La desaparició de 1000 persones o més en els naufragis de vaixells de la setmana passada a la Mediterrània amb immigrants africans a bord ens fa plantejar la nostra responsabilitat en aquests fets.
Alguns mitjans de comunicació els han presentat gairebé com un accident (“El Mar de la Mort”) o com un problema aliè (bàsicament culpa dels traficants).
L’alcaldessa de la ciutat italiana de Lampedusa, Giusi Nicolini, principal destí de molts d’aquests vaixells, fa anys que denuncia aquest fet. Fa poc, en un tuit, deia: “Quants morts més, encara, abans d’adonar-nos que amb ells mor també la nostra civilització”?
La mateixa alcaldessafa gairebé tres anys, davant de la mort d’onze immigrants ofegats, va escriure una carta oberta, de la qual són els paràgrafs següents:
“Podria fer moltes preguntes avui, però ho resumiré tot en una: fins quan caldrà que ampliem una vegada i una altra el cementiri de la meva illa?
No entenc que una tragèdia com aquesta algú la pugui considerar normal. Com és possible no obsessionar-se amb la mort d'aquesta gent? Avui han estat onze persones, entre les quals vuit dones joves i dos nens, d'onze anys i tretze. Tots morts durant un viatge que havia de ser l'inici d'una nova vida.
M'indigna aquest sentiment de quotidianitat que sembla haver-se instal·lat al món. M'escandalitza el silenci d'una Europa que ha rebut el premi Nobel de la pau i és capaç de restar callada davant una tragèdia que ja ha fet més morts que la majoria de les guerres.
Estic cada cop més convençuda que la política d'immigració europea considera aquest balanç de vides humanes com una manera de moderar el flux migratori, fins i tot com un mitjà de dissuasió.
El viatge amb vaixell d'aquestes persones és la seva única esperança. I crec que per a Europa la seva mort és un motiu de vergonya i deshonor.
Per això vull que tothom sàpiga que a Lampedusa, a nosaltres, ens correspon el deure de tractar aquestes persones amb dignitat i així donar una mica de dignitat al nostre país i a tot Europa.”
M'indigna aquest sentiment de quotidianitat que sembla haver-se instal·lat al món. M'escandalitza el silenci d'una Europa que ha rebut el premi Nobel de la pau i és capaç de restar callada davant una tragèdia que ja ha fet més morts que la majoria de les guerres.
Estic cada cop més convençuda que la política d'immigració europea considera aquest balanç de vides humanes com una manera de moderar el flux migratori, fins i tot com un mitjà de dissuasió.
El viatge amb vaixell d'aquestes persones és la seva única esperança. I crec que per a Europa la seva mort és un motiu de vergonya i deshonor.
Per això vull que tothom sàpiga que a Lampedusa, a nosaltres, ens correspon el deure de tractar aquestes persones amb dignitat i així donar una mica de dignitat al nostre país i a tot Europa.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada