Quan érem genocides

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL 

ARA  07/01/2012 

La brega diplomàtica entre França i Turquia pel cas armeni ha tornat a actualitzar el concepte de genocidi . I tanmateix és remarcable com en el món periodístic, fins i tot en l'acadèmic, s'acostuma a fer servir el terme amb una falta d'exactitud notable. No n'hi ha prou amb una suma d'atrocitats perquè una matança es classifiqui com a genocidi. Si parlem amb puritat, un genocidi seria aquella acció o conjunt d'accions destinades a exterminar totalment una comunitat humana. Si admetem aquesta definició, doncs, la majoria dels casos que anomenem genocidis només en serien temptatives fracassades. I és que, de fet, en la qüestió preval una paradoxa: la majoria de genocidis moderns han aconseguit exactament el contrari del seu propòsit. Avui en dia els armenis tenen un estat que els empara, lògicament hostil a Turquia; Israel és, en bona mesura, una conseqüència de l'Holocaust jueu, ja que el 1948 una Europa amb complex de culpabilitat no es va atrevir a aturar el sionisme a Palestina, i els tutsi, a despit de les matances que van patir el 1994, ara governen a Ruanda, Burundi i fins i tot Uganda, tot i que són una ínfima minoria. Jueus i tutsi i, com estem veient aquests dies, els armenis, no toleraran mai més ser víctimes passives. És comprensible: un grup humà que ha sobreviscut a l'intent d'esborrar-lo no estalviarà esforços predicant la injustícia i l'horror de què ha estat objecte. Però i els genocidis culminats amb èxit? Encara que només sigui per les dificultats materials i logístiques que comporta, l'extinció total i absoluta d'una comunitat humana sembla una empresa dificultosa, i per tant d'una casuística històricament limitada. No és així. Per deplorable que sigui, molts grups ètnics han desaparegut en el no-res, i s'han endut amb ells una manera única de viure l'experiència humana.

Els genocidis tenen una història, una lògica, fins i tot una pedagogia pròpia. Un cas útil per descobrir els elements comuns a tot genocidi, com veurem les setmanes properes, és el de Tasmània.

Tasmània és una gran illa al sud d'Austràlia amb una superfície que duplica la de Catalunya. Habitada per caçadors recol·lectors de cultura paleolítica, a principis del segle XIX encara romania al marge del procés colonial. El 1804 es va produir el primer enfrontament quan uns mariners anglesos van disparar contra uns indígenes que pescaven en una platja. Però l'autèntic conflicte va arribar dècades després, quan els colons anglosaxons ja s'havien establert en terra ferma i els seus ramats van patir robatoris per part de tasmanians famolencs. El 1826 el principal diari de Tasmània publicava: "No perdrem el temps amb pomposes declaracions filantròpiques: si el govern no resol el problema, caçarem els indígenes com bèsties salvatges". I ho van fer. Es va desencadenar una carnisseria que si no fos pels testimonis semblaria un relat de terror fantàstic. Els indígenes van ser tirotejats, despenyats i esclafats pels cavalls. Però és que, a més, a la Tasmània del segle XIX es van superar tots els extrems del sadisme.

Una pràctica habitual era seccionar els testicles i els penis dels tasmanians i deixar que les víctimes es dessagnessin mentre fugien. Una altra, decapitar els homes i lligar el cap al cos de la seva muller, a qui s'esclavitzava fins a la mort. Per matar els nens es recorria al simple mètode d'esclafar els cranis contra les roques. Se sap el cas d'un anglès que va mutilar el dit índex d'un tasmanià i el va fer servir com a tap d'una petaca de tabac. Un poble despullat tecnològicament, com el de Tasmània, no va poder resistir aquella allau de bestialitat. Ultrapassant totes les ignomínies, uns anys després un alt funcionari de la corona britànica va fer desenterrar el cos de l'últim tasmanià mort i amb la seva pell va confeccionar una cartera. Ni un sol colon va ser penat per les matances. Només consta el cas d'un individu multat per escàndol públic: es passejava amb un collar d'orelles humanes.

El 1839 dels 5.000 tasmanians originals només en quedaven vius cinquanta. Les autoritats van dur-los a una illa-presó, on van ser adoctrinats pels missioners en les virtuts del cristianisme. Segons les cròniques, durant una lliçó una captiva "va alçar una mà i, capcota i modesta, amb un to decorós que no creuríem possible en una salvatge, va fer una pregunta al missioner: per què no havien evangelitzat els colons?"

És lamentable que un tema tan truculent no pugui esgotar-se en només un article. Les properes setmanes continuarem esbrinant la lògica dels genocidis i recordant els més oblidats, incloent-n'hi, per cert, algun amb participació catalana.