El passat dimecres dia 10 de desembre va assistir a la nostra escola l’Arcadi Oliveres, economista i reconegut activista de Justícia i Pau, una organització per la promoció i defensa dels Drets Humans. Aquesta xerrada commemorava que el 10 de desembre de 1948 va ser signada la Declaració Universal dels DretsHumans a París. Per desgràcia, avui en dia aquests drets no són respectats.
“Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, així com a la seva família, la salut, el benestar, i especialment quant a alimentació, a vestit, a habitatge, l'assistència mèdica [...]”
(Article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans)
I finalment, també s’han de tenir presents, una tercera generació de drets, que no van ser redactats el 1948 ja que eren impensables en aquell temps, com són els drets medi ambientals.
Després d’aquesta introducció va passar a parlar de les violacions que avui dia es produeixen d’aquests drets. La primera va ser una relacionada amb els DESC, concretament aquell que parla del dret a l’alimentació que tenen totes les persones. Segons xifres que va donar, al món hi ha 7500 milions de persones, doncs d’aquestes, al voltant d’unes 1200 milions pateixen fam. A més, d’aquests 1200 milions, 50.000 persones moren de fam cada dia, una xifra alarmant. Per a que ens féssim una idea, aquest número equivaldria a omplir la meitat del camp Nou. Després d’aquests números tothom es pregunta quin és el problema, així només caldrà solucionar-lo i problema resolt. Doncs la veritat és que no existeix cap raó objectiva que justifiqui la mort d’aquest número tan elevat de gent que mor cada dia, ja que ara mateix al món hi ha aliments suficients per alimentar tota la població del planeta. Llavors ens va plantejar: quin és l’origen del problema? La resposta és ben fàcil, no es tracta d’un problema de producció, sinó d’un greu problema de distribució. Mentre que als països desenvolupats es produeix un malbaratament massiu d’aliments i hi ha cada vegada més gent que pateix obesitat, la realitat en uns altres països no tan afortunats, com són els anomenats “Països del Tercer Món”, és ben diferent, on una de les principals causes de mort és la fam. Resolt l’origen del problema, algú pensarà, ja ho tinc: si el problema recau en la distribució, per què no enviar els aliments sobrants dels països rics als països més desfavorits? Doncs aquesta no és la solució, és més, així provocaríem altres problemes. Tal com explica l’Arcadi, això provocaria un canvi en l’alimentació de les persones, a més que la majoria dels aliments arribarien caducats i fets malbé al seu destí, ja que la majoria d’aliments es fan malbé en un període curt de temps i l’esforç no hauria valgut per a res. Després de totes aquestes consideracions, l’Arcadi va dir que l’única solució real i viable per acabar amb la fam al món d’una vegada per totes seria que cada país per ell mateix produís la quantitat necessària d’aliments per abastir la seva població, sense la necessitat d’ajudes externes. Davant d’aquesta situació, l’organisme internacional de l’ONU, el juny del 2008 a la conferència de Roma, va concloure que per a eradicar el greu problema de la fam es necessitarien 50.000 milions de dòlars durant 6 anys, diners que es destinarien a la inversió en granges, tractors, animals, maquinària agrícola, formació tècnica i professional, entre d’altres mesures, que facilitarien als països pobres arribar a l’objectiu d’arribar a produir els seus propis aliments.
Davant d’aquesta xifra els països rics s’hi van oposar i van fer una contraoferta de 12000 milions de dòlars. L’ONU accepta, ja que és millor això que res.
El 15 de setembre de 2008 es pot considerar l’inici de la crisi econòmica que va esquitxar el món. Aquest dia es produeix la fallida de l’important banc nord-americà Lehman Brothers, caiguda que arrastrarà a tothom.
A partir d’aquest moment, el sistema bancari de molts països comença a fer fallida, però ràpidament s’inicia un pla d’acció impulsat pels governs per tal de rescatar els bancs amb diners de tots. Japó, Gran Bretanya, Estats Units, Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, França només són alguns dels noms que s’inclouen a la llarga llista de països que van seguir aquesta estratègia que en total va recaptar un total de 4 bilions 600 milions de dòlars, una xifra desorbitant amb la qual s’hauria pogut eradicar la fam al món 92 vegades. Com va dir l’Arcadi, “això és una violació dels drets humans en tota regla”.
D’aquesta violació, va passar a una altra, de la primera generació, dels drets civils i polítics, i que inclouen la lliure circulació de les persones. Hi ha una gran quantitat de persones que viuen en unes condicions de vida molt precàries i només aspiren a una vida millor. L’única opció que els queda és marxar i anar-se’n a un altre país, però això no és gens fàcil. Segons xifres que va donar l’Arcadi: en els darrers 5 anys, 29.000 persones han mort ofegades quan intentaven assolir el somni de viure una vida millor. L’Arcadi va dir: “Això és un crim. Ja que ningú té dret a posar fronteres a ningú”. Diu que les migracions no són un problema, com popularment es creu, sinó al contrari, són un tresor que enriqueix la cultura.
Si ens fixem en la història, la gent ha emigrat sempre. Per citar alguns exemples: al segle XIX a Irlanda, va marxar el 90% de la població als Estats Units, a Massachusetts. També al segle XIX, a Itàlia, el 50% de la població va marxar als EEUU, a Nova York, i a Argentina, a la ciutat de Buenos Aires. L’Arcadi va explicar una anècdota que un cop quan ell va viatjar a Menorca, va veure una placa commemorativa dedicada a Algèria, en què s’exposava l’agraïment dels menorquins cap als algerians, ja que en el passat havien anat a menjar a Algèria quan ells no tenien aliments suficients. A més, si ens fixem en la demografia, ara mateix tenim una de les poblacions més envellides del món.
Això vol dir que hi ha una franja d’edat on falta gent. Si sortim de la crisi, Espanya necessitaria l’arribada d’immigrants per poder pagar les pensions.
L’Arcadi ens va donar una tasca per difondre: “Els immigrants no fan perdre diners al govern”. Per una banda, cotitzen a la Seguretat Social, paguen els impostos (IVA, etc.). De l’altra banda, reben educació, sanitat, beques, ajudes... Si es tenen en compte les entrades i les sortides de diners, els càlculs donen una xifra de 6.000 milions d’euros de superàvit. A més hem de tenir en compte que la nostra cultura és fruit de totes les migracions que ens han arribat: "Ser català és ser una mica magrebí, una mica fenici, una mica jueu, una mica romà, una mica àrab..." Com bé diu l’Arcadi: “El món és de tots”.
Després va parlar de la tercera generació de drets, els drets mediambientals. Fa 50-60 anys que el consum no para d’expandir-se a un ritme molt elevat. A més, les reserves de petroli s’esgotaran d’aquí 35 anys. Una manera de substituir el petroli és mitjançant la utilització de biocombusibles. Però, d’on provenen els biocombustibles? S’aconsegueixen del blat de moro, fet que segons l’Arcadi és una aberració. M’explico: s’utilitza menjar per alimentar els cotxes. Això provoca que els aliments que contenen blat de moro s’encareixin, ja que tota la producció va destinada a la formació de biocombustibles, fet que fa que a les persones pobres cada vegada els costi més alimentar-se.
A més, s’està produint un canvi climàtic en què la temperatura global s’estima que pujarà 1ºC per any, la qual cosa està provocant el desglaç de moltes zones polars. N’és un exemple Groenlàndia, on una gran part de les zones gelades ja no existeixen. Això provoca un augment del nivell del mar que en un futur farà que països molt plans, com les Maldives, estiguin en alerta de perdre territori a causa de la pujada del mar i, fins i tot, puguin acabar amb els anys desapareixent.
Un altre problema que afecta el medi ambient i esgota els recursos naturals és el consum descontrolat. En paraules de l’Arcadi: “Hem de vigilar el nostre consum” i intentar canviar els nostres hàbits. Per exemple, per Nadal un nen petit de mitjana rep uns 12 regals en total, però estudis demostren que d’aquests 12 regals després el nen només juga amb 2.
Un altre exemple el protagonitzen els telèfons mòbils. Segons el que diu l’Arcadi: “El telèfon mòbil s’hauria de canviar cada 6 o 7 anys.” Es preguntarà molta gent que això per què, doncs la resposta és senzilla. Els filaments que fan que els mòbils funcionin estan fets de “columbita-tantalite” (abreviat: coltan) un mineral que podem trobar el 10% a Austràlia, un altre 10% a Rwanda i el 80% restant al Congo.
La seva explotació a l'Àfrica ha estat, i està, lligada a conflictes bèl·lics per aconseguir el control d'aquest material, condicions d'explotació en règim de semiesclavitud, desastres mediambientals amb gravíssimes repercussions en la fauna local d'espècies protegides (goril·les, elefants), i fins i tot a greus problemes de salut associats amb els arcaics i infrahumans mètodes d'explotació. De fet, fa 15 anys que utilitzem els telèfons mòbils, doncs en aquest període de temps al Congo han mort 5 milions de persones a causa de les guerres.
Una altra qüestió que va tractar va ser el tema de la guerra. El lloc on hi ha més guerres és a Àfrica, però qualitativament és a Àsia. Tothom sap que les guerres es fan amb armes. Però també sabem que Àfrica no produeix armes: els les venen. Qui? Els països exportadors d’armes, entre els quals es situa Espanya que es troba entre 6è-9è venedor d’armes del món. Referint-se al tema l’Arcadi ens va explicar una anècdota de l’any 2013 quan va anar a La Marató de TV3, una marató extraordinària contra la pobresa on ell participava com a portaveu de l’organització Justícia i Pau. Abans de tancar, li van preguntar què li havia semblat, ja que s’havien recollit uns 5.000.000€. Ell va felicitar a tothom per la feina que havien fet, però va recordar que mentre allà es recaptava tota aquesta quantitat de diners per una bona causa com és la pobresa, Espanya gasta 52 milions d’euros de pressupost a preparar la guerra. Segons l’ONU, amb la despesa destinada a conflictes bèl·lics cada any al món, es podria eliminar la fam al món 34 vegades.
Per acabar la xerrada va posar molt èmfasi que ens informem bé, ja que els mitjans de comunicació ens enganyen i, a més, ens distreuen. Va posar un exemple actual com havia sigut la malaltia de l’Ebola. Se li havia donat molta publicitat, però des que va començar el brot havien mort 6000 persones contagiades d’Ebola, en front de 110.000 persones mortes en el mateix període de temps a causa d’altres malalties com són la malària o la sida. Ens va recomanar que el millor que podem fer és mantenir la TV tancada el 95% del temps, ja que tot el que ens diu són mentides i, a més, és un intent per idiotitzar la població.
text: Miriam Millan Ruiz
2n Batxillerat D
fotografies: Roser Gamonal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada