La Fundació La Pitahaya i el projecte a Betània (Nicaragua)

L'estiu del 2000, fent un recorregut per la zona nord-occidental de Nicaragua, allà on havia fet més mal l'huracà Mich dos anys abans, vaig conèixer un assentament de 33 famílies que estaven ocupant una petita zona de les terres d'una gran hisenda mig abandonada. Aquelles famílies eren en part supervivents de l'huracà i en part antics treballadors de la hisenda.

Vam acordar que aquell meu mes programat a Nicaragua, l'invertiria allà, a manera d'escut humà. Mentre hi fos confiàvem que hi hauria menys incursió policial i arrestos. Així va ser.

D'aquest lligam va sorgir el buscar la solució estable i definitiva. Després de passar per molts entrebancs vam acabar comprant les terres, 30 hectàrees.  Es va instituir un nou poblat, Betània.

El següent pas va ser aconseguir el finançament  perquè cada família tingués una casa digna. Va ser autoconstrucció. (Cal dir que entre d'altres ajuts econòmics vam poder comptar amb la Campanya UNESCO de la nostra escola del curs 2000/2001)

Més endavant el repte era que deixessin de fer servir el pou que cada família havia cavat al seu terreny, si més no, no fer-lo servir per aigua de boca. Aquelles aigües eren altament tòxiques per  productes químics (pesticides) i biològics (latrines). Vam poder fer un pou a 70m de profunditat: aigües de primera qualitat. Vam instal·lar un sistema d'energia solar. Més tard es va tractar que l'aigua arribés a cada casa i no l'haguessin d'anar a buscar al mateix pou.

 Amb tot això els lligams ja eren tan forts i el seguit de necessitats i reptes tan gran que vam optar per constituir-nos en fundació, Fundació La Pitahaya. La pitahaya és un cactus, molt sofert, fa uns fruits grans, carnosos, morats per dintre, molt hidratants i refrescants. El vam triar com a homenatge als puntals del poblat, les dones.

Però no tot s'acaba en la infraestructura.  Després d'aquestes bases teníem els eixos de l'alimentació, l'educació i la salut:

Vam crear un menjador; primer infantil, i ara, social. En el primer torn se serveixen les mares gestants i les lactants (volem evitar lesions prematures i irreversibles per malnutrició) i les persones majors de 60 anys; en el segon torn se serveixen els infants com a final de l'activitat escolar. El servei s'ofereix els set dies de la setmana.

En el proper curs escolar es crearà el que aquí entenem com a casal: s'oferirà a la canalla activitats esportives, musicals, plàstiques, de reforç acadèmic... des del final del menjador fins les 17h. i des d'aquest espai confiem poder donar atenció psicològica. Hi ha molt de trauma, molt de dol (abandonaments, violència, mals referents, abusos...)

Per altra banda, des del primer moment que va anar conformant-se Betània, una ONG especialitzada en infants del carrer va crear una petita escola al mateix poblat. Després de tots aquests anys ha comunicat que no pot continuar finançant l'escola. La nostra Fundació està estudiant la manera perquè l'escola no tanqui (la deserció seria més gran si han de desplaçar-se a una distància mínima de dos quilòmetres). Això vol dir que cap la possibilitat d'haver de buscar nosaltres el nou finançament.

Convèncer el jovent perquè no renunciï a l'estudi, perquè aspiri a estudis tècnics, fins i tot a universitaris, és un cavall de batalla. Aquelles famílies que vam conèixer fa setze anys, han crescut; aquells joves i infants ja són pares... la població ha augmentat;  en cada casa nuclear viuen, amuntegades, quatre, cinc i sis famílies...  És tot un repte. Com ho és també l'atur crònic; el treball temporal en unes condicions pèssimes de salari i salut; la migració clandestina, especialment cap a Costa Rica... Tot això són part dels serrells que procurem entendre i atendre.

Miquel Cubero