Ja som als inicis del 2013, i al 10 de desembre se celebrarà el seixanta-cinquè aniversari de la creació de la Declaració Universal dels Drets Humans. Haurà plogut molt, des de llavors.
L’any de la seva creació, el 1948, feia tres anys que havia finalitzat la Segona Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial ha estat un dels episodis més tràgics i cruels de la història de la humanitat. Per això ens hem d’assegurar que no es torni a repetir mai més, i per aquesta raó es varen crear els drets humans. Els drets humans són una declaració, no una llei, sinó uns desitjos i voluntats que té la humanitat. N’hi ha de tres tipus: els drets i llibertats civils i polítics, els drets econòmics socials i culturals, i els drets del respecte del medi ambient, a l’autodeterminació, a la homosexualitat i a la intimitat.
El dia 11 de desembre del 2012, el senyor Arcadi Oliveres i Boadella va fer una xerrada als alumnes de Batxillerat de l’Escola Joan Pelegrí. Arcadi Oliveres és un economista atípic, capaç de fer que els qui l’escolten enteguin les seves paraules; és un inconformista amb la manera com està plantejat el món. Ens va explicar moltes coses en poc temps, i als pocs minuts d’haver començat la xerrada, la commoció que van causar les seves paraules feia que a la sala regnés un silenci absolut, penetrant, esglaiador. Jo mateixa no podia creure el que estava dient, era massa horripilant, massa real. Vaig comprendre llavors que negant-me a creure-ho no guanyaria res, de manera que vaig decidir escoltar-lo amb les orelles ben obertes, per poder escriure i transmetre el que ell ens va explicar i que hauria de saber tothom.
Segons Arcadi Oliveres, els polítics i els mitjans de comunicació ens fan creure que som una societat avançada, moderna (potser per la presència de les noves tecnologies), però ens enganyen. Som humanament i moralment endarrerits. Al món existeixen tres grans problemes i ni tan sols els escoltem una vegada a la setmana.
El primer gran problema del món és la fam. És increïble que en un món on hi ha avenços científics de gran importància, no s’hagi trobat la manera de solucionar un problema pel qual cada dia moren unes cent mil persones. Però en realitat, la raó és ben senzilla. Als qui estan al poder els interessa que la gent es mori de gana, no tan sols les persones que viuen a l’Àfrica o a l’Índia, sinó també la gent del nostre país. No cal que fixem la vista tan lluny: pels carrers podem veure gent pobra, sense feina, sense casa, sense poder menjar, gent que se suïcida... Si els qui tenen el poder permeten que es mori el seu poble, com els ha d’importar que la gent que viu en altres països deixats de la mà de Déu també mori? Els diners arriben a corrompre tant a una persona, que arriba un moment que fa que deixi de ser humana i que es converteixi en un monstre. Això es reflecteix ben bé en el fet que si tots els països que han anat injectant liquiditat als bancs a raó de la crisi haguessin destinat aquests diners per lluitar contra la fam, aquesta ja s’hagués eradicat 92 vegades. No és que falti menjar, de fet en sobra, però no es reparteix bé.
El segon gran problema és la guerra. Sembla que les horroroses experiències de la Primera i la Segona Guerra Mundial no hagin servit per a res. Els països desenvolupats continuen permetent, i en ocasions participant, en guerres d’arreu del món. No té gaire importància saber la quantitat de gent que mor, la quantitat de famílies destrossades, la quantitat de persones traumatitzades per la resta de la seva vida. La resposta al perquè es deixa que ocorrin aquestes tragèdies és la mateixa d’abans: els qui tenen poder els interessa que la gent mori, perquè com més guerres hi hagi, més diners podran obtenir en la venda d’armes. Espanya mateix n’és un exemple, ja que tot i no tenir cap enemic a la vista, està en la sisena posició de venda i fabricació d’armes a nivell mundial.
El tercer gran i més important problema és el medi ambient. Estem destrossant i explotant a marxes forçades el nostre planeta, casa nostra. No ens adonem que si matem la Terra, ens estem matant a nosaltres mateixos. El dia que ens adonem que estem en un punt de no retorn, serà molt, molt tard. Ho és ara i cada cop ho serà més. Tots som responsables de la degradació de la Terra, però què pot fer el poble, ignorant, ignorat i amb poc poder, per poder canviar la situació? La protecció del medi ambient hauria de ser present i en primer lloc a la llista d’objectius dels partits polítics. Però la qüestió segueix sent la mateixa: explotar el petroli i altres recursos per fer diners i més diners.
Ens tapen els ulls i ens oculten la veritat, i quan algú és capaç de treure’ns la bena que dificulta la nostra visió, quedem escandalitzats. No ens entra al cap com després de tants anys, es segueixen violant els Drets Humans com si no hi fóssin. No podem comprendre com estem permetent totes aquestes bestieses i barbaritats, si teòricament som una societat moderna i avançada. És tan trist, tan vergonyós, que es permeti i que permetem tot això... la situació està molt pitjor del que ens podem arribar a imaginar. La pregunta de com o què hem de fer per poder arreglar les coses cada cop és més freqüent i mai obté resposta suficient. Tots aquests fets porten a pensar que el món estaria molt millor sense nosaltres. Però no som tan dolents. Hem fet moltes coses bones i hi ha gent que és bona persona. El primer pas que cal fer és conscienciar-nos de veritat i actuar d’acord, per demostrar al món que podem conviure junts. Hem trencat el seu equilibri i és la nostra tasca fer el que sigui possible per retornar-lo. No serà fàcil, perquè hem de lluitar contra la corrupció sense corrompre’ns. Convindria recordar que moltes coses que es creien impossibles es van poder realitzar.
La salvació de la Terra i de la Humanitat no ha de ser una excepció.
Laia Anducas i Comas
(2nE Batxillerat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada