més de dos anys des de l’accident, però als reactors 1, 2 i 3 no se sap on són les barres de combustible que van fer la fusió de nucli. Al reactor 4, l’edifici del qual està gairebé totalment destruït, queden combustibles gastats en gran quantitat a la piscina i corre perill d’ensorrar-se.


Al principi de l’accident, em vaig assabentar que tots els reactors de la Central havien aturat el seu funcionament automàticament, i per això, no acabava d’entendre per què passava tot això. Per aquest motiu vaig començar a estudiar sobre l’energia nuclear i m’he adonat que no sabia res d’aquesta nova tecnologia.

 

No sabia que, en cas d’accident, els efectes de la radiació dispersa en l’aire són importants els primers dies. Que els elements radioactius es propaguen per l’aire i cauen segons el temps meteorològic, és a dir, que la terra es contamina, no per la distància del reactor accidentat sinó pel temps meteorològic que va fer a l’hora de la dispersió. 

 Des de l'inici del terratrèmol, va funcionar dia i nit el Sistema per a la predicció de la dosi d’emergència d'informació ambiental, anomenat SPEEDI, que donava informació precisa sobre com es propagava la contaminació. No obstant això, el govern no la va utilitzar ni la va posar a disposició de la població. La manca d’aquesta informació va provocar que moltes persones fugissin des de la zona menys contaminada a la zona més contaminada. Durant alguns mesos els nens i les nenes van ser obligats a anar, transportats en autocars, a escoles que estaven molt més contaminades que les seves originals. La baixa dosi de radiació danya l’ADN, sobretot, quan la persona està creixent, és a dir que els nens, nadons i fetus són molt més vulnerables que els adults. Els primers dies, com a mínim, els nens haurien d’haver pres pastilles de iode. No obstant això, el govern mantenia el criteri de fer-les prendre quan el SPEEDI informés d’un determinat nivell de contaminació. Però, com que l’anàlisi del SPEEDI no es va lliurar, no hi va haver possibilitat de fer-ho.  

Tampoc sabia que no hi havia cap manera de desempallegar-se de la radioactivitat. S’ha d’esperar que desaparegui per repetició del que s’anomena el període de semidesintegració, que és de trenta anys en cas del Cesi-137, els radionúclids que més s’han dispersat arran d’aquesta catàstrofe. Pot ser que sigui difícil d’imaginar, però cal multiplicar per vint el període de semidesintegració perquè un element radioactiu esdevingui innocu; és a dir que seran necessaris sis segles perquè el Japó quedi lliure del Cesi-137 de Fukushima Dai-ichi.

Fukushima és ple de belleses de la natura. I les belleses encara hi són, només que estan contaminades de radioactivitat, que no té ni color, ni gust, ni olor, ni es toca, ni se sent... La prefectura de Fukushima té una superfície d’uns 13.800 quilòmetres quadrats, aproximadament la meitat de Catalunya. Dintre de la prefectura hi ha uns llocs més contaminats i altres menys. Fora de la prefectura també hi ha llocs contaminats, que es denominen punts calents. Desgraciadament, l’efecte de les dosis baixes de radioactivitat, menys de cent milisievert, encara no s’han aprovat acadèmicament. És per això que el govern deixa que la gent, incloent els nens i les dones embarassades, visquin a l’àrea contaminada fins al nivell de vint milisievert per any, que són vint vegades més del que fixava la normativa abans de la catàstrofe. A la Prefectura de Fukushima hi viuen al voltant de dos milions de persones. Seria fàcil dir-los que fugissin. Però, a on poden anar? Gairebé tota la meitat nord del Japó està contaminada en nivells diferents. Des de la catàstrofe unes setze mil persones s’han mudat des de la Prefectura de Fukushima a altres parts del Japó. Moltes famílies estan trencades.

 Jo vaig venir i immigrar a Catalunya per motiu amorós, aquí he establert una família des de fa vint anys. Estic contenta d’integrar-me a la societat catalana però sempre enyoro la meva terra. Em fa ràbia perdre’n una part, que és una part preciosa de veritat. Però seguiré vivint aquí, a uns deu mil quilòmetres de la meva terra, utilitzant la tecnologia per assabentar-me de les notícies al mateix temps, tot i que tinc por de rebre males notícies dintre de deu, vint o trenta anys... Em fa ràbia que les persones, sobretot joves, incloent-hi la família de la meva amiga vagin mostrant l’efecte real causat per les baixes dosis radioactives. Aquí, els mitjans de comunicació que parlaven d’apocalipsi fa només dos anys, fan poc seguiment de l’accident. L’accident de Fukushima Dai-ichi no és el que va passar fa dos anys, sinó que en aquell moment va començar. Jo no puc fer res més que viure tota la meva vida pensant en aquells que viuen a l’àrea contaminada i espero que el món no s’oblidi d’ells tampoc. 

Seiko Nishikawa

mare d'una alumna de 4t d'ESO

i d'un de 3r d'ESO