divendres, 30 d’octubre del 2015

El Submarí, Teaming 2014-2015

Des de l’any 2007 les persones que treballen a l’Escola Joan Pelegrí tenen l’oportunitat de participar al Teaming que, literalment, vol dir “fer equip”. La idea que proposa el Teaming és molt senzilla; realitzar microdonacions que per si soles tenen poc valor (per exemple, 1 euro al mes) però que, unides amb la de la resta de companys i companyes, poden significar per a algú una gran ajuda.

L’import que s’ha recaptat a través del Teaming 2014-2015 ha sigut 629.81 euros i s’ha entregat a El Submarí, un projecte de la Fundació Mans a les Mans. Aquesta fundació té com a finalitat donar la mà a gent que està donant la mà: potenciar el voluntariat (sensibilitzar, oferir ajudes per a la formació i el manteniment del voluntariat a parròquies, entitats i associacions...) i donar suport a les entitats que ja estan intervenint amb infants/adolescents/joves, especialment els que es troben en risc social.




El Submarí és un espai obert i inclusiu en què poden participar infants i adolescents del barri de la Marina del Prat Vermell, a la Zona Franca, en diferents projectes promoguts per voluntariat. L’objectiu d’aquest projecte és potenciar la tasca educativa mitjançant programes socioeducatius que milloren la qualitat de vida infantil i familiar. Actualment en aquest espai es fan classes de guitarra per a nois i noies d’entre 8 i 15 anys; també hi ha un projecte de reforç escolar on infants i adolescents de 8 a 16 anys, especialment aquells que es troben en situació de risc, poden reforçar els seus aprenentatges escolars, desenvolupar les seves capacitats i potenciar la convivència i els valors; i, a més, és un centre diari per a infants i adolescents que pretén afavorir el creixement integral de la persona a través de la tasca socioeducativa i la implicació de les famílies en el procés educatiu dels seus fills i filles.

Per adonar-nos que El Submarí està portant a terme una tasca imprescindible es poden ressaltar les següents dades: A Barcelona, un 24,9% té estudis universitaris. A Sants-Montjuïc, un 18,9%. A la Zona Franca, un 2,6%. Enmig d’aquesta realitat destaca El Submarí, picant pedra en una escola en desús que la parròquia local els deixa per ocupar-se dels joves del citat barri, la Marina del Prat Vermell, i de l’adjacent, la Marina de Port. El Submarí aposta per joves que no tenen gaire més gent que ho faci, ja que en molt casos les famílies no tenen feina o bé no tenen els recursos per poder-los oferir unes condicions millors.

A continuació podeu llegir algunes opinions d’usuaris i de persones voluntàries d’aquest espai que van ser publicades al diari El Periodico el dia 1 de juliol de 2013:

«Aquí vaig sentir afecte. Em vaig treure l'ESO. Ara sóc un dels voluntaris». Ho explica Yefry, de 20 anys, un dels que a El Submarí encarna el cercle tancat: gent que va rebre ajuda i ara en presta. «Ells aprenen amb mi i jo amb ells», afegeix. Els ajuda a fer els deures: «Van agafant constància. Sempre vénen aquí. Fins i tot en festiu. Prefereixen ser aquí que a casa».

Pilar Bielsa, de 57 anys, hi va voluntàriament a fer classes. És professora de Matemàtiques i Religió, i ho té clar: «Crec que ho faré tota la vida». Aquesta mestra il·lumina la sala amb el seu somriure. I només té paraules per mostrar la satisfacció que li dóna el seu voluntariat, que no és l'únic: també renuncia al sofà i la tele i surt al carrer en nits de festiu per ajudar persones sense sostre. «Em serveixen per refrescar les matemàtiques», diu sobre les seves classes a El Submarí.

Ivó Valdivielso és un altre voluntari. Enginyer de camins, presta una ajuda que no és únicament acadèmica. «És més un acompanyament que no pas un reforç escolar». Ell ensenya anglès. «La gran motivació és que vénen voluntàriament. L'objectiu és que perdin la por i facin servir l'anglès que saben». «Torno part del que la societat m'ha donat», diu respecte al seu voluntariat.

En ocasions, les persones decidim dedicar una part del nostre temps lliure al voluntariat. Aquí teniu un projecte que enriqueix tant els usuaris com els seus voluntaris. Si estàs pensant a participar en algun projecte de voluntariat aquí en tens un ben a prop de casa.


El 27è Premi Drets Humans dedicat a Alfons Banda



El 27è Premi Drets Humans de l’Escola Joan Pelegrí que es lliurarà el 3 de febrer de 2016 estarà dedicat a Alfons Banda.

Nascut a Girona el 1944, estudià Química i la seva trajectòria professional va estar vinculada a l’ensenyament, en la docència i la direcció de centres.

Va començar la seva trajectòria en l’àmbit del pacifisme a la dècada dels setanta al costat de persones com Joan Gomis, Lluís Maria Xirinacs, Fèlix Martí o Arcadi Oliveres. A principis dels vuitanta va rebre la influència decisiva de Seán MacBride, Premi Nobel de la Pau i cofundador d’Amnistia Internacional.

L’any 1983, junt a un petit grup de persones, va crear la Fundació per la Pau, actualment FundiPau, que presidí entre 1983-2011, amb la intenció de treballar a favor d’una cultura de Pau. Fou també inspirador de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) del qual fou vicepresident de la Junta de Govern.

“La pau –deia- és una cultura nova, inèdita, que necessita imaginació, tossuderia, coratge i la voluntat de molts”. Conscient de la realitat del nostre món, afirmava: “On hi ha persones hi ha conflictes, i no és el conflicte el que és sempre evitable, sinó la resolució violenta del conflicte”. Admirador de Gandhi, defensava que “el nostre objectiu és l’eradicació de tota violència sociopolítica, independentment de qui la practiqui, perquè ja és hora de reconèixer que és absolutament impossible construir un món més humà sense renunciar a la violència com a element modificador o constructor de realitats socials.”

Alfons Banda va morir dijous 30 de gener de 2014, dia en el qual se celebra el DENIP (Dia Escolar de la Noviolència i la Pau) i aniversari de la mort de Mahatma Gandhi.

Abans que a Alfons Banda, el Premi Drets Humans ha estat dedicat a Mahatma Gandhi (2011), Stéphane Hessel (2012) i Aung San Suu Kyi (2013), Nelson Mandela (2014) i Malala Yousafzai (2015).

dijous, 29 d’octubre del 2015

La patata calenta d’Europa



Europa afronta la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Darrere aquest titular ordenat i clar trobem la realitat, que no es pot expressar en paraules; i que exposo de la millor manera que puc en aquest text.

Els refugiats sirians emigren, escapen, fugen de la seva terra, que els hi vol ser presa, deixant-ho tot enrere. Tot? Quin tot tan abstracte. La contrarietat que Europa no entén. Com pots deixar enrere el que no tens? Deixen el temor constant, el conflicte sagnant, el futur incert i fràgil... però, què troben? L’esquena d’Europa cap al sentit comú.

Ells, els denominats refugiats, que cal fer memòria i recordar que no són més que éssers humans com nosaltres, arriben a les illes gregues, a territori Europeu. D’aquí viatgen a terra ferma, on cal emprendre el viatge cap a una vida millor, o simplement cap a una vida. Com si d’un joc d’obstacles es tractés, Europa es converteix en el tauler, on els emigrants han de superar les dificultats i obstacles del camí, fins arribar a la meta, a Alemanya. I per què aquesta i no una altra? Grècia els envia a Sèrbia, passa la pilota. El país receptor prova de fer el mateix, i així successivament, com si d’una patata calenta es tractés, la qual pot explotar en qualsevol moment, però ningú no vol ser l’encarregat de netejar-ho tot. Però això no és tan senzill. Un cop arriben a la frontera amb Hongria comença a sortir la cara d’Europa. Hongria, la qual és dirigida per un partit conservador, entén la crisi com una amenaça, tal com afirma el primer ministre hongarès Viktor Orbán: “De sobte, veurem que som una minoria al nostre propi continent”. I, com si de bèsties es tractessin, es troben darrere una tanca. Hongria se sent superior, actua com a tal. Però els sirians no volen quedar-se en un país hipòcrita que tanca els ulls a la veritat, que només veu animals amb fam. I sí, la tenen. Tenen fam de supervivència. Ells no volen ser registrats, és més, fan tot el possible perquè no els vegin creuar el territori hongarès per arribar a Àustria. Això és perquè, si els identifiquen, segons la normativa europea, poden ser retornats a aquest país en ser el primer Estat europeu en el qual ha quedat constància del seu pas. D’aquesta manera, amb la resistència que els militars hongaresos apliquen sobre ells, Budapest es converteix en una amarga casella de trànsit. Si aquesta es supera i no es cau abans en un camp de refugiats, els jugadors faran tot el possible per arribar al seu objectiu. Un cop allà podran demanar asil i, si els en concedeixen, hauran guanyat la partida. Però no acaba aquí, un altre joc comença, el joc del reconeixement de drets, dels drets humans.

De tota manera, mai podrem finalitzar la partida si ens limitem a recollir els refugiats, els fruits de la guerra. S’ha d’eliminar l’arrel del problema, s'ha d'acabar amb el conflicte a Síria.

Anna Vidal Portolés
1r D Btl.

divendres, 16 d’octubre del 2015

Conferència de Jordi Miralles (EUiA)

(Jordi Miralles i Conte (Barcelona27 d'abril de 1962 -Castelldefels14 d'octubre de 2015)

Ens ha semblat que la millor manera de recordar Jordi Miralles -exalumne, llicenciat en història contemporània, carter, polític i, en l’actualitat,  Tinent d'Alcalde  de Castelldefels- era reproduir un escrit publicat a la revista de l’escola, Calaix de Sastre, amb motiu de la conferència que va fer a l’alumnat de 2n de Batxillerat  el 15 desembre de 2006, per commemorar el Dia dels Drets Humans.

Foto: gentilesa de Línia Barcelona (Les Corts i Sants-Montjuïc)

Jordi Miralles, militant d’Esquerra Unida i Alternativa i actual diputat del Parlament de Catalunya en representació de la coalició parlamentària dels partits Iniciativa per Catalunya - Verds i Esquerra Unida i Alternativa, membre de la Mesa del Parlament. Va viure molts anys al barri i és ex alumne de l’escola.

Va oferir una conferència a la sala d’actes de la nostra escola emmarcada en la celebració anual del Dia Internacional dels Drets Humans, que té com a data de commemoració el 10 de desembre, per parlar dels drets de les persones, de la política social i de la participació de la ciutadania en la política.

La trobada, a més de conèixer trajectòria personal del conferenciant i la seva opció política, pretenia obrir els ulls als joves davant del panorama polític que de vegades ens sembla tan complicat, i que ens porta a dir que no hi estem interessats i que tots els polítics són iguals. Un dels principals objectius de l’acte fou desmentir aquesta convicció, i parlar de les diferents opcions polítiques en relació als drets de les persones.

Abans de l’intervenció de Jordi Miralles, el nostre professor d’història, Joan Camós, va oferir un breu repàs sobre la trajectòria política i personal del diputat, que va ser alumne de l’escola. Així, doncs, vam saber que estudià a l’Escola Joan Pelegrí; era veí d’Hostafrancs. Posteriorment cursà la carrera d’Història Contemporània. Abans d’endinsar-se en el panorama polític va treballar com a carter. El 1976, s’afilià a les Joventuts Comunistes i més tard al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El PSUC i el Partit Comunista són el que actualment representen ICV-EUiA.

El primer que Miralles explicà és que actualment és diputat del Parlament de Catalunya i treballa en àrees principalment de serveis socials, immigració i radiotelevisió. Per introduir el tema dels drets humans, ens parlà de conflictes internacionals com el de la presó de Guantánamo, centre de tortures dels Estats Units, o l’absència de llibertat de premsa als països àrabs. Però ens va explicar que no calia anar tan lluny per trobar conflictes del dia a dia en els quals també calia garantir els drets humans, els drets de les persones.

Els drets de les persones

Aquest va ser el primer pilar important de la conferència: els drets de les persones. Aquests drets, que són els que una persona necessita per viure en condicions acceptables, han d’estar garantits per l’Estat i reconeguts per les administracions i les legislacions vigents. L’habitatge, l’educació, la salut són alguns dels exemples.

Polítiques socials

El segon pilar fou defensar que no tots els polítics són iguals ni totes les opcions polítiques són, al capdavall, el mateix. Aquest pensament és una visió pessimista del panorama polític que provoca una desconnexió del ciutadà amb el món de la política, però es tracta d’una visió equivocada. Ens parlà de les diferents postures davant de l’educació, per exemple, comentant que durant el govern de CiU hi havia 7 escoles privades per a classes benestants especialment beneficiades, algunes d’elles de l’Opus Dei (integrisme religiós) i en les quals separaven els nens de les nenes. Aquesta situació la comparà amb el govern d’Entesa, que segons Jordi Miralles prioritza l’escola pública per a tothom i qui vulgui una privada, que se la pagui.

A continuació, posà més exemples sobre discrepàncies entre les polítiques de la dreta i de l’esquerra, és a dir, entre conservadorisme i progressisme. Un govern conservador anteposa la sanitat privada a la pública, en contra d’un govern progressista. El mateix passa amb el medi ambient, un govern de dretes potencia la construcció mentre que un govern d’esquerres potencia el transport públic i el desenvolupament sostenible. Un govern de dretes defensa la propietat privada en la vivenda mentre que un govern d’esquerres vol potenciar el lloguer i, sobretot, garantir el dret a l’habitatge.

Ens posà com exemple la Llei de l’Habitatge recentment aprovada al Parlament, en la qual ICV - EUiA ha tingut un paper cabdal, i ens explicà la reacció de la dreta davant de la llei, que ha estat tatxada de comunista pel fet de garantir que no quedin pisos buits. També afegí com a mostra la campanya que llançà el Partit Popular del Baix Llobregat discriminant els immigrants: “Menos inmigrantes, más parkings”.

Democràcia no és només anar a votar

El tercer pilar de la conferència fou que la política i la democràcia no es limiten a anar a votar, però que l’abstenció no és la causa, és la conseqüència d’un joc polític desgastat. Cal animar la gent a votar perquè cal participació social. “Podem passar de la política, però la política no passarà de nosaltres”, afirmà Miralles. Un exemple d’aquesta necessitat de participació en política és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), aprovada recentment al Parlament amb l’únic vot en contra del PP, que diu que amb 50.000 signatures de majors de 16 any es pot presentar al Parlament una petició per obtenir una dotació econòmica per a realitzar un projecte urbanístic o social.

Finalment va resumir aquestes tres columnes bàsiques de debat i donà la paraula als assistents per a formular les nostres preguntes i plantejar-li qualsevol inquietud. Va participar força gent tot i que al principi costà d’arrancar el torn de preguntes, però quan començà el debat aparegueren temes molt interessants com l’aplicació de la Llei de l’Habitatge, els recents desallotjaments de centres socials okupats o el preu abusiu que dificulta l’accés als usuaris joves a xarxa de transport públic. Jordi Miralles respongué a les preguntes sobre les que estava informat i va prometre remetre les nostres observacions a altres comissions de treball del Parlament per a tractar els temes en els quals no tenia competència.

David Belzunce
(2nA Batxillerat, curs 2006-2007)

Publicat a: Calaix de Sastre, pp. 29-30, n. 34, març 2007


Canal Parlament: Retrat del Diputat Jordi Miralles