Acte de lliurament del 27è Premi Drets Humans

El 9 de febrer de 2016 es va lliurar el 27è Premi Drets Humans al qual es presentaven treballs realitzats el curs 2014-2015 per l’alumnat d’ESO i Batxillerat.

Els treballs estaven dividits en tres categories: plafons realitzats per l’alumnat de 3r d’ESO, powerpoints fets per l’alumnat de 4t d’ESO (Premi Ciberacció) i treballs de recerca de l’alumnat de 2n batxillerat (Premi UNESCO). Aquest any es va lliurar, també, el tretzè Premi Eantopia destinat a premiar el treball que, en qualsevol de les categories, mostri de forma més clara la idea que “Un món millor és possible”. A més, enguany es va lliurar per divuitena vegada el Premi Joan Pelegrí, destinat a l’alumnat que ha treballat continuadament en relació als Drets Humans i no han estat premiats en ocasions anteriors o bé a persones de l’entorn de l’escola que han destacat pel seu suport als Drets Humans.

L’acte es va dur a terme a la Sala Víctor Trías –sala d’actes de l’edifici de Secundària- amb l’assistència de l’alumnat finalista, professorat i altres persones vinculades a l’escola i a la Fundació Cultural Hostafrancs. Era present a l’acte, com els anys anteriors, l’alumnat de 5è de primària, dels quals hi havia exposats uns treballs sobre la pau que havien confeccionat amb motiu del DENIP. Destaquem, també, la presència del Sr. Joan Sanromà, conseller d’Educació i Gent Gran del Districte Sants-Montjuïc, i de la Sra. M. Dolors Martínez, inspectora de l’ escola.

Va conduir l’acte Mònica Pardo, professora de Secundària de l’escola, que va explicar el sentit dels premis, va tenir un record pel drama dels refugiats, la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, va presentar els membres del Jurat que ella presidia i va explicar l’ordre de l’acte. Va fer esment d’Alfons Banda, a qui el premi d’enguany feia un petit homenatge. D’ell va recordar que l’any 1983 va crear, junt a un petit grup de persones, la Fundació per la Pau, actualment FundiPau amb l’intenció de treballar a favor d’una cultura de la Pau, i també que fou inspirador de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau). Admirador de Gandhi, seva és l’afirmació “el nostre objectiu és l’eradicació de tota violència sociopolítica, independentment de qui la practiqui, perquè ja és hora de reconèixer que és absolutament impossible construir un món més humà sense renunciar a la violència com a element modificador o constructor de realitats socials”.

A continuació va intervenir Jaume Sanllorente, president de l’ONG Sonrisas de Bombay. Jaume Sanllorente va començar agraint la seva participació com a membre del Jurat pel fet d’haver pogut valorar treballs com els finalistes i va felicitar l’escola pel fet de promoure els valors que hi ha en els Drets Humans entre l’alumnat.

Va explicar que porta més de 10 anys treballant a l’Índia, a Bombay. Va fundar Sonrisas de Bombay davant del sentiment d’injustícia en veure com els Drets Humans es vulneraven de forma agressiva, una ciutat on més de la meitat dels seus 20 milions d’habitants viuen en extrema pobresa en la zona dels slums, zones de barraques, on les famílies viuen privades dels drets més bàsics, com l’educació, la salut i la vivenda. La feina és també molt precària i sovint, si té sort, consisteix a recollir escombraries per després revendre-les a empreses de reciclatge, i si no, a treballar per màfies que els utilitzen per obtenir diners o són venuts per ser explotats.

Sonrisas de Bombay, com a resposta a tot això, ha implementat programes d’educació, salut i desenvolupament socioeconòmic. Van començar en un petit orfenat amb 40 nens, ara dóna feina a 150 persones i ha donat sortida a 8000 persones a través d’aquests projectes.

Jaume Sanllorente va acabar animant els presents a desenvolupar la seva responsabilitat per fer que el món sigui un lloc millor.

Posteriorment, Àngels Puig, del Departament d’Administració de l’escola, com a secretària del Jurat, va procedir a la lectura del veredicte del Premi -que reproduïm a continuació - i es va dur a terme el repartiment de diversos objectes procedents de comerç just als premiats/des en les diverses categories.

Com a cloenda, Mònica Pardo va felicitar els guanyadors i finalistes i va explicar l’origen dels objectes que es van donar com a premi. També, com a primícia, va anunciar que aquest any l’escola cooperaria amb el Centre de Serveis Canpedró.  Finalment, i per acabar l’acte, uns representants de l’alumnat de 5è van llegir el conte El monstre de colors, que formava part del treball realitzat sobre els sentiments que els produïa la situació de les persones refugiades.

Relació de treballs i d’alumnat premiat:

27è Premi DRETS HUMANS (ex aequo)

Encadenades de Maria Rodríguez, Marina Morgado i Judith Navarro

No hi ha dret! de Clàudia Martí, Preeti Ramchandani, Aylén Curbelo i Ànnia Adsuar

8è Premi CIBERACCIÓ

Consumim el món poc a poc de Manuel Barba i Martín Ferrer

24è Premi UNESCO

Jo també sé riure, em va dir en Manel de Sara García

13è Premi EANTOPIA

Micromasclismes de Alba Hermoso, Aina Mariné, Ariadna Moreno i Aitana Pérez

18è Premi JOAN PELEGRÍ

Èlia Pons

Fotografies: Jana Pérez

Cartell del 27è Premi Drets Humans

Autor: Jordi Bassa

Escola d'Acollida de l'Ateneu Montserrat

Publiquem a continuació un resum de la comunicació realitzada per Susana Sánchez, professora jubilada, formadora voluntària, de l’Escola d’Acollida de l’Ateneu Montserrat. Aquesta comunicació va presentar-la a la Trobada convocada per Compromiso por Asturias el 30 de novembre de 2015 a Oviedo. El títol del seu text va ser: Acogida de la población inmigrante en Barcelona. Un estudio de caso: el Ateneo Montserrat. Publiquem el resum en castellà, que és la llengua en la qual es va presentar.

L'autora d'aquest text, Susana Sánchez, en una classe

La sociedad actual se enfrenta a transformaciones constantes a nivel planetario entre las que se encuentra, sin duda, el fenómeno migratorio y su creciente celeridad.

Para los países receptores ello supone nuevos retos de enorme importancia, entre los que destaca la integración cultural de colectivos formados por personas de distintos orígenes, culturas y características. Convivir con la interculturalidad y a la par crear estrategias que faciliten tanto la integración social de los inmigrantes y su inserción entre la población autóctona, ha propiciado que diferentes ONG, entidades asociativas y algunas Administraciones, estén creando ámbitos de trabajo muy diversos: docente, jurídico, sanitario, de acogida, etc.

Barcelona cuenta con una “Red de Acogida y Acompañamiento” para atender a los colectivos inmigrantes ya sean legales o en situación irregular, y recoge toda una normativa que desarrolla la estrategia para poder atender las diferentes necesidades. Se trata de poner en combinación las actuaciones de los servicios municipales con las acciones que se llevan a cabo en los diez distritos de la ciudad y con las tareas de las diferentes y muy numerosas entidades privadas. El objetivo es triple: favorecer la cohesión social, la convivencia en la ciudad y asegurar la integración. Un pilar básico de estas políticas de acogida es el aprendizaje de las lenguas cooficiales, ya que conocerlas facilita un verdadero proceso de integración a la par que amplía las posibilidades a la hora de encontrar trabajo. 

La Red de Acogida y Acompañamiento nació de la necesidad. En cada barrio fueron apareciendo entidades del tercer sector, tanto civiles como religiosas, muy preocupadas por la gran cantidad de inmigrantes que de forma creciente iban asentándose como podían en los distintos barrios. Ofrecerles acogida, orientarles y atender a sus necesidades puso pronto en evidencia la necesidad de una coordinación, y es entonces cuando se le pide al Ayuntamiento que mire de institucionalizar este trabajo voluntario. 

Alumnat de l'Escola d'Acollida

Dentro del organigrama aparece la “Coordinadora de la Lengua” que agrupa a asociaciones, entidades e instituciones que ofrecen clases de castellano, catalán, alfabetización, conversación…. En la actualidad son 178 las entidades agrupadas que ofrecen clases de ambos idiomas, casi todas de forma gratuita y que se encuentran repartidas por los distritos, especialmente en los del extrarradio.

Entre las 178 entidades está el “Ateneo Montserrat de la Fundación Cultural Hostafrancs” situado en el barrio de Hostafrancs del distrito de Sants-Monjuic.

Este Ateneo tiene su origen en 1904 como centro de acogida para niños y jóvenes pobres del barrio, el Centre Montserrat Xavier, en un barrio obrero que entonces tenía una población que en su mayoría, un 66%, era analfabeta. El objetivo era ofrecer no sólo un espacio de recreo y catequesis sino también una educación a los niños que no podían recibirla. Llegó a acoger más de 100 niños y, además del personal voluntario, contó con la ayuda desinteresada de jóvenes provenientes de familias ricas de Barcelona.

El espíritu de aunar enseñanza y acogida de las personas más vulnerables lo ha mantenido hasta hoy, y por eso, en el momento en que la inmigración empezó a ser un fenómeno creciente, atender a ese colectivo pasó a ser un objetivo más. Respondiendo a ello, en 1996 un grupo de mujeres del Ateneo crearon un espacio de encuentro para mujeres marroquíes a fin de facilitarles una mejor inserción en el día a día de sus nuevas residencias, y lo hicieron a través de clases de cocina, charlas sobre costumbres, compartir la vida del barrio, y conocimientos del idioma. Posteriormente, y debido a una demanda creciente, se abrió un aula para hombres, y se fue trabajando como mejor se pudo hasta el año 2003, cuando el grupo Unesco de la escuela Joan Pelegrí, que utiliza el mismo espacio físico de l’Ateneu, inició un proceso de colaboración con la Escuela de Acogida de Inmigrantes, colaboración que hoy sigue prestando con la ayuda del alumnado de 4Eso que participa llevando a cabo una experiencia de aprendizaje y servicio, y que además cedió, y cede, algunas de sus aulas para que puedan impartirse clases de catalán y castellano. Ambos idiomas los enseñaron durante los primeros años y hasta hace muy poco, un grupo de voluntarios, pero en la actualidad, de la enseñanza de catalán se ocupa el profesorado del “Consorcio para la Normalización Lingüística”, y de la acogida, acompañamiento y enseñanza de castellano se sigue ocupando el grupo de voluntarios. Las clases de catalán se imparten los lunes y miércoles y las de castellano los martes y jueves ambas de de 6 a 8 de la noche. 

Pilar González, professora voluntària, amb un grup d'alumnes

En el presente curso el grupo de voluntarios está formado 22 personas, algunas son antiguos maestros o profesores, hoy jubilados, y otros provienen de muy distintas profesiones, y un grupo de estudiantes de 4deESO, realizan la experiencia de aprendizaje y servicio atendiendo el jardín de infancia mientras sus padres asisten a clase. 

A cada curso escolar asisten unos 300 o más inmigrantes, un centenar cada trimestre. Este primer trimestre los matriculados son de 20 nacionalidades distintas siendo tres los colectivos más numerosos: marroquíes, indios y paquistaníes, que a su vez son los colectivos más numerosos en el barrio. 

Cuando se matriculan por vez primera se les agrupa en función de sus conocimientos y se les asigna uno de los cuatro niveles: Inicial 1, Inicial 2, Intermedio y Superior. Existen dos grupos más, un grupo de Refuerzo individual y otro denominado “ Mujer y cultura” que atiende a las mujeres que prefieren trabajar entre ellas elementos de identidad. 

Todos los alumnos han de asistir a un mínimo de 45 horas de castellano y 45 de catalán para poder obtener un Certificado de Asistencia que les permita conseguir el NIE (Documento de Identidad de Extranjeros) sin el cual no pueden acceder a otros documentos como, por ejemplo, el certificado de residencia. No todos los alumnos están indocumentados, algunos vienen al centro para aprender y otros, que están en paro o buscando un primer trabajo, pueden utilizar el certificado como un mérito mas a la hora de legalizar su situación o solicitar cualquier ayuda. 

Además el Ateneo, dentro del plan de acogida, ofrece cada curso otras actividades como una salida para conocer Barcelona, -la mayoría conocen poco más que su barrio- y charlas dadas por técnicos en acogida y acompañamiento del Ayuntamiento de Barcelona y técnicos del Instituto Catalán de la Salud, sobre temas que puedan ser de su interés.

Alumnat que assisteix a l'Escola d'Acollida

Este ejemplo de buenas prácticas que presentamos está dando muy buenos frutos. No es un camino de rosas, funciona porque hay voluntad, trabajo y esfuerzo, pero ofrece también compensaciones, ninguna monetaria, pero sí muchas afectivas y de satisfacción personal. El alumnado son personas muy respetuosas, interesadas y agradecidas, conscientes de la oportunidad que se les ofrece. En el aula tienen, tenemos todos, la oportunidad de contactar con costumbres, valores y realidades muy diferentes, y todos salimos enriquecidos.

Para terminar permítanme que les muestre una nota que una compañera voluntaria nos remitió cuando por motivos familiares tuvo que dejar el centro: “El tiempo que he compartido con “las mujeres” ha sido muy provechoso, me han enseñado muchas cosas, muchos valores…. Como viven en familia, las ganas de aprender, de vivir. Son fuertes y valientes y a pesar de lo que les pueda costar el cambio no se quejan nunca, siempre están contentas, en definitiva están vivas. Una experiencia del todo muy positiva, tanto para ellas como para mí”.

Susana Sánchez, formadora voluntaria de l’Escola d’Acollida de l’ Ateneu Montserrat

Dia dels Drets Humans: #NoPensoCallar

Avui, 10 de desembre, Dia internacional dels Drets Humans, Amnistia Internacional presenta a la Fundació Antoni Tàpies, a Barcelona, l'exposició "No Penso Callar", una mostra de més de 30 il·lustradors/es sobre la llibertat d'expressió. Després, durant l'any 2016, l'exposició recorrerà diferents llocs de Catalunya per celebrar el 55è aniversari d'Amnistia Internacional.

NADAL X TOTHOM 2015

Xerrada amb Arcadi Oliveres

#28N. Mai més

Una plataforma ciutadana formada per més de 100 entitats impulsa una mobilització aquest dissabte 28 de novembre a les 5 de la tarda a la plaça Universitat amb l’objectiu de dir:

Mai més!
Ni terrorisme, ni guerra, ni feixisme, ni retallada de llibertats.
Per la pau, la justícia social i els drets humans aquí i arreu.

Des d’aquest espai us animem a participar-hi i a què feu d’altaveu d’aquesta iniciativa entre les persones properes i utilitzant les xarxes socials.


Per saber-ne més: Manifest #28N Mai més

25N: Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones

El dimecres, dia 25 de novembre, és el Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Va ser declarat dia internacional el juliol de 1981, en el context del primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe celebrat a Bogotà (Colòmbia).

Es va escollir aquest dia per commemorar el violent assassinat de les germanes Minerva, Patria i Maria Teresa Mirabal, tres activistes polítiques, el 25 de novembre de 1960. El 1999, l'ONU va donar caràcter oficial a aquesta data.

En el marc d’aquest dia internacional, l’Institut Català de les Dones, juntament amb les diputacions i les entitats municipalistes, divulga el lema Construïm una Catalunya lliure de violència masclista, que representa allò que ens cal a la societat per avançar en l’eradicació d’ aquesta xacra.

Font: gencat.cat

Manifest institucional

Propostes educatives

Hem arribat a les 50.000 visites!

Des de la publicació de la primera entrada, el 9/5/2011, ara fa quatre anys i mig, el bloc del Grup UNESCO ha rebut 50.000 visites.

Des d’aleshores hem publicat 154 entrades. Les que han rebut més visites són les relacionades amb les Macroactivitats: la Flashmob (3/5/2012) amb 4.066, el Lipdub (9/5/2011), la primera entrada que vam publicar, amb 2.309 i el Videoclip (24/4/2013) amb 2.090. Pel que fa a les pàgines (les “pestanyes” que hi ha al bloc) la més visitada és la dels Guanyadors/es del Premi Drets Humans amb 2.049.

Els temes més freqüents de les entrades són els drets humans (45), els referents (29), el Premi Drets Humans (27), la pau (25) i la solidaritat (21).

El bloc s’ha convertit en aquests quatre anys i mig en un element de dinamització del Grup UNESCO i també en una eina fonamental a l’hora de donar-ne a conèixer les activitats i els referents.

¿Queremos erradicar el terror?

Després dels atemptats de París de divendres 13 de novembre, Jordi Armadans, director de FundiPau, va publicar en el seu bloc personal el text que reproduïm a continuació on reflexiona sobre els fets i sobre la resposta adequada des d’una cultura de pau.

Si voleu més informaciói sobre el mateix tema, també podeu llegir el Manifest publicat per Fundipau titulat: Contra la violència, construïm la pau

París. Viernes por la noche. Un nuevo zarpazo de barbarie. Seis ataques coordinados, disparos indiscriminados, 129 muertos, 300 heridos, 99 en estado crítico. Desolación. Impotencia. Terror.

Lo primero que hay que hacer es llorar las víctimas. 129 personas han visto truncadas sus vidas y sus esperanzas. Y solidarizarse con sus seres queridos: centenares de familiares y amistades estarán sufriendo el sinsentido de una muerte criminal.

No le pongamos peros. Esos ciudadanos de París han muerto salvajemente, injustamente, en manos de gente enloquecida por el fanatismo y la ignorancia. No debería haber sucedido, bajo ninguna circunstancia. Ninguna razón, sea la que sea, puede justificar un acto criminal así.

Debemos hacer todo esto. Pero también algo más.

Nos toca pensar y analizar. Determinar y proponer. Evaluar y actuar. Mirar de entender porque estas barbaridades se producen. Procurar actuar de manera que no vuelvan a producirse. Dejar de hacer lo que puede alimentar que se reproduzcan. No hacer lo que el terrorismo yihadista busca que hagamos.

El terrorismo yihadista (primero Al Qaeda, luego Estado Islámico –Daesh de ahora en adelante- y multitud de otros colectivos) lleva años creciendo en número de grupos, acciones, nivel de brutalidad y facilidad para conseguir nuevos adeptos. Crece su importancia y, sobretodo, su impacto e influencia.

Sin duda, el principal alimento del yihadismo es el discurso del odio. Por ello, sacrificar -por una supuesta lucha más efectiva contra el terrorismo- los valores del diálogo, la paz, la tolerancia y los derechos humanos, sería un grave error. Y la primera victoria del yihadismo.

Daesh busca que el virtual choque de civilizaciones se haga realidad. Y para ello es fundamental que la delicada cohesión de las sociedades europeas salte por los aires. La islamofobia, además de una respuesta absurda (la mayoría de víctimas de Daesh son otros musulmanes) sería la segunda victoria del yihadismo: precisamente es lo que busca, que muchos ciudadanos europeos de ascendencia musulmana vean el extremismo como única salida.

Decenas de miles de personas se sienten atraídas por esos discursos extremistas y, sobretodo, por la expectativa de nueva realidad que le ofrece Daesh. Es vital cortocircuitar esa conexión. Pero no siempre nos damos cuenta que el desastre, la injusticia y el caos de este mundo –del que participamos y sacamos tajada- pueden ser factores que faciliten el tránsito de mucha gente hacia el extremismo violento.

Condenamos el sectarismo, la intolerancia y el racismo existente en el discurso y la práctica de Daesh. Pero a veces nos olvidamos que en toda Europa las proclamas xenófobas, simplistas y que criminalizan al inmigrante y al diferente encuentran cada vez más eco social. Y que muchos partidos e instituciones, para mirar de contener ese crecimiento, copian y reproducen esos discursos, dándoles así aún más credibilidad, legitimidad y resonancia.

Nos extraña que haya gente que no encuentre otra salida que el extremismo violento. Pero no nos damos cuenta de que, a veces, nuestras políticas exteriores no dejan demasiadas salidas: dejamos pudrir situaciones de tensión, damos apoyo a regímenes impresentables, intervenimos en conflictos con intereses cortoplacistas y nos desprecoupamos del inmenso drama que generan a miles, centenares y a veces a millones de personas que los sufren. Y, finalmente, cuándo vienen a nuestras fronteras, huyendo de la violencia, les cerramos las puertas.

Condenamos la extrema violencia de Daesh, pero participamos de una cultura de la violencia que implica un gasto militar desorbitado y ofrecer respuestas militares, a menudo con estúpida sobreactaución, a problemas que demandan soluciones políticas.

Nos preocupamos de la pujanza de Daesh pero mantenemos como aliados a regímenes que han tolerado, facilitado y permitido el desarrollo económico, armado y reclutativo de Daesh. Regímenes que hacen políticas represivas y discriminatorias, que cortan todas las salidas de expresón política, que discriminan a colectivos y que frustran los anhelos de mucha gente joven.

Nos extrañamos de que Daesh disponga de suficientes recursos económicos e incluso comercie, pero olvidamos que vivimos en un mundo que permite, tolera y practica laeconomía criminal y los paraíses fiscales.

Abominamos de las atrocidades cometidas con armas pero hemos tardado 20 años a adoptar un Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) que, de cumplirse, debería impedir el acceso al mercado de armas por parte de criminales, genocidas, regímenes represivos y grupos terroristas.

Llevamos 15 años alarmados por el terrorismo yihadista pero no nos damos cuenta quela ‘guerra contra el terror’ solo ha conseguido incrementar el volumen y la virulencia terrorista.

Nos da mucho miedo Daesh pero no acabamos de comprender que nos debería dar más miedo muchas de las decisiones políticas, económicas y sociales que hacen este mundo como es. La dramática verdad es que Estados y líderes políticos mundiales no tienen una agenda sincera y honesta en favor de la paz, los derechos humanos, la democracia y la justicia. Si miramos Siria (lugar dónde Daesh se ha desarrollado e implantado aprovechando el caos y zona de origen de la mayoría de refugiados del mundo) deberemos constatar que las actuaciones de las potencias mundiales (Estados Unidos, Rusia, China, Europa) y de las potencias regionales (Irán, Arabia Saudí, Turquía, etc.) han actuado en ese país siguiendo muchos intereses y prioridades pero, nunca, el de preocuparse por la suerte de la población siria y una solución justa al conflicto.

Seguramente, ni procurando hacerlo todo bien podríamos evitar totalmente el azote de la violencia. Pero si no nos tomamos en serio el fomento de la paz, la defensa de los derechos humanos y la promoción de la justicia, es seguro que deberemos aprender a convivir con altas dosis de violencia, caos y barbarie.

Jordi Armadans

Enllaç: Bloc de Jordi Armadans

Concert de FundiPau: Ovidi ³

FundiPau, amb qui l’escola fa anys que tenim bona relació fins al punt d’haver-los convidat a participar a la xerrada de Drets Humans a l’alumnat de 2n de Batxillerat, organitza un concert Per la pau i el desarmament que enguany arriba a la sisena edició. Us animem a participar-hi, més tenint en compte que se celebra ben a prop de l’escola: al Casinet d’Hostafrancs, el 28 de novembre a les 22h.

Hi actuaran Borja Penalba, David Caño i David Fernández que ens oferiran l’espectacle Ovidi ³, un homenatge a la figura i a l’obra d’Ovidi Montllor. En aquesta actuació, el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i exdiputat de la CUP David Fernández, celebren Ovidi Montllor a través de poemes, músiques i reflexions. Dir, cantar, pensar: claus encara de la condició humana.

Els beneficis es destinaran a la tasca de l’entitat.

Ovidi ³ – 6è concert ‘Per la pau i el desarmament’
Dissabte, 28 de novembre a les 22.00 h
Teatre del Casinet d’Hostafrancs (Rector Triadó, 53, Barcelona)

Preu de l’entrada: 15 €

Entrades anticipades a www.fundipau.org, al 93 302 51 29 o al local de FundiPau
(Av. Meridiana, 30 – 32, esc. A, entl. 2a, Barcelona).
I el mateix dia al Casinet d’Hostafrancs des de les 8 de la tarda.

Més informació d’Ovidi3: www.facebook.com/ovidi3

El Submarí, Teaming 2014-2015

Des de l’any 2007 les persones que treballen a l’Escola Joan Pelegrí tenen l’oportunitat de participar al Teaming que, literalment, vol dir “fer equip”. La idea que proposa el Teaming és molt senzilla; realitzar microdonacions que per si soles tenen poc valor (per exemple, 1 euro al mes) però que, unides amb la de la resta de companys i companyes, poden significar per a algú una gran ajuda.

L’import que s’ha recaptat a través del Teaming 2014-2015 ha sigut 629.81 euros i s’ha entregat a El Submarí, un projecte de la Fundació Mans a les Mans. Aquesta fundació té com a finalitat donar la mà a gent que està donant la mà: potenciar el voluntariat (sensibilitzar, oferir ajudes per a la formació i el manteniment del voluntariat a parròquies, entitats i associacions...) i donar suport a les entitats que ja estan intervenint amb infants/adolescents/joves, especialment els que es troben en risc social.

El Submarí és un espai obert i inclusiu en què poden participar infants i adolescents del barri de la Marina del Prat Vermell, a la Zona Franca, en diferents projectes promoguts per voluntariat. L’objectiu d’aquest projecte és potenciar la tasca educativa mitjançant programes socioeducatius que milloren la qualitat de vida infantil i familiar. Actualment en aquest espai es fan classes de guitarra per a nois i noies d’entre 8 i 15 anys; també hi ha un projecte de reforç escolar on infants i adolescents de 8 a 16 anys, especialment aquells que es troben en situació de risc, poden reforçar els seus aprenentatges escolars, desenvolupar les seves capacitats i potenciar la convivència i els valors; i, a més, és un centre diari per a infants i adolescents que pretén afavorir el creixement integral de la persona a través de la tasca socioeducativa i la implicació de les famílies en el procés educatiu dels seus fills i filles.

Per adonar-nos que El Submarí està portant a terme una tasca imprescindible es poden ressaltar les següents dades: A Barcelona, un 24,9% té estudis universitaris. A Sants-Montjuïc, un 18,9%. A la Zona Franca, un 2,6%. Enmig d’aquesta realitat destaca El Submarí, picant pedra en una escola en desús que la parròquia local els deixa per ocupar-se dels joves del citat barri, la Marina del Prat Vermell, i de l’adjacent, la Marina de Port. El Submarí aposta per joves que no tenen gaire més gent que ho faci, ja que en molt casos les famílies no tenen feina o bé no tenen els recursos per poder-los oferir unes condicions millors.

A continuació podeu llegir algunes opinions d’usuaris i de persones voluntàries d’aquest espai que van ser publicades al diari El Periodico el dia 1 de juliol de 2013:

«Aquí vaig sentir afecte. Em vaig treure l'ESO. Ara sóc un dels voluntaris». Ho explica Yefry, de 20 anys, un dels que a El Submarí encarna el cercle tancat: gent que va rebre ajuda i ara en presta. «Ells aprenen amb mi i jo amb ells», afegeix. Els ajuda a fer els deures: «Van agafant constància. Sempre vénen aquí. Fins i tot en festiu. Prefereixen ser aquí que a casa».

Pilar Bielsa, de 57 anys, hi va voluntàriament a fer classes. És professora de Matemàtiques i Religió, i ho té clar: «Crec que ho faré tota la vida». Aquesta mestra il·lumina la sala amb el seu somriure. I només té paraules per mostrar la satisfacció que li dóna el seu voluntariat, que no és l'únic: també renuncia al sofà i la tele i surt al carrer en nits de festiu per ajudar persones sense sostre. «Em serveixen per refrescar les matemàtiques», diu sobre les seves classes a El Submarí.

Ivó Valdivielso és un altre voluntari. Enginyer de camins, presta una ajuda que no és únicament acadèmica. «És més un acompanyament que no pas un reforç escolar». Ell ensenya anglès. «La gran motivació és que vénen voluntàriament. L'objectiu és que perdin la por i facin servir l'anglès que saben». «Torno part del que la societat m'ha donat», diu respecte al seu voluntariat.

En ocasions, les persones decidim dedicar una part del nostre temps lliure al voluntariat. Aquí teniu un projecte que enriqueix tant els usuaris com els seus voluntaris. Si estàs pensant a participar en algun projecte de voluntariat aquí en tens un ben a prop de casa.

El 27è Premi Drets Humans dedicat a Alfons Banda

El 27è Premi Drets Humans de l’Escola Joan Pelegrí que es lliurarà el 3 de febrer de 2016 estarà dedicat a Alfons Banda.

Nascut a Girona el 1944, estudià Química i la seva trajectòria professional va estar vinculada a l’ensenyament, en la docència i la direcció de centres.

Va començar la seva trajectòria en l’àmbit del pacifisme a la dècada dels setanta al costat de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí o Arcadi Oliveres. A principis dels vuitanta va rebre la influència decisiva de Seán MacBride, Premi Nobel de la Pau i cofundador d’Amnistia Internacional.

L’any 1983, junt a un petit grup de persones, va crear la Fundació per la Pau, actualment FundiPau, que presidí entre 1983-2011, amb la intenció de treballar a favor d’una cultura de Pau. Fou també inspirador de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) del qual fou vicepresident de la Junta de Govern.

“La pau –deia- és una cultura nova, inèdita, que necessita imaginació, tossuderia, coratge i la voluntat de molts”. Conscient de la realitat del nostre món, afirmava: “On hi ha persones hi ha conflictes, i no és el conflicte el que és sempre evitable, sinó la resolució violenta del conflicte”. Admirador de Gandhi, defensava que “el nostre objectiu és l’eradicació de tota violència sociopolítica, independentment de qui la practiqui, perquè ja és hora de reconèixer que és absolutament impossible construir un món més humà sense renunciar a la violència com a element modificador o constructor de realitats socials.”

Alfons Banda va morir dijous 30 de gener de 2014, dia en el qual se celebra el DENIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau) i aniversari de la mort de Mahatma Gandhi.

Abans que a Alfons Banda, el Premi Drets Humans ha estat dedicat a Mahatma Gandhi (2011), Stéphane Hessel (2012) i Aung San Suu Kyi (2013), Nelson Mandela (2014) i Malala Yousafzai (2015).

La patata calenta d’Europa

Europa afronta la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Darrere aquest titular ordenat i clar trobem la realitat, que no es pot expressar en paraules; i que exposo de la millor manera que puc en aquest text.

Els refugiats sirians emigren, escapen, fugen de la seva terra, que els hi vol ser presa, deixant-ho tot enrere. Tot? Quin tot tan abstracte. La contrarietat que Europa no entén. Com pots deixar enrere el que no tens? Deixen el temor constant, el conflicte sagnant, el futur incert i fràgil... però, què troben? L’esquena d’Europa cap al sentit comú.

Ells, els denominats refugiats, que cal fer memòria i recordar que no són més que éssers humans com nosaltres, arriben a les illes gregues, a territori Europeu. D’aquí viatgen a terra ferma, on cal emprendre el viatge cap a una vida millor, o simplement cap a una vida. Com si d’un joc d’obstacles es tractés, Europa es converteix en el tauler, on els emigrants han de superar les dificultats i obstacles del camí, fins arribar a la meta, a Alemanya. I per què aquesta i no una altra? Grècia els envia a Sèrbia, passa la pilota. El país receptor prova de fer el mateix, i així successivament, com si d’una patata calenta es tractés, la qual pot explotar en qualsevol moment, però ningú no vol ser l’encarregat de netejar-ho tot. Però això no és tan senzill. Un cop arriben a la frontera amb Hongria comença a sortir la cara d’Europa. Hongria, la qual és dirigida per un partit conservador, entén la crisi com una amenaça, tal com afirma el primer ministre hongarès Viktor Orbán: “De sobte, veurem que som una minoria al nostre propi continent”. I, com si de bèsties es tractessin, es troben darrere una tanca. Hongria se sent superior, actua com a tal. Però els sirians no volen quedar-se en un país hipòcrita que tanca els ulls a la veritat, que només veu animals amb fam. I sí, la tenen. Tenen fam de supervivència. Ells no volen ser registrats, és més, fan tot el possible perquè no els vegin creuar el territori hongarès per arribar a Àustria. Això és perquè, si els identifiquen, segons la normativa europea, poden ser retornats a aquest país en ser el primer Estat europeu en el qual ha quedat constància del seu pas. D’aquesta manera, amb la resistència que els militars hongaresos apliquen sobre ells, Budapest es converteix en una amarga casella de trànsit. Si aquesta es supera i no es cau abans en un camp de refugiats, els jugadors faran tot el possible per arribar al seu objectiu. Un cop allà podran demanar asil i, si els en concedeixen, hauran guanyat la partida. Però no acaba aquí, un altre joc comença, el joc del reconeixement de drets, dels drets humans.

De tota manera, mai podrem finalitzar la partida si ens limitem a recollir els refugiats, els fruits de la guerra. S’ha d’eliminar l’arrel del problema, s'ha d'acabar amb el conflicte a Síria.

Anna Vidal Portolés

1r D Btl.

Conferència de Jordi Miralles (EUiA)

(Jordi Miralles i Conte (Barcelona, 27 d'abril de 1962 -Castelldefels, 14 d'octubre de 2015)

Ens ha semblat que la millor manera de recordar Jordi Miralles -exalumne, llicenciat en història contemporània, carter, polític i, en l’actualitat,  Tinent d'Alcalde  de Castelldefels- era reproduir un escrit publicat a la revista de l’escola, Calaix de Sastre, amb motiu de la conferència que va fer a l’alumnat de 2n de Batxillerat  el 15 desembre de 2006, per commemorar el Dia dels Drets Humans.

Foto: gentilesa de Línia Barcelona (Les Corts i Sants-Montjuïc)

Jordi Miralles, militant d’Esquerra Unida i Alternativa i actual diputat del Parlament de Catalunya en representació de la coalició parlamentària dels partits Iniciativa per Catalunya - Verds i Esquerra Unida i Alternativa, membre de la Mesa del Parlament. Va viure molts anys al barri i és ex alumne de l’escola.

Va oferir una conferència a la sala d’actes de la nostra escola emmarcada en la celebració anual del Dia Internacional dels Drets Humans, que té com a data de commemoració el 10 de desembre, per parlar dels drets de les persones, de la política social i de la participació de la ciutadania en la política.

La trobada, a més de conèixer trajectòria personal del conferenciant i la seva opció política, pretenia obrir els ulls als joves davant del panorama polític que de vegades ens sembla tan complicat, i que ens porta a dir que no hi estem interessats i que tots els polítics són iguals. Un dels principals objectius de l’acte fou desmentir aquesta convicció, i parlar de les diferents opcions polítiques en relació als drets de les persones.

Abans de l’intervenció de Jordi Miralles, el nostre professor d’història, Joan Camós, va oferir un breu repàs sobre la trajectòria política i personal del diputat, que va ser alumne de l’escola. Així, doncs, vam saber que estudià a l’Escola Joan Pelegrí; era veí d’Hostafrancs. Posteriorment cursà la carrera d’Història Contemporània. Abans d’endinsar-se en el panorama polític va treballar com a carter. El 1976, s’afilià a les Joventuts Comunistes i més tard al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PSUC i el Partit Comunista són el que actualment representen ICV-EUiA.

El primer que Miralles explicà és que actualment és diputat del Parlament de Catalunya i treballa en àrees principalment de serveis socials, immigració i radiotelevisió. Per introduir el tema dels drets humans, ens parlà de conflictes internacionals com el de la presó de Guantánamo, centre de tortures dels Estats Units, o l’absència de llibertat de premsa als països àrabs. Però ens va explicar que no calia anar tan lluny per trobar conflictes del dia a dia en els quals també calia garantir els drets humans, els drets de les persones.

Els drets de les persones

Aquest va ser el primer pilar important de la conferència: els drets de les persones. Aquests drets, que són els que una persona necessita per viure en condicions acceptables, han d’estar garantits per l’Estat i reconeguts per les administracions i les legislacions vigents. L’habitatge, l’educació, la salut són alguns dels exemples.

Polítiques socials

El segon pilar fou defensar que no tots els polítics són iguals ni totes les opcions polítiques són, al capdavall, el mateix. Aquest pensament és una visió pessimista del panorama polític que provoca una desconnexió del ciutadà amb el món de la política, però es tracta d’una visió equivocada. Ens parlà de les diferents postures davant de l’educació, per exemple, comentant que durant el govern de CiU hi havia 7 escoles privades per a classes benestants especialment beneficiades, algunes d’elles de l’Opus Dei (integrisme religiós) i en les quals separaven els nens de les nenes. Aquesta situació la comparà amb el govern d’Entesa, que segons Jordi Miralles prioritza l’escola pública per a tothom i qui vulgui una privada, que se la pagui.

A continuació, posà més exemples sobre discrepàncies entre les polítiques de la dreta i de l’esquerra, és a dir, entre conservadorisme i progressisme. Un govern conservador anteposa la sanitat privada a la pública, en contra d’un govern progressista. El mateix passa amb el medi ambient, un govern de dretes potencia la construcció mentre que un govern d’esquerres potencia el transport públic i el desenvolupament sostenible. Un govern de dretes defensa la propietat privada en la vivenda mentre que un govern d’esquerres vol potenciar el lloguer i, sobretot, garantir el dret a l’habitatge.

Ens posà com exemple la Llei de l’Habitatge recentment aprovada al Parlament, en la qual ICV - EUiA ha tingut un paper cabdal, i ens explicà la reacció de la dreta davant de la llei, que ha estat tatxada de comunista pel fet de garantir que no quedin pisos buits. També afegí com a mostra la campanya que llançà el Partit Popular del Baix Llobregat discriminant els immigrants: “Menos inmigrantes, más parkings”.

Democràcia no és només anar a votar

El tercer pilar de la conferència fou que la política i la democràcia no es limiten a anar a votar, però que l’abstenció no és la causa, és la conseqüència d’un joc polític desgastat. Cal animar la gent a votar perquè cal participació social. “Podem passar de la política, però la política no passarà de nosaltres”, afirmà Miralles. Un exemple d’aquesta necessitat de participació en política és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), aprovada recentment al Parlament amb l’únic vot en contra del PP, que diu que amb 50.000 signatures de majors de 16 any es pot presentar al Parlament una petició per obtenir una dotació econòmica per a realitzar un projecte urbanístic o social.

Finalment va resumir aquestes tres columnes bàsiques de debat i donà la paraula als assistents per a formular les nostres preguntes i plantejar-li qualsevol inquietud. Va participar força gent tot i que al principi costà d’arrancar el torn de preguntes, però quan començà el debat aparegueren temes molt interessants com l’aplicació de la Llei de l’Habitatge, els recents desallotjaments de centres socials okupats o el preu abusiu que dificulta l’accés als usuaris joves a xarxa de transport públic. Jordi Miralles respongué a les preguntes sobre les que estava informat i va prometre remetre les nostres observacions a altres comissions de treball del Parlament per a tractar els temes en els quals no tenia competència.

David Belzunce

(2nA Batxillerat, curs 2006-2007)

Publicat a: Calaix de Sastre, pp. 29-30, n. 34, març 2007


Canal Parlament: Retrat del Diputat Jordi Miralles