El dia 11 de març de 2011 érem a casa d’una amiga a Calella. Era la setmana blanca i vam decidir passar-la a prop de la platja. Malauradament, però, va ploure tota la setmana i vam haver de passar gairabé tots els dies dintre de la casa. Estava preparant l'esmorzar quan vaig sentir el meu fill des del menjador:
- Mamà, hi ha hagut un terratrèmol al Japó.
- A on del Japó?
Havent crescut al Japó, els terratrèmols no eren per a mi cap desastre devastador. Molt sovint fèiem simulacres i pensava que hi estàvem preparats. No em va afectar gaire la primera notícia. Sense preocupació, vaig seure al sofà al menjador per mirar els telenotícies. Les imatges de la pantalla del televisor, però, eren una cosa que mai havia vist. Una onada gegantina d'aigua bruta devorava cases, cotxes i tot el que trobava... Era un terratrèmol de 8,9 a l’escala sismològica, el més potent sofert al Japó fins la data. El primer tsunami va arribar uns quaranta minuts després. Els tsunamis de més de deu metres d’alçada van venir a partir d’aleshores, algun dels quals va assolir als quaranta metres quan arribava a la costa.
Bocabadada, vaig llegir les lletres japoneses a la pantalla, eren els llocs afectats: Tohoku, Miyagui, Iwate... i Fukushima. A Fukushima! Ho vaig dir cridant. Feia només un any que hi havíem visitat la meva amiga. Ella hi vivia al costat d’una preciosa platja amb la seva mare, els seus dos fills i un gos. Era una casa d'estil japonès molt gran amb un jardí espaiós...
Era divendres de l’única setmana blanca que vam tenir a Catalunya. Plovia fort. El dia següent vam tornar a Barcelona i em vaig assabentar que s’havia produït una explosió al reactor 1 de la Central Nuclear Fukushima Dai-ichi. Vaig trucar al mòbil de la meva amiga, em va dir que de casa seva, a uns vint-i-cinc quilòmetres de distància de la Central, havien fugit cap a la Ciutat de Iwaki, que era només a vint quilòmetres més de distància i se situava encara dintre de la Prefectura de Fukushima. Hi era amb els seus fills i el gos. Estaven bé, però no sabia si ho estava la seva mare. No tenia cap forma d’informar-se de si l’havien evacuada a la llar d’avis, que estava a vint quilòmetres de la Central. Jo li vaig dir que m’ocuparia de buscar-la per Internet i que s’ocupés només dels seus fills i d’ella mateixa. Sabia que la infraestrutura bàsica, la llum, l’aigua i el gas no s’havien recuperat encara. Ella només tenia el seu mòbil per la comunicació. A més a més, seguien tenint rèpliques sísmiques molt sovint
A l’altra part del globus, al menjador del meu pis a Barcelona, vaig seure de nou davant de l’ordinador. No sabia per on començar. Per Internet trobava un caos total; a part de lliurar l’informe dels danys causats pel terratrèmol i pels tsunamis, els experts discutien sobre el perquè de l’explosió. Tots parlaven d’una hipòtesi o d’una altra... El govern va ordenar l’evacuació d’una zona d’un radi de fins a deu quilòmetres de la Central.
En primer lloc, vaig escriure un missatge per correu electrònic a la llar, preguntant per la seva mare, i després, vaig trucar a la seu de control de desastres del govern de la Prefectura de Fukushima. Era encara un temps de confusió total; ningú estava segur de què estava passant, tothom buscava la seva família, amics i coneguts. Els telèfons de l’oficina no devien parar de sonar. Sorprenentment, però, sempre em rebien amb molta amabillitat, expressant la pena de no poder ajudar-me, però, tot seguit, em van donar un altre número de telèfon on ells pensaven que podia treure alguna informació. Així, jo continuava trucant a les oficines de la comunitat, dels pobles, al col•legi on es va evacuar tota la funció de l’ajuntament... Alguns dels llocs on jo trucava havien de ser refugis on devia haver-hi gent ferida. Altres podrien estar sense llum, aigua i menjar. Feia fred, nevava en alguns llocs. Hauria sigut normal que em rebessin de manera irritada. El que va passar, però, va ser el contrari; la irritada era jo i eren ells que m’animaven. A l’últim lloc on vaig trucar, era una escola on van ajuntar els refugiats i evacuats. Em va contestar un xicot jove. Quan li vaig dir que trucava des d’Espanya, ell em va dir això amb la veu forta i positiva:
- Ha sigut una gran catàstrofe, però no ens rendirem.
Mai ho oblidaré.
El dimarts, dia 15, el reactor 3 va explotar. A més a més, als reactors 2 i 4 s’observava un fum i un incendi, que eren conseqüència de dues explosions més.
El dimecres al matí, l’estanc de sota casa meva estava ple de diaris amb les imatges de l’explosió iunla paraula marcada “APOCALIPSI”. Els països estrangers van ordenar l’evacuació de la seva gent de la zona en un radi de vuitanta quilòmetres. Vaig trucar a la meva amiga per dir-li que fugís més lluny. Però ella em va dir que no podia fer-ho perquè no tenia suficient combustible per al cotxe; a més a més, els carrers i les carreteres estaven en condicions molt precàries, amb esquerdes aquí i allà. Totes les botigues estaven tancades. No tenien cap subministrament.
El dijous, dia 17, a la fi em va arribar un correu electrònic, que em va enviar el director de la llar d’avis. Va dir:
- Li escric perquè finalment tenim llum, línia de telèfon i Internet. Tota la gent aquí està bé, però ja queda molt poca aigua i menjar. No sé fins quan aguantarem...
La residència se situava just a vint quilòmetres dels reactors i al costat hi havia un hospital. Unes cent persones s’havien quedat sense cap subministrament. El dia 12, el govern va donar l’ordre d’evacuació de la zona en un radi de vint quilòmetres des de la Central i el dia 15 una altra ordre perquè la gent de la zona de fins a trenta quilòmetres romangués a casa. A partir d’aleshores molt poca gent va entrar a la zona afectada i els subministraments es van aturar.
A Internet trobava crides de la gent cercant la seva família i els seus amics. Jo hi vaig posar la informació de la llar i de l’hospital després d’haver comunicat amb la meva amiga. Afortunadament, al dia següent uns soldats els van portar aigua i menjar; i dos dies més tard els van evacuar.
Asseguda, davant la pantalla de l’ordinador del meu pis a Barcelona, a uns deu mil quilòmetres del Japó, sentia com si presenciés el pitjor desastre que mai hagués esdevingut; el terrratrèmol, el quart més potent de la història del món des de l’any 1900, els tsunamis que van assolir l’alçada de quaranta metres i l’accident nuclear. Gaudeixo de la nova tecnologia de la informàtica mentre l’altra nova tecnologia, la nuclear, em comença a preocupar. Han transcorregut més de dos anys des de l’accident, però als reactors 1, 2 i 3 no se sap on són les barres de combustible que van fer la fusió de nucli. Al reactor 4, l’edifici del qual està gairebé totalment destruït, queden combustibles gastats en gran quantitat a la piscina i corre perill d’ensorrar-se.
Al principi de l’accident, em vaig assabentar que tots els reactors de la Central havien aturat el seu funcionament automàticament, i per això, no acabava d’entendre per què passava tot això. Per aquest motiu vaig començar a estudiar sobre l’energia nuclear i m’he adonat que no sabia res d’aquesta nova tecnologia.
No sabia que, en cas d’accident, els efectes de la radiació dispersa en l’aire són importants els primers dies. Que els elements radioactius es propaguen per l’aire i cauen segons el temps meteorològic, és a dir, que la terra es contamina, no per la distància del reactor accidentat sinó pel temps meteorològic que va fer a l’hora de la dispersió.
Des de l'inici del terratrèmol, va funcionar dia i nit el Sistema per a la predicció de la dosi d’emergència d'informació ambiental, anomenat SPEEDI, que donava informació precisa sobre com es propagava la contaminació. No obstant això, el govern no la va utilitzar ni la va posar a disposició de la població. La manca d’aquesta informació va provocar que moltes persones fugissin des de la zona menys contaminada a la zona més contaminada. Durant alguns mesos els nens i les nenes van ser obligats a anar, transportats en autocars, a escoles que estaven molt més contaminades que les seves originals. La baixa dosi de radiació danya l’ADN, sobretot, quan la persona està creixent, és a dir que els nens, nadons i fetus són molt més vulnerables que els adults. Els primers dies, com a mínim, els nens haurien d’haver pres pastilles de iode. No obstant això, el govern mantenia el criteri de fer-les prendre quan el SPEEDI informés d’un determinat nivell de contaminació. Però, com que l’anàlisi del SPEEDI no es va lliurar, no hi va haver possibilitat de fer-ho.
Tampoc sabia que no hi havia cap manera de desempallegar-se de la radioactivitat. S’ha d’esperar que desaparegui per repetició del que s’anomena el període de semidesintegració, que és de trenta anys en cas del Cesi-137, els radionúclids que més s’han dispersat arran d’aquesta catàstrofe. Pot ser que sigui difícil d’imaginar, però cal multiplicar per vint el període de semidesintegració perquè un element radioactiu esdevingui innocu; és a dir que seran necessaris sis segles perquè el Japó quedi lliure del Cesi-137 de Fukushima Dai-ichi.
Fukushima és ple de belleses de la natura. I les belleses encara hi són, només que estan contaminades de radioactivitat, que no té ni color, ni gust, ni olor, ni es toca, ni se sent... La prefectura de Fukushima té una superfície d’uns 13.800 quilòmetres quadrats, aproximadament la meitat de Catalunya. Dintre de la prefectura hi ha uns llocs més contaminats i altres menys. Fora de la prefectura també hi ha llocs contaminats, que es denominen punts calents. Desgraciadament, l’efecte de les dosis baixes de radioactivitat, menys de cent milisievert, encara no s’han aprovat acadèmicament. És per això que el govern deixa que la gent, incloent els nens i les dones embarassades, visquin a l’àrea contaminada fins al nivell de vint milisievert per any, que són vint vegades més del que fixava la normativa abans de la catàstrofe. A la Prefectura de Fukushima hi viuen al voltant de dos milions de persones. Seria fàcil dir-los que fugissin. Però, a on poden anar? Gairebé tota la meitat nord del Japó està contaminada en nivells diferents. Des de la catàstrofe unes setze mil persones s’han mudat des de la Prefectura de Fukushima a altres parts del Japó. Moltes famílies estan trencades.
Jo vaig venir i immigrar a Catalunya per motiu amorós, aquí he establert una família des de fa vint anys. Estic contenta d’integrar-me a la societat catalana però sempre enyoro la meva terra. Em fa ràbia perdre’n una part, que és una part preciosa de veritat. Però seguiré vivint aquí, a uns deu mil quilòmetres de la meva terra, utilitzant la tecnologia per assabentar-me de les notícies al mateix temps, tot i que tinc por de rebre males notícies dintre de deu, vint o trenta anys... Em fa ràbia que les persones, sobretot joves, incloent-hi la família de la meva amiga vagin mostrant l’efecte real causat per les baixes dosis radioactives. Aquí, els mitjans de comunicació que parlaven d’apocalipsi fa només dos anys, fan poc seguiment de l’accident. L’accident de Fukushima Dai-ichi no és el que va passar fa dos anys, sinó que en aquell moment va començar. Jo no puc fer res més que viure tota la meva vida pensant en aquells que viuen a l’àrea contaminada i espero que el món no s’oblidi d’ells tampoc.
Seiko Nishikawa
mare d'una alumna de 4t d'ESO
i d'un de 3r d'ESO
